11 Mar 2010

Els censors al descobert

10/3/2010 Edición Impresa LA REPRESSIÓ CULTURAL DURANT EL FRANQUISME

Els censors al descobert

Encara que ocultaven el seu nom mitjançant firmes en clau, molts dels lectors són identificables

Un llibre recupera els informes que van rebre 180 obres escrites en català entre el 1939 i el 1980

MANUEL DE PEDROLO<br>«Aquesta novel·la titulada ‘Joc brut’ és excessivament bruta i amoral (...) per al públic al qual va destinada, a causa de les seves curtes dimensions i al curt abast literari» (‘Joc brut,’, 1965) Foto: colita
MANUEL DE PEDROLO
«Aquesta novel·la titulada ‘Joc brut’ és excessivament bruta i amoral (...) per al públic al qual va destinada, a causa de les seves curtes dimensions i al curt abast literari» (‘Joc brut,’, 1965) Foto: colita
ERNEST ALÓS
BARCELONA

A vegades impedien que un llibre es publiqués. A vegades tallaven. A vegades opinaven amb un cert gust literari o demostraven ser uns talossos fanatitzats. Els seus superiors els esmenaven els excessos de zel o corregien les seves debilitats. Van ser, expliquen Jaume Clotet i Quim Torra a Les millors obres de la literatura catalana (comentades pels censors) els lectors, els «eficients i pulcres servidors funcionarials» de la censura del franquisme. El llibre, publicat per Acontravent Editors i que arriba aquesta setmana a les llibreries, no és tant una història de la censura com un viatge a la ment dels homes del llapis vermell a través de les seves opinions, recollides en 180 fitxes seleccionades entre les que es conserven a l’arxiu d’Alcalá de Henares

DESACTIVAR UNA CULTURA. Quan es va posar en marxa el mecanisme de la censura va quedar clar que a més de controlar qualsevol dissidència política, a Catalunya hi tenia un propòsit addicional, el de desactivar la cultura catalana. Quan es va permetre amb comptagotes l’edició en català es va limitar a la «creació», deixant de banda l’assaig. Amb aquesta frontera van topar el 1946 Adriana i Sara Aldavert, que van pretendre publicar un llibre de receptes. La Delegació de Propaganda el va prohibir «per tractar-se d’una obra de cuina que res justifica la versió en llengua catalana del seu contingut i donat que la seva autorització podria constituir un precedent per a altres publicacions».
Amb el temps, sentint-se vencedor, el règim va obrir la mà magnànimament: el 1955, davant les Converses filològiques de Pompeu Fabra, el censor escrivia: «Com que gràcies al Moviment s’ha castellanitzat, crec que totalment, la vida catalana i cada dia són menys els interessats per aquests temes, es considera que no hi ha inconvenient perquè aquesta obra pugui publicar-se».

DESFOGAMENTS RABIOSOS. Fins al 1966 els informes responien a un qüestionari inicial. El xulesc llenguatge falangista s’arribava a filtrar fins i tot en aquest apartat: «¿Ataca el Règim i les seves institucions? De la primera pàgina a l’última. ¿Les persones que col·laboren o han col·laborat amb el Règim? De Franco cap avall, a tots els que pot», escrivia el censor Félix Ros sobre les memòries de Claudi Ametlla. El llibre no es va poder publicar fins al 1977.

PARAULES TABÚ. Els censors reaccionaven com si tinguessin molles davant de determinades paraules, que guixaven automàticament, encara que el significat metafòric dels textos se’ls escapés. «Conjunt de versos de diversa mètrica que reflecteixen estats d’ànim de l’autor sobre les seves sensacions davant el món i la vida i els homes», es limita a escriure José de Pablo Muñoz davant La pell de brau de Salvador Espriu. En les memòries de Ferran Soldevila, els qualificatius «feixista, feixistes, facciosos rebels» es van substituir per «franquista o nacionals». Davant la biografia de Ramon Folch i Camarasa, el 1968, el lector adjuntava una sèrie d’expressions censurables: «Es tracta de les paraules pàtria i patriòtic, nació, etc., que els catalans usen sempre en el mateix llenguatge ordinari i corrent, sense que això tingui remei, quan parlen de Catalunya». L’altre tabú, és clar, era el sexe. En El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix, a la frase «estarem nus i suats, aquesta nit, l’un a toc de l’altre» només li sobrava el nus.

