10/3/2010 LA REPRESSIÓ CULTURAL DURANT EL FRANQUISME

Els censors al descobert

• Encara que ocultaven el seu nom mitjançant firmes en clau, molts dels lectors són identificables

• Un llibre recupera els informes que van rebre 180 obres escrites en català entre el 1939 i el 1980

A vegades impedien que un llibre es publiqués. A vegades tallaven. A vegades opinaven amb un cert gust literari o demostraven ser uns talossos fanatitzats. Els seus superiors els esmenaven els excessos de zel o corregien les seves debilitats. Van ser, expliquen Jaume Clotet i Quim Torra a Les millors obres de la literatura catalana (comentades pels censors) els lectors, els «eficients i pulcres servidors funcionarials» de la censura del franquisme. El llibre, publicat per Acontravent Editors i que arriba aquesta setmana a les llibreries, no és tant una història de la censura com un viatge a la ment dels homes del llapis vermell a través de les seves opinions, recollides en 180 fitxes seleccionades entre les que es conserven a l’arxiu d’Alcalá de Henares

DESACTIVAR UNA CULTURA. Quan es va posar en marxa el mecanisme de la censura va quedar clar que a més de controlar qualsevol dissidència política, a Catalunya hi tenia un propòsit addicional, el de desactivar la cultura catalana. Quan es va permetre amb comptagotes l’edició en català es va limitar a la «creació», deixant de banda l’assaig. Amb aquesta frontera van topar el 1946 Adriana i Sara Aldavert, que van pretendre publicar un llibre de receptes. La Delegació de Propaganda el va prohibir «per tractar-se d’una obra de cuina que res justifica la versió en llengua catalana del seu contingut i donat que la seva autorització podria constituir un precedent per a altres publicacions».
Amb el temps, sentint-se vencedor, el règim va obrir la mà magnànimament: el 1955, davant les Converses filològiques de Pompeu Fabra, el censor escrivia: «Com que gràcies al Moviment s’ha castellanitzat, crec que totalment, la vida catalana i cada dia són menys els interessats per aquests temes, es considera que no hi ha inconvenient perquè aquesta obra pugui publicar-se».

DESFOGAMENTS RABIOSOS. Fins al 1966 els informes responien a un qüestionari inicial. El xulesc llenguatge falangista s’arribava a filtrar fins i tot en aquest apartat: «¿Ataca el Règim i les seves institucions? De la primera pàgina a l’última. ¿Les persones que col·laboren o han col·laborat amb el Règim? De Franco cap avall, a tots els que pot», escrivia el censor Félix Ros sobre les memòries de Claudi Ametlla. El llibre no es va poder publicar fins al 1977.

PARAULES TABÚ. Els censors reaccionaven com si tinguessin molles davant de determinades paraules, que guixaven automàticament, encara que el significat metafòric dels textos se’ls escapés. «Conjunt de versos de diversa mètrica que reflecteixen estats d’ànim de l’autor sobre les seves sensacions davant el món i la vida i els homes», es limita a escriure José de Pablo Muñoz davant La pell de brau de Salvador Espriu. En les memòries de Ferran Soldevila, els qualificatius «feixista, feixistes, facciosos rebels» es van substituir per «franquista o nacionals». Davant la biografia de Ramon Folch i Camarasa, el 1968, el lector adjuntava una sèrie d’expressions censurables: «Es tracta de les paraules pàtria i patriòtic, nació, etc., que els catalans usen sempre en el mateix llenguatge ordinari i corrent, sense que això tingui remei, quan parlen de Catalunya». L’altre tabú, és clar, era el sexe. En El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix, a la frase «estarem nus i suats, aquesta nit, l’un a toc de l’altre» només li sobrava el nus.

EL CENSOR CÒMPLICE. Les relacions entre censor i censurat de vegades es podrien comparar amb les de torturador i torturat. Sovint, el censor adoptava una posició còmplice. En ocasions, aquesta tolerància no era gens innocent. La Poesia catalana del segle XX de Molas i Castellet respira influències «d’origen marxista» i reflecteix «d’una forma molt i molt encoberta una postura avançada d’esquerra i nacionalisme català» però, reflexionava el censor el 1964, permetre l’edició «donaria davant els nostres injuriadors una prova de certa llibertat de publicació».

