3/11/2009 ADÉU A UN ACTOR INDISPENSABLE|

L’escena espanyola perd el gran còmic José Luis López Vázquez

• La mort de l’actor, als 87 anys, va entristir la professió, que avui li retrà un tribut a Madrid

• L’intèrpret va participar en més de 200 pel·lícules i va ser descobert per al drama per Carlos Saura

El mateix escenari on va debutar fa 69 anys, el teatre María Guerrero de Madrid, acomiadarà avui amb tots els honors José Luis López Vázquez, un dels més grans actors còmics espanyols i indispensable en el cine d’aquests últims 60 anys, que va sorprendre a més amb els seus registres dramàtics també en teatre, cine i TV.
La capella ardent de l’actor, mort ahir a Madrid als 87 anys, quedarà instal·lada avui a la tarda a la seu del Centro Dramático Nacional, on es recordarà un intèrpret polifacètic a qui sols la malaltia va apartar aquests últims anys de la seva vocació. Fa 12 dies ja no va poder recollir el premi a la seva carrera que li va concedir la Comunitat de Madrid, i la gent més propera a ell n’esperava la mort d’un moment a l’altre. Al seu costat es va estar durant aquest temps l’actriu Carmen de la Maza, el seu «amor tardà», com es va referir a ella sense esmentar-la en el discurs d’agraïment del Goya d’Honor el gener del 2005.
La pèrdua de López Vázquez va entristir el món de la faràndula, ja bastant orfe des de la mort de Fernando Fernán Gómez i del seu amic i company en nombrosos repartiments, Agustín González. Els seus col·legues el van qualificar de «memòria viva» i «un gran puntal» de la professió. La seva carrera no en deixa dubtes: gairebé 400 treballs, entre pel·lícules, obres de teatre i programes de televisió, que ell va registrar a AISGE, la societat de gestió de drets d’autor que va ajudar a fundar el 1990.
Però va ser el cine el que va descobrir a tots els públics un gran actor que va intervenir en uns 220 films, l’últim del 2007, ¿Y tú quién eres?, una reflexió sobre l’Alzheimer al costat d’un altre clàssic, Manuel Alexandre. Prolífic treballador, sempre tenia dos o tres guions entre mans. El 1967 va rodar nou pel·lícules.
Nascut l’11 de març de 1922 a Madrid, fill d’un funcionari i una modista que es van separar al cap de poc d’haver nascut, López Vázquez va ser decorador i figurinista abans que actor. El 1946 va fer el salt al cine amb un paper petit a María Fernanda la Jerezana.
Alguna cosa hi devien veure els joves cineastes dels anys 1950 –Berlanga, Bardem, Azcona, Ferreri, Forqué...–, que van explotar la seva vena còmica en papers secundaris en pel·lícules clau del cine espanyol com Esa pareja feliz, Novio a la vista i Los jueves, milagro. El pisito va ser el seu primer paper protagonista al costat de la recentment desapareguda Mari Carrillo, que el va llançar immediatament a la fama.
Durant els anys 1960 va seguir la ratxa –de llavors són El cochecito, Plácido, El verdugo, Atraco a las tres, La gran familia i La familia y uno más–, fins que al final de la dècada va ser descobert com a actor dramàtic per una altra nova generació de realitzadors, al capdavant de la qual hi havia Carlos Saura.
Aquest últim, Pedro Olea, Antonio Mercero, Jaime de Armiñán, Antonio Drove i Manuel Gutiérrez Aragón el van dirigir en un bon nombre de films en què va interpretar una sèrie de personatges inquietants i intensos que van destapar els seus dots d’actor intuïtiu que en tots els registres es movia amb gràcia davant la càmera. Van ser aquestes qualitats les que van suplir les seves limitacions físiques per ser galant.
Peppermint frappé, El jardín de las delicias, El bosque del lobo, Mi querida señorita, La cabina, La prima Angélica i Habla Mudita són una bona prova de les fecundes habilitats de López Vázquez, a qui va tornar a recuperar Berlanga al final dels anys 1970 per participar en el que va ser el fresc més important de la societat espanyola de l’època, La escopeta nacional, i les seves seqüeles de Patrimonio Nacional.
Hollywood quasi el va tocar, però no el va atraure i es va posar a les ordres de George Cukor a la comèdia Viajes con mi tía.
Es va casar amb l’actriu Ana María Ventura, però no va tenir fills; amb Catherine Magerus, amb qui no es va casar perquè no hi havia el divorci, en va tenir dos, José Luis i Virginia. I dues bessones amb la periodista Flor Aguilar.