EL CENSOR CÒMPLICE. Les relacions entre censor i censurat de vegades es podrien comparar amb les de torturador i torturat. Sovint, el censor adoptava una posició còmplice. En ocasions, aquesta tolerància no era gens innocent. La Poesia catalana del segle XX de Molas i Castellet respira influències «d’origen marxista» i reflecteix «d’una forma molt i molt encoberta una postura avançada d’esquerra i nacionalisme català» però, reflexionava el censor el 1964, permetre l’edició «donaria davant els nostres injuriadors una prova de certa llibertat de publicació».

HOMES CONDESCENDENTS. El masclisme dels censors es reflectia en les seves fitxes sobre les escriptores: les obres de Mercè Rodoreda són despatxades amb opinions condescendents i resums dignes d’una fotonovel·la.

L’AUTOCENSURA. Els censors eren conscients que tenien com a aliada l’autocensura. «Tot està dit amb bastanta prudència i amb desig evident que el llibre es pugui editar», diu l’informe de Quan érem capitans, de Teresa Pàmies. LA CENSURA ZOMBI. Fins a una data tan tardana com el 1980, la censura va seguir comentant obres sobre les quals ja no intervenia i que tampoc entenia. Catalunya sota el règim franquista, de Josep Benet, «traspua passió antifranquista», lamentava impotent el Lector J el 1978.«Una espècie de contes, estranys, molt moderns en fons i forma, amb temàtica variada, però difusa i de difícil interpretació», va escriure, estupefacte, el Lector número 17 sobre Uf, va dir ell, de Quim Monzó.

AMB NOMS I COGNOMS. El repàs dels arxius mostra els noms i cognoms de molts dels censors, encara que sovint s’ocultessin sota firmes com Don 5 o Número 17. Clotet i Torra en destaquen tres entre els que es van dedicar específicament al llibre en català: el falangista Félix Ros, el franciscà Miguel Oromí i el poeta Sebastià Sánchez-Juan, prototip del «censor tou, benèvol i catòlic». Però en van ser molts més: Juan José Permanyer, Manuel Sancho Millán, Sebastián García Díaz, José de Pablo Muñoz, Miguel Piernavieja, Román Perpiñá, Pedro Rocamora, Javier de Valdivia, Pedro Borge, Matheo Villalba, Fernández Jardón, J. Úbeda, Aguirre, Barbadillo, Galí, Castillo, Mampel... Els imprevisibles i arbitraris homes del llapis vermell.

Les opinions dels homes del llapis vermell

CARME RIERA
«Certa sexualitat, sense arribar a la pornografia (...) Hi ha una al·lusió política a la pàg. 37 i una altra de simpatia a Marx (...) sense gaire malícia» (‘Te deix, amor, la mar com a penyora’, 1975)

TERENCI MOIX
«Visions desagradables encara que relatades amb art (...) Només s’han de suprimir les paraules obscenes que utilitza l’autor en aquelles escenes» (‘Món mascle’, 1971)

MANUEL DE PEDROLO
«Aquesta novel·la titulada ‘Joc brut’ és excessivament bruta i amoral (...) per al públic al qual va destinada, a causa de les seves curtes dimensions i al curt abast literari» (‘Joc brut,’, 1965)

MERCÈ RODOREDA
«Novel·la una mica confusa i d’escàs interès. Encara que hi ha molts adulteris i un conat de semi incest, no conté descripcions immorals» (‘Mirall trencat’, 1974)

POMPEU FABRA
«Pompeyo Fabra és un catalanista furibund que ha dedicat tota la seva vida a l’exaltació morfològica i filològica de la llengua catalana» (‘Converses filològiques’, 1955)

Tres dies després de la nevada a Catalunya, encara n'hi ha gent sense llum

11/3/2010 Edición Impresa NOU COP DE L’HIVERN|LA RESPOSTA DE LES COMPANYIES

Girona clama contra la lentitud de les elèctriques a reparar l’apagada

El Govern confia en la paraula de Fecsa-Endesa que avui el subministrament es restablirà del tot

L’excepcionalitat de la nevada fa improbable que prosperin les reclamacions dels afectats