HOMES CONDESCENDENTS. El masclisme dels censors es reflectia en les seves fitxes sobre les escriptores: les obres de Mercè Rodoreda són despatxades amb opinions condescendents i resums dignes d’una fotonovel·la.

L’AUTOCENSURA. Els censors eren conscients que tenien com a aliada l’autocensura. «Tot està dit amb bastanta prudència i amb desig evident que el llibre es pugui editar», diu l’informe de Quan érem capitans, de Teresa Pàmies. LA CENSURA ZOMBI. Fins a una data tan tardana com el 1980, la censura va seguir comentant obres sobre les quals ja no intervenia i que tampoc entenia. Catalunya sota el règim franquista, de Josep Benet, «traspua passió antifranquista», lamentava impotent el Lector J el 1978.«Una espècie de contes, estranys, molt moderns en fons i forma, amb temàtica variada, però difusa i de difícil interpretació», va escriure, estupefacte, el Lector número 17 sobre Uf, va dir ell, de Quim Monzó.

AMB NOMS I COGNOMS. El repàs dels arxius mostra els noms i cognoms de molts dels censors, encara que sovint s’ocultessin sota firmes com Don 5 o Número 17. Clotet i Torra en destaquen tres entre els que es van dedicar específicament al llibre en català: el falangista Félix Ros, el franciscà Miguel Oromí i el poeta Sebastià Sánchez-Juan, prototip del «censor tou, benèvol i catòlic». Però en van ser molts més: Juan José Permanyer, Manuel Sancho Millán, Sebastián García Díaz, José de Pablo Muñoz, Miguel Piernavieja, Román Perpiñá, Pedro Rocamora, Javier de Valdivia, Pedro Borge, Matheo Villalba, Fernández Jardón, J. Úbeda, Aguirre, Barbadillo, Galí, Castillo, Mampel... Els imprevisibles i arbitraris homes del llapis vermell.

Les opinions dels homes del llapis vermell

CARME RIERA
«Certa sexualitat, sense arribar a la pornografia (...) Hi ha una al·lusió política a la pàg. 37 i una altra de simpatia a Marx (...) sense gaire malícia» (‘Te deix, amor, la mar com a penyora’, 1975)

TERENCI MOIX
«Visions desagradables encara que relatades amb art (...) Només s’han de suprimir les paraules obscenes que utilitza l’autor en aquelles escenes» (‘Món mascle’, 1971)

MANUEL DE PEDROLO
«Aquesta novel·la titulada ‘Joc brut’ és excessivament bruta i amoral (...) per al públic al qual va destinada, a causa de les seves curtes dimensions i al curt abast literari» (‘Joc brut,’, 1965)

MERCÈ RODOREDA
«Novel·la una mica confusa i d’escàs interès. Encara que hi ha molts adulteris i un conat de semi incest, no conté descripcions immorals» (‘Mirall trencat’, 1974)

POMPEU FABRA
«Pompeyo Fabra és un catalanista furibund que ha dedicat tota la seva vida a l’exaltació morfològica i filològica de la llengua catalana» (‘Converses filològiques’, 1955)

11/3/2010 NOU COP DE L’HIVERN|LA RESPOSTA DE LES COMPANYIES

Girona clama contra la lentitud de les elèctriques a reparar l’apagada

• El Govern confia en la paraula de Fecsa-Endesa que avui el subministrament es restablirà del tot

• L’excepcionalitat de la nevada fa improbable que prosperin les reclamacions dels afectats

Avui, Catalunya s'ha despertat amb la neu. Barcelona és en col.lapse per això, que ha provocat que els autobusos urbans no puguin anar-hi pels seus carrers i nomès sigui garantitzat el Metro.

Des de Madrid, on també van tenir una neu semblant el Gener, i encara més fort l'anterior Gener (el del 2009), encara no cau res de neu, però el fred va ser intens durant tot el dia. Quan aquesta nit vaig arribar a casa meva, feia -1º.