3/11/2009 INTERFERÈNCIES

Article de Paco Mir:

'Únic'

En l’ofici de comediant, com en qualsevol altra feina, hi ha còmics que no saben per què ho són, còmics de segona, còmics d’ofici, bons còmics i còmics –pocs– únics. A aquests últims pertanyia un home petit que tothom coneixia com el GRAN López Vázquez, un d’aquests «únics» capaços de millorar qualsevol text, un actor que donava sentit al tòpic que diu que no hi ha cap paper petit, un còmic que per molt mal dia que tingués sempre ens semblava bo, de confiança, familiar; aquest amic de tota la vida amb qui hem anat creixent creient que els problemes amb què s’enfrontava a la pantalla eren els seus.
Actor, personatge, amic de tota la vida, va tenir –com tots els bons «únics»– les seves falques i els seus recursos gestuals àmpliament imitats per altres còmics que no van poder ridiculitzar-lo mai perquè el record més simple ens portava a rememorar-lo en les seves pàgines millors, aquelles on una verborrea desaforada el convertia en l’epicentre d’unes desgràcies que només li podien passar a ell. Se’l recordarà principalment per la seva manera de parlar a borbollons però, sobretot, se l’hauria de recordar com a model d’un actor (en extinció) que sabia escoltar, perquè no hi ha còmic bo si no és capaç d’escoltar sense necessitat de demostrar contínuament que està escoltant. D’això, al món dels cops de colze dissimulats, se’n diu ser generós i a «Sir López Vázquez», com li haurien dit a Anglaterra des de fa moltíssims anys, com a generós no el guanyava ningú.
Fa uns cinc anys em va proposar dirigir-lo en un vodevil al qual (que burro que vaig ser) no li vaig saber veure la gràcia. «No hi fa res, ja hi haurà més ocasions», em va dir. Doncs no; ja no hi haurà més ocasions. Vaig perdre l’oportunitat de disfrutar-lo de ben a prop i que m’expliqués batalletes de quan Madrid era la cuina de la comèdia espanyola. Ni tindré més oportunitats ni ens el tornarem a trobar a les nostres estrenes fent-nos unes abraçades que semblaven alternatives. Res. Ni ocasions, ni abraçades ni aquestes enginyoses felicitacions de Nadal que ens escrivia sobre la mateixa felicitació que nosaltres li havíem enviat. Res. Excepte els seus vídeos. El mes que ve estaré molt ocupat.

EL MEU COMENTARI:

Va ser un d’aqueixos actors amb humanitat, en les seves interpretacions.

A Catalunya, d’actors com ell, vull dir dels veterans, tenim molts: Alfred Lucchetti, Joan Borràs, Vicenç Domènech, Miquel Cors...

I després de les morts dels Paco Rabal, Fernando Fernán Gómez o Agustín González i la retirada d’Alfredo Landa (més jove que no pas tots tres), l’escena espanyola cada cop en té menys, d’actors amb carisma.

Al cinema italià els passa el mateix, ara sense Marcello Mastroianni, Alberto Sordi, Vittorio Gassman…

Una època irrepetible d’actors, al món sencer. Apart els esmentats de l’escena catalana, que, això sí, hem sabut conservar i donar per ells de bons papers al cinema i al teatre, i els de França i els EUA, amb els Gerard Depardieu, Alain Delon o Dennis Hopper.

En López Vázquez va fer també diverses pel.lícules a Catalunya, com aquella amb l’Eugeni, “Un geni amb l’aigua al coll” de Lluís Josep Comerón.

Dencansi en pau.