CRISTINA BUESA
BARCELONA

El cabreig és monumental. I no els falten raons. Acumulen 48, 50, 52 hores sense subministrament elèctric. Hi ha qui ha d’anar a comprar a peu perquè el cotxe està al garatge i no pot obrir la porta amb el comandament a distància. Comprarà aliments, sí, però pocs perquè la nevera tampoc funciona. Això si porta diners a sobre, perquè ni els caixers ni les targetes de crèdit funcionen. Els nens no poden anar al col·legi. La gent gran no es pot acostar als ambulatoris perquè aquests només atenen les urgències. Ni telèfon fix, ni internet, ni mòbil. Cues interminables a les gasolineres. El subministrament d’aigua interromput perquè no es poden activar les bombes de les depuradores. I, si es té aigua freda, dutxar-se amb temperatures sota zero no és el més recomanable.
Els comerços, tancats. Igual que la indústries perquè, a més a més, els generadors tampoc donen la potència suficient per posar en marxa la maquinària. Després de l’impacte del primer moment, una vegada s’han netejat les carreteres de la nevada de dilluns, milers de veïns de les comarques de Girona es pregunten com pot ser que passin dos dies, tres, sense que ningú resolgui la falta d’electricitat.

L’ACCIÓ DEL GOVERN
Sis expedients (informatius) oberts

El director general d’Energia i Mines, Agustí Maure, va sostenir ahir que el Govern «ha pressionat» Fecsa-Endesa perquè actuï amb celeritat. No va ser capaç de precisar què hauria passat si la Generalitat no hagués aplicat aquesta vigilància sobre la companyia. Un condescendent Maure, home experimentat en el terreny energètic tant en l’àmbit públic com en el privat, va sostenir que l’empresa elèctrica havia posat tots els mitjans al seu abast per tractar intentar restablir la normalitat entre els 100.000 clients que hi havia ahir a primera hora, que posteriorment es van convertir en 50.000 i que la mitjanit passada havien de baixar fins als 20.000. Avui hauria d’estar tot resolt.
Mentre això passa («m’he de creure les previsions de l’elèctrica», va confessar el responsable d’Energia i Mines), el Govern ha obert sis expedients informatius a totes les empreses implicades en l’apagada, tant les de transport (Red Eléctrica de España) com les de distribució (Fecsa-Endesa, principalment, però també Bassols i Agri-Energia, entre altres). Però fins que no es recuperi la normalitat als 56 municipis que ahir encara seguien sense subministrament, l’Administració catalana no decidirà si els converteix en expedients sancionadors i multa les companyies.

EL REMEI PROVISIONAL
275 generadors a les àrees afectades

Els que tenen moltes ganes que les elèctriques paguin pel que ha passat són els alcaldes de les quatre comarques més afectades (Alt i Baix Empordà, Gironès i Selva), que van protestar ahir amargament davant de qui els va voler escoltar. No són només els 50.000 abonats que comptabilitza l’empresa, ja que s’estima que de cada client en pengen almenys 2,5 persones de mitjana. O sigui, que més de 125.000 gironins miren de sobreviure des de dilluns passat a les cinc de la tarda en unes condicions nefastes. Però a Lloret de Mar (Selva), per exemple, aquesta xifra salta pels aires, ja que la població és superior per la seva condició turística.
No obstant, ahir al migdia era molt complicat descobrir grups electrògens que solucionessin temporalment la situació. Un portaveu de Fecsa-Endesa va assegurar que a tota la zona afectada se n’havien desplegat fins a 163. La direcció general d’Energia va anunciar que avui n’hi haurà 275, una xifra considerable tenint en compte que en l’apagada de Barcelona del juliol del 2007 se’n van activar 156.
Les diferències entre tots dos casos són enormes, ja que la dispersió de les vivendes a les urbanitzacions de Castell-Platja d’Aro o Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) no té res a veure amb la concentració dels edificis dels barris de la capital catalana, on un sol generador –que aporta entre 500 i 1.000 quilovolts– proveïa més població. Molts d’aquests aparells es podrien mantenir durant diverses setmanes a Girona.

QUEIXES SENSE FUTUR
Convidats a reclamar davant de Consum

Barcelona. L’apagada de Barcelona va ser un tema recurrent ahir. El volum d’abonats va ser una mica superior (323.337) al d’aquests dies (220.000) però els motius pels quals la capital catalana es va quedar a les fosques, atribuïble a parts iguals a REE i Fecsa-Endesa per un estat deficient de la instal·lació, són diametralment diferents. Aquesta és una de les claus per aventurar el futur que tindran les més que justificades reclamacions dels damnificats.
La llei del sector energètic adverteix que només en els casos de «força major», és a dir, quan es produeixen circumstàncies excepcionals (un adjectiu que s’ha repetit de manera insistent des de dilluns al referir-se a la gran nevada), els clients tenen dret a una compensació econòmica. Fonts coneixedores de la normativa es van mostrar pessimistes sobre la resolució d’aquestes queixes. Tot i això, Agustí Maure va convidar els afectats a presentar la corresponent reclamació davant de l’Agència Catalana de Consum. I ja es veurà què passa.