Les fotos d'aquells dos temporals, el del 2009 també va paralitzar la ciutat sencera i fins i tot l'Aeroport de Barajas va quedar impracticable, son al meu bloc, nomès cerqueu els mesos corresponents.

Que no sigui res, amics barcelonins i catalans. Aviat passarà, la primavera és a prop. Sobretot a Barcelona, que no està gaire acostumada a la neu. Al segle XX, les tempestes de neu més fortes van ser, crec, els anys 1933, 1964 i 1981.

Saluts,

JULIÁN.

(LES FOTOS SON TRETES DELS DIARIS CATALANS).

7/3/2010 TU I JO SOM TRES

El que no poden fer a ‘La escobilla’

(L'Esperanza Aguirre com la Lina Morgan)

Vídeo: TV-3. MÉS VÍDEOS

MÉS INFORMACIÓ

• Queco Novell: «Els espais del cor són com un circ romà»

L’excel·lent esquetx protagonitzat per Mireia Portas i Queco Novell aquesta setmana a Polònia
(TV-3), en què interpreten Albert Boadella postrat als peus d’Esperanza Aguirre, besant-la dòcilment, cobrint-la de bava, i ella finalment fent el paper de Lina Morgan a la revista, cantant a Aznar allò d’«Agradecida, emocionada, ¡Jose Mari!, gracias por vivir», aquest preciosista dibuix al carbonet de la sàtira –que poden degustar en l’edició on line d’aquest diari– és exactament el que li falta a l’altre programa que aquesta escuderia d’humoristes fa a A-3 TV i que es diu La escobilla nacional. Un programa que ranqueja, que malviu, que en cada edició baixa d’audiència, perquè va néixer capat, degollat, amb l’ordre de fer una sàtira exclusivament centrada en els personatges de la xafarderia, de la víscera i de la faràndula. ¡Ah! Quina miopia. Quin estrabisme. Avui la majoria dels personatges principals de la política són més xafarderia, més víscera i més faràndula que mai. Cada setmana Espanya es perd la genial intersecció paròdica, com aquesta d’Aguirre-Lina Morgan, més Boadella bavejant. Em molesta personalment fer un discurs que pot semblar tenyit d’una crosta insuportable, com si aquí a Catalunya fóssim més llestos, més lliures, més intel·ligents, més evolucionats. Abomino d’aquest xovinisme, que a més és fals. Però ens podem preguntar ¿què els passa a A-3 TV? ¿De què tenen por? ¿Quina espècie d’acolloniment els envaeix? ¿No es veuen capaços de frenar una trucada del polític de torn, del PP, del PSOE, d’on sigui, irat per la paròdia d’aquest grup d’humoristes sarcàstics? ¿ O són ells mateixos, els directius de la cadena, els que ho impedeixen perquè estan horroritzats? Trist panorama.

ESPE&IÑAKI.– Doncs, sense anar més lluny, aquesta setmana, hem tingut un bon exemple de les molt notables facultats de Doña Esperanza Aguirre per a la comèdia teatral. Va acceptar la invitació d’Iñaki Gabilondo (Hoy, CNN+) i vam disfrutar d’una barbaritat. És una actriu extraordinària. Iñaki va estar tota l’estona intentant que comentés els seus públics i notoris enfrontaments amb Gallardón, i no hi va haver manera. Tot és fals. Tot és una invenció. Tot, una boira tramposa i interessada. ¡Ah! Quina gran actuació la de Doña Espe. Doneu-li un Goya ara mateix.

http://www.tv3.cat/videos/2754650

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=693556&idseccio_PK=&h=100307

6/3/2010 L’IDEARI DE L’EXGOVERNADORA PALIN

Sarah d’Alaska i la dreta radical

• EUA és un gran país del qual es poden aprendre moltes coses, però no el fanatisme, el racisme i el populisme

La creixent quantitat d’adolescents espanyols que porten gorres amb visera de costat, xandalls esportius llampants i pantalons caiguts fins mostrar la goma dels calçotets (ressons provincians d’una cutre moda ianqui d’origen presidiari) ens reitera la gran importància que té per al món occidental tot el que passa als Estats Units, tant si són factors econòmics (com la recent crisi financera), polítics o culturals. Els Estats Units marquen tendències i per això hem de distingir el gra de la palla, allò que ens pot ajudar del que ens perjudicaria (en qualsevol cas, la imitació acrítica dels papanates sempre és negativa). I palla rebutjable és el comportament populista de l’exgovernadora d’Alaska i excandidata a la vicepresidència dels Estats Units Sarah Palin.