UNA NORMATIVA CORRECTA
Torres adequades per al lloc on són

Una de les sensacions més angoixants, a més de veure com es podreixen els aliments al congelador o com s’ha de canviar de vida pel fet d’estar sense llum, és observar la fragilitat de les mastodòntiques torres d’alta tensió. La trentena d’estructures doblegades com si fossin de plastilina «no és normal», va admetre el director general d’Energia. No obstant, Agustí Maure va recordar, conciliador, que tampoc ho és que nevi a la cota zero. Per això va opinar que no cal modificar-ne el disseny ni canviar la normativa que ho ordena.
«No és el mateix posar una torre a les Terres de l’Ebre que a la plana de Vic», va assegurar, per després dir que les tensions físiques d’aquestes grans estructures d’acer, el tipus de material o els aliatges es decideixen en funció de la meteorologia habitual a
la zona.
Els expedients informatius que ha obert la Generalitat valoraran també aquestes circumstàncies i per fer-ho tindran en compte els informes del Servei Meteorològic de Catalunya, entre d’altres, per valorar l’excepcionalitat dels fets.

LA METEOROLOGIA
Uns inicis de març amb rècords de fred

Tal com va succeir dilluns, no és excepcional que al març s’arribi a les gèlides temperatures d’ahir, però no hi ha dubte que es tracta d’un fet molt poc habitual. Per exemple, a l’observatori Fabra de Barcelona, que compta amb una de les sèries ininterrompudes més llargues d’Espanya, ja que es remunta al 1913, únicament en dues ocasions s’havia arribat al març a una mínima més baixa: ahir van ser -2,5o, davant els -3,4o del 1993 i els -3,9o del 1971, segons va informar el Servei Meteorològic (SMC-Meteocat). Un terç de les estacions de l’SMC (37 de 116) mai havien tingut un març més fred, tot i que s’ha de tenir en compte que la majoria són joves observatoris amb només una dècada de vida. A Barcelona no va arribar a ser el matí més fresc de l’any perquè els mesos de gener i febrer van estar carregats de fred, però sí que ho va ser a Olot, Ribes de Freser i Moià, entre altres localitats, totes amb el mercuri per sota de -10o. En previsió que la matinada passada encara fos una mica més gèlida, l’SMC va emetre un avís per onada de fred.

A. MADRIDEJOS

EL MEU COMENTARI:

La nevada va agafar a tothom de cop i volta. El més trist és que la gent que encara no té electricitat, i ja son tres dies, no pot fer les seves coses quotidianes bàsiques.

Esperem que amb això, hi hagi més recursos perquè no passi novament al futur, o almenys, els efectes siguin menors.

A Madrid, amb la nevada del 9-1-2009, que va paralitzar tot, ja van haver de crítiques grosses, però aquest any van actuar amb més previsió.

09 Mar 2010

Els meus reportatges de nevades recents

Hi deso els accesos a d'altres nevades recents que vaig fotografiar o enregistrar en video, a Madrid, com la de l'any passat, que també va deixar la ciutat paralitzada. Em recordo de l'autobús, línia 28 (Puerta de Alcalá-Canillejas), que per la neu a la calçada, tenia que anar tant lentament, que fins i tot jo mateix, caminant, anava més de pressa.
També de la nevada recent, el 10 de Gener, que també va fer malbé tot (una amiga meva, d'un poble del voltant de Madrid, Fuente el Saz, va tenir que passar la nit a la capital perquè els autobusos no hi podien pas arribar cap allà).
Que a poc a poc podrem retornar la vida quotidiana d'abans del temporal. Ànim a tothom, en especial als veïns de Sant Cugat del Vallès, la meva localitat natal, que sé que van sofrir cruament el mateix (la foto adjunta és a prop de La Floresta, on hi resideixen els meus avis).

http://blogs.que.es/6527/2009/1/9/neu-tambe-madrid-canillejas-

http://blogs.que.es/6527/2010/1/11/fotos-meves-la-gran-nevada-hi-ha-hagut-avui-madrid

(Al meu bloc de VilaWeb també hi son, però ara no recordo on).

http://www.youtube.com/watch?v=i8oXT74_phw&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=T7BI4NZnhsI&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=ItuViBuSaG4&feature=player_embedded

Un salut, i ànim a tot Catalunya. I a Sant Cugat, un altre.
Aquí, a la capital espanyola, no n'hi ha res de neu, ni tant sols de núvols, però el fred, ara que s'ha fet de nit, ja és elevat.

JULIÁN.

Tempesta de neu a tot Catalunya

Avui, Catalunya s'ha despertat amb la neu. Barcelona és en col.lapse per això, que ha provocat que els autobusos urbans no puguin anar-hi pels seus carrers i nomès sigui garantitzat el Metro.

Des de Madrid, on també van tenir una neu semblant el Gener, i encara més fort l'anterior Gener (el del 2009), encara no cau res de neu, però el fred va ser intens durant tot el dia. Quan aquesta nit vaig arribar a casa meva, feia -1º.

Les fotos d'aquells dos temporals, el del 2009 també va paralitzar la ciutat sencera i fins i tot l'Aeroport de Barajas va quedar impracticable, son al meu bloc, nomès cerqueu els mesos corresponents.

Que no sigui res, amics barcelonins i catalans. Aviat passarà, la primavera és a prop. Sobretot a Barcelona, que no està gaire acostumada a la neu. Al segle XX, les tempestes de neu més fortes van ser, crec, els anys 1933, 1964 i 1981.

Saluts,

JULIÁN.

(LES FOTOS SON TRETES DELS DIARIS CATALANS).

08 Mar 2010

El que no poden fer a ‘La escobilla’ (l'Esperanza Aguirre com la Lina Morgan)

7/3/2010 Edición Impresa TU I JO SOM TRES



El que no poden fer a ‘La escobilla’

(L'Esperanza Aguirre com la Lina Morgan)

Ferran Monegal

L’excel·lent esquetx protagonitzat per Mireia Portas i Queco Novell aquesta setmana a Polònia
(TV-3), en què interpreten Albert Boadella postrat als peus d’Esperanza Aguirre, besant-la dòcilment, cobrint-la de bava, i ella finalment fent el paper de Lina Morgan a la revista, cantant a Aznar allò d’«Agradecida, emocionada, ¡Jose Mari!, gracias por vivir», aquest preciosista dibuix al carbonet de la sàtira –que poden degustar en l’edició on line d’aquest diari– és exactament el que li falta a l’altre programa que aquesta escuderia d’humoristes fa a A-3 TV i que es diu La escobilla nacional. Un programa que ranqueja, que malviu, que en cada edició baixa d’audiència, perquè va néixer capat, degollat, amb l’ordre de fer una sàtira exclusivament centrada en els personatges de la xafarderia, de la víscera i de la faràndula. ¡Ah! Quina miopia. Quin estrabisme. Avui la majoria dels personatges principals de la política són més xafarderia, més víscera i més faràndula que mai. Cada setmana Espanya es perd la genial intersecció paròdica, com aquesta d’Aguirre-Lina Morgan, més Boadella bavejant. Em molesta personalment fer un discurs que pot semblar tenyit d’una crosta insuportable, com si aquí a Catalunya fóssim més llestos, més lliures, més intel·ligents, més evolucionats. Abomino d’aquest xovinisme, que a més és fals. Però ens podem preguntar ¿què els passa a A-3 TV? ¿De què tenen por? ¿Quina espècie d’acolloniment els envaeix? ¿No es veuen capaços de frenar una trucada del polític de torn, del PP, del PSOE, d’on sigui, irat per la paròdia d’aquest grup d’humoristes sarcàstics? ¿ O són ells mateixos, els directius de la cadena, els que ho impedeixen perquè estan horroritzats? Trist panorama.