Aquesta senyora, que aspira a ser la candidata republicana en les eleccions presidencials del 2012, en els seus discursos alaba reiteradament la ignorància com a mostra d’autenticitat; barreja religió i política per legitimar les seves propostes i, com a demagoga populista, afirma, per exemple, que la millor virtut del recentment elegit senador per Massachusetts Scott Brown és que «es tracta, simplement, d’un home amb una camioneta».
Per aconseguir el seu objectiu polític, Palin s’ha convertit en una agitadora que edita llibres sobre la seva vida, pronuncia discursos i assisteix a convencions polítiques. Com la recentment celebrada dels Tea Party, un moviment de masses ultraconservador que té com a lema principal Recuperar Amèrica per als americans i en el qual els seus seguidors propugnen abaixar els impostos, s’oposen radicalment a les polítiques de l’Administració d’Obama i pretenen refundar el país per restituir la nació als seus legítims fills: els blancs, anglosaxons i protestants. En aquesta convenció, que va tenir el seu moment estel·lar en el discurs de Palin, pel qual va cobrar més de 100.000 dòlars, es van sentir crits d’«Obama és africà», «la salvació està en Sarah» i «aquest país és nostre». Els enemics són els immigrants, les minories racials, els progressistes de tota mena... i els republicans moderats.

Palin és una conservadora radical, membre activa de la poderosa i influent Associació Nacional del Rifle (NRA) i militant de l’associació antiavortista Feminist For Life. El públic receptor dels seus missatges és l’Amèrica republicana conservadora i cristiana protestant, majoritàriament militants actius o simpatitzants del que se’n diu Nova Dreta Cristiana. Un conglomerat d’associacions religioses protestants ultradretanes i fonamentalistes (el terme neix als Estats Units per referir-se a integristes cristians) amb un poder mediàtic enorme (televisió, ràdios, premsa), cultural (universitats, esglésies) i associatiu (clubs, residències, associacions benèfiques, hospitals, etcètera).
El seu poder d’incidència en l’opinió pública nord-americana és tan gran que els triomfs electorals de Ronald Reagan i de George Bush (fill) es deuen en part a això. A la seva capacitat de mobilitzar l’electorat republicà en la defensa del que la dreta radical nord-americana considera que són les essències de la seva nació: els valors angloprotestants. Els Estats Units són la nació favorita de Déu i per aquest motiu tots els presidents d’aquell país acaben els seus discursos amb l’afirmació ritual: «Déu beneeixi Amèrica». Igual que les seves monedes exhibeixen a l’orla el clàssic Confiem en Déu.
S’hi barreja, en més o menys grau, religió i política, i, amb això, les discussions i els arguments es dogmatitzen i es cau en l’irracionalisme: en els inicis de la guerra de l’Iraq, Palin va recolzar amb un entusiasme total la intervenció militar i va arribar fins i tot a declarar, sense cap mena de rubor, que «els líders de la nació enviaven l’Exèrcit a una missió de Déu».
A mitjans del segle XIX, als Estats Units es va crear un efímer partit populista arran de les convulsions socials produïdes per les noves onades d’immigrants: el Partit dels Know-Nothing o American Party. Per tant, la reivindicació de les virtuts de la ignorància forma part d’aquesta tradició político-cultural nord-americana i Palin n’és l’hereva política. Aixeca la bandera del populisme com a mètode polític per accedir al poder. Un populisme que glorifica el «sentit comú» i les «virtuts innates» dels homes del carrer enfront de les elits.

I com A combustible per a la seva ascensió, la rancúnia d’unes classes mitjanes empobrides; l’ambició d’una nova classe política republicana àvida de desbancar els líders del partit i, finalment, les frustracions d’uns homes blancs per la pèrdua dels seus privilegis, estatus i poder davant les conquistes del feminisme i les associacions progressistes pro drets civils.
Els Estats Units són un gran país que ens pot ensenyar moltes coses, però no ens haurien d’interessar les característiques dels seus radicals de dreta: l’individualisme antisolidari extrem, el fanatisme religiós dels seus fonamentalistes protestants, el racisme diferencialista i el populisme ultranacionalista. Ja tenim les nostres pròpies misèries polítiques.

*Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona

6/3/2010 UNA ANÈCDOTA HISTÒRICA |¿QUI VA DIR MALEDICCIÓ?

La llegenda de la venjança de Tutankamon es va propagar per una exclusiva periodística

• Conan Doyle va alimentar la creença

No hi havia cap maledicció faraònica escrita a l’interior de la tomba de Tutankamon que condemnés per a tota l’eternitat el qui pertorbés el descans del rei. ¿Com va néixer llavors la llegenda que el seu enfadat esperit es va venjar d’una llarguíssima llista d’innocents relacionats amb la profanació de la seva tomba? Molt hi va tenir a veure l’enveja periodística.
Com explica José Miguel Parra en tot un capítol dedicat a la maledicció, Howard Carter, el tenaç descobridor de la tomba, i lord Carnarvon, l’il·lustre mecenes de l’excavació, «consideraven que la tomba era gairebé la seva propietat privada, i això els va atreure l’antipatia de les autoritats egípcies». A més van firmar un contracte que convertia The Times en portaveu oficial del descobriment, i per tant tots els periodistes d’altres mitjans havien de contactar amb la redacció del diari a Londres per saber les novetats sobre Tutankamon. Això «va obligar uns periodistes àvids de notícies, i sense gaires simpaties» per ells a «aprofundir en la perifèria de l’excavació i en els personatges a la recerca d’històries per explicar».
En aquest caldo de cultiu, només va faltar que entre les víctimes mortals més sonades de la fúria del jove Tut hi hagués el canari de Carter, «orgull del seu amo i felicitat dels seus obrers», que va acabar devorat per una cobra, i Lord Carnarvon, a qui poc després de l’obertura de la tomba una picada de mosquit que se li va complicar molt (es va tallar el gra mentre s’afaitava i va acabar amb septicèmia i pneumònia).
Enmig d’això, va aparèixer en escena Arthur Conan Doyle, que a més a més del pare de Sherlock Holmes, era un fervent espiritista. En el moment que la notícia de la mort de Carnarvon va arribar a Londres, ell estava amb un reporter del Times i no se li va acudir dir res més que l’atribuïa a «elements –ni ànimes, ni esperits– creats pels sacerdots de Tutankamon per protegir la tomba».
El gos i l’apagada
S’havia obert la veda i «la bola de neu no va deixar de rodar i créixer». Una apagada al Caire i la mort del gos de Carnarvon en el mateix moment que el seu amo es van atribuir a la mòmia. Parra estudia un total de 36 morts lligades a la maledicció. El més revelador: si a tots els va matar Tut, el seu esperit va trigar una mitjana de més de 20 anys a «clavar-los les seves urpes malèfiques i venjatives».

Mentre a Espanya gent nostàlgica vol portar al banc dels acusats al Baltasar Garzón per fer-li fora de la carrera judicial per la Memòria Històrica i els morts pel franquisme, en una altra dictadura que encara queda, la cubana, un dissident, l’Orlando Zapata, va morir de vaga de fam, i el Règim, temorós de que això cregui addhesions en contra d'ells, no deixa gens que hi assisteixi molta gent a l'enterrament. Em recorda al d’en Salvador Puig Antich, el març del 1974, després d'haver estat executat per garrot vil, que molt bé el recordem a la pel·lícula “Salvador”: només família i amistats íntimes podien entrar cap al Cementiri, i la resta de la gent, fora, atacada salvatgement per la Policia franquista.

Sobre Cuba, he de lamentar que he vist des de sempre una doble moral. És una dictadura, però els EUA, que haurien d'haver donat exemple de saber defensar democràcies, no ho feia, sobretot si hi havia Presidents republicans que veien en Franco com a un sant. I quan allò del Pinochet a Xile, no només el van ajudar a arribar al poder, tot aixafant al Salvador Allende, sinó totes les seves atrocitats, i encara s'escandalitzaven quan en Garzón li va fer aturar a Londres. Tractaven com a un assassí al Fidel Castro, bé, però al Franco, gairebé volien que el Vaticà li pugés als altars.

Em recordo de quan el 1989 va haver-hi a la Xina la terrible matança de la Plaça de Tiananmen, amb desenes de morts que mai no vam saber la xifra exacta perquè la censura xinesa va amagar tot el que va passar i va acordonar la zona fins que no va quedar ni un pam, de rastre. Ja que a Occident, inclosos els EUA, ja amb el conservador George Bush pare com a President (va ser Vicepresident d’en Ronald Reagan), van amenaçar amb sancions econòmiques a la Xina, que finalment es va quedar en res. I saben perquè? Perquè a les empreses i a les multinacionals americanes els venia de gust la Xina, amb mil milions de consumidors, que compraran sense cap mena de dubte tots els televisors, ordinadors, DVDs i d’altres electrodomèstics d'última moda, a més de la roba més moderna, la més “guai del Paraguai”.

És curiós, bloquegen des de fa mig segle a Cuba, amenacen amb el boicot a qui tingui negocis a l’illa, però quan es toca a dictadors amics es solidaritzen amb ell (en Pinochet va tenir la solidaritat sobtada dels George Bush pare, el Papa Joan Pau II i el Dalai Lama). Però els dictadors sobreviuen com a poden, i mentre la Xina s'ha obert aparentment al capitalisme, sense abandonar el seu Govern comunista amb una dictadura poc dissimulada, Cuba també va voler obrir-se lleugerament (recordem la visita del Fidel Castro al Vaticà, aquelles imatges a la televisió parlant en rus amb en Joan Pau II, tot proposant-li un viatge pastoral a l’illa).

Però si resulta que els que van contra el castrisme tenen en un altar al Pinochet i al Franco, o surt en Silvio Berlusconi diguent comunistes a tots els que no facin petons per on hi trepitja, i defensa al Benito Mussolini, dient que les acusacions contra el dictador només són calúmnies, poc ajuden la democràcia de debò. A més, en Berlusconi, en la seva faceta de propietari de cadenes de televisió i productor cinematogràfic, fa poc va produir una pel·lícula en la qual els partisans (la Resistència italiana) que van alliberar Roma a la II Guerra Mundial hi apareixen com uns assassins i els feixistes com uns màrtirs i uns perseguits.

I afegim-li a l'inefable actor (un dels pitjors de tots els temps) Chuck Norris, icona dels neoconservadors espanyols, amb unes conviccions absolutament de troglodita. En pel·lícules xineses recents, i molt interessants, com “La dutxa” i “En Balzac i la petita cosidora xinesa”, mostren la Xina actual amb aquesta peculiar barreja de capitalisme comunista, o comunisme capitalista, simplement per sobreviure. Però, és clar, és paradoxal que ara als EUA hi veuen l'economia xinesa més interessant que no pas l'economia europea amb les seves democràcies avançades. Fins que no es prengui consciència del que cal defensar de debò i només es fixin en com guanyar calers…

5/3/2010 GIR POLÍTIC DE LA POLÈMICA DE LES CORRIDES

La dreta espanyola explota el debat català sobre els toros

• El PSOE i les feministes abominen d’un símil entre la lídia i l’ablació que el filòsof Mosterín no va fer

• Rajoy diu que els abolicionistes no suporten el caràcter nacional de la festa i Aguirre la declara bé cultural

Tothom va parlar ahir de toros. Al Parlament, per descomptat, durant el segon dia de compareixences sobre la iniciativa legislativa popular (ILP) que demana desterrar per sempre les corrides de Catalunya, però també, i de forma diferent, fora de les parets de la Cambra i fins i tot de les fronteres de l’autonomia. A Madrid, els arguments van anar més enllà del que passa a les arenes taurines: el PSOE i les feministes van fustigar un dels compareixents del dia anterior al Parlament perquè, segons el seu parer, havia comparat la festa amb el maltractament femení o l’ablació del clítoris (en realitat no va ser així, encara que així ho van titular els diaris afins a la dreta). I el PP, per la seva part, va trobar un filó polític en el component identitari, de Catalunya contra Espanya, que subjau en alguns dels diferents tipus d’abolicionistes.
El Govern de la Comunitat de Madrid, amb la seva presidenta Esperanza Aguirre al capdavant, va reaccionar al debat català acordant obrir un expedient per declarar la lídia un bé d’interès cultural, una cosa inaudita en altres territoris. El PP ho podria haver fet en qualsevol altre moment (a Madrid té majoria absoluta i no necessita cap suport a les seves iniciatives), però ho va fer justament ahir, en un gest que comporta un intent de contrast entre Madrid i Catalunya. ¿Per què? «És evident», va admetre el vicepresident i conseller de Cultura de Madrid, Ignacio González, que la mesura «té molta relació» amb el que està passant al Parlament. Immediatament després, la comparació entre els dos llocs va ser subratllada per Aguirre: «Els toros són un art. Mereixen estar ben protegits».

EL QUE DE VERITAT MOLESTA / El líder del PP, Mariano Rajoy, també es va apuntar a l’explotació del component identitari que subjau a les peticions de certs sectors antitaurins catalans (aquells per a qui no ha existit mai afició a les corrides a Catalunya, com si els toros no haguessin estat mai part de la cultura i la tradició catalanes, quan Barcelona va arribar a tenir a principis del segle XX fins a tres places de primera categoria: la Monumental, Les Arenes i El Torín, a la Barceloneta). Tal com ho veu Rajoy, el moviment contrari a la lídia a Catalunya obeeix al fet que el toreig «és festa nacional», i «tot allò que sembli que és festa nacional molesta».

EL QUE VA DIR EL FILÒSOF / D’«odiós» i «absolutament inacceptable» va titllar el líder popular el símil atribuït al filòsof Jesús Mosterín en la seva compareixença parlamentària de dimecres per denigrar la continuïtat de les corrides. Una precisió: el que va dir Mosterín va ser que el fet que els toros siguin una tradició no és un argument vàlid per si mateix per defensar-ne l’existència. De tradicions, va venir a dir, n’hi ha de lloables i d’abominables. Llavors va afegir que l’«ablació del clítoris» en certs països africans o el «maltractament a les dones» també tenien, o havien tingut, un caràcter tradicional i no per això deixen de ser considerades ara com a pràctiques execrables.
No obstant, els diaris conservadors, tots a l’una, es van agafar a aquest punt per portar-lo a les seves portades d’ahir. El Mundo: «Els antitaurins comparen la Festa amb l’ablació i el maltractament als nens». ABC: «Els abolicionistes comparen els toros amb l’ablació». La Razón: «Els antitaurins comparen la Festa amb l’ablació del clítoris». I la bola va començar a rodar, arrossegant al seu pas gent molt diversa: Rajoy, diverses associacions feministes i la secretària d’organització del PSOE, Leire Pajín.
Mosterín es pot enfrontar ara a una querella. Dones Juristes Themis, Dones Separades i Divorciades, Xarxa Feminista i Fundació Dones van amenaçar el filòsof de portar davant els tribunals les seves paraules «inacceptables». Pajín, representant d’un PSOE que neda en la indefinició sobre el suport o rebuig a les corrides, va fer servir el mateix adjectiu. Per ella, el símil que no va ser tal és «inacceptable» perquè «frivolitza» la violència masclista. El portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, no va atacar Mosterín, però també es va situar en terra de ningú: «Quan sento els protaurins, arribo a pensar que la festa té part de bellesa i d’expressió cultural. Però quan sento els antitaurins que parlen de maltractament de l’animal els dono la raó».
El que ningú qüestiona, sigui d’esquerres o dretes, taurí o antitaurí, feminista o no, és que hi ha debat.

Opinió

D'AVUI.cat

Jordi Palmer

10votsVota