ESPE&IÑAKI.– Doncs, sense anar més lluny, aquesta setmana, hem tingut un bon exemple de les molt notables facultats de Doña Esperanza Aguirre per a la comèdia teatral. Va acceptar la invitació d’Iñaki Gabilondo (Hoy, CNN+) i vam disfrutar d’una barbaritat. És una actriu extraordinària. Iñaki va estar tota l’estona intentant que comentés els seus públics i notoris enfrontaments amb Gallardón, i no hi va haver manera. Tot és fals. Tot és una invenció. Tot, una boira tramposa i interessada. ¡Ah! Quina gran actuació la de Doña Espe. Doneu-li un Goya ara mateix.

http://www.tv3.cat/videos/2754650

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=693556&idseccio_PK=&h=100307

07 Mar 2010

La Sarah Palin i en Tutankamon

6/3/2010 Edición Impresa L’IDEARI DE L’EXGOVERNADORA PALIN

Sarah d’Alaska i la dreta radical

EUA és un gran país del qual es poden aprendre moltes coses, però no el fanatisme, el racisme i el populisme

MARÍA TITOS
MARÍA TITOS
JOAN Antón Mellón

La creixent quantitat d’adolescents espanyols que porten gorres amb visera de costat, xandalls esportius llampants i pantalons caiguts fins mostrar la goma dels calçotets (ressons provincians d’una cutre moda ianqui d’origen presidiari) ens reitera la gran importància que té per al món occidental tot el que passa als Estats Units, tant si són factors econòmics (com la recent crisi financera), polítics o culturals. Els Estats Units marquen tendències i per això hem de distingir el gra de la palla, allò que ens pot ajudar del que ens perjudicaria (en qualsevol cas, la imitació acrítica dels papanates sempre és negativa). I palla rebutjable és el comportament populista de l’exgovernadora d’Alaska i excandidata a la vicepresidència dels Estats Units Sarah Palin.

Aquesta senyora, que aspira a ser la candidata republicana en les eleccions presidencials del 2012, en els seus discursos alaba reiteradament la ignorància com a mostra d’autenticitat; barreja religió i política per legitimar les seves propostes i, com a demagoga populista, afirma, per exemple, que la millor virtut del recentment elegit senador per Massachusetts Scott Brown és que «es tracta, simplement, d’un home amb una camioneta».
Per aconseguir el seu objectiu polític, Palin s’ha convertit en una agitadora que edita llibres sobre la seva vida, pronuncia discursos i assisteix a convencions polítiques. Com la recentment celebrada dels Tea Party, un moviment de masses ultraconservador que té com a lema principal Recuperar Amèrica per als americans i en el qual els seus seguidors propugnen abaixar els impostos, s’oposen radicalment a les polítiques de l’Administració d’Obama i pretenen refundar el país per restituir la nació als seus legítims fills: els blancs, anglosaxons i protestants. En aquesta convenció, que va tenir el seu moment estel·lar en el discurs de Palin, pel qual va cobrar més de 100.000 dòlars, es van sentir crits d’«Obama és africà», «la salvació està en Sarah» i «aquest país és nostre». Els enemics són els immigrants, les minories racials, els progressistes de tota mena... i els republicans moderats.

Palin és una conservadora radical, membre activa de la poderosa i influent Associació Nacional del Rifle (NRA) i militant de l’associació antiavortista Feminist For Life. El públic receptor dels seus missatges és l’Amèrica republicana conservadora i cristiana protestant, majoritàriament militants actius o simpatitzants del que se’n diu Nova Dreta Cristiana. Un conglomerat d’associacions religioses protestants ultradretanes i fonamentalistes (el terme neix als Estats Units per referir-se a integristes cristians) amb un poder mediàtic enorme (televisió, ràdios, premsa), cultural (universitats, esglésies) i associatiu (clubs, residències, associacions benèfiques, hospitals, etcètera).
El seu poder d’incidència en l’opinió pública nord-americana és tan gran que els triomfs electorals de Ronald Reagan i de George Bush (fill) es deuen en part a això. A la seva capacitat de mobilitzar l’electorat republicà en la defensa del que la dreta radical nord-americana considera que són les essències de la seva nació: els valors angloprotestants. Els Estats Units són la nació favorita de Déu i per aquest motiu tots els presidents d’aquell país acaben els seus discursos amb l’afirmació ritual: «Déu beneeixi Amèrica». Igual que les seves monedes exhibeixen a l’orla el clàssic Confiem en Déu.
S’hi barreja, en més o menys grau, religió i política, i, amb això, les discussions i els arguments es dogmatitzen i es cau en l’irracionalisme: en els inicis de la guerra de l’Iraq, Palin va recolzar amb un entusiasme total la intervenció militar i va arribar fins i tot a declarar, sense cap mena de rubor, que «els líders de la nació enviaven l’Exèrcit a una missió de Déu».
A mitjans del segle XIX, als Estats Units es va crear un efímer partit populista arran de les convulsions socials produïdes per les noves onades d’immigrants: el Partit dels Know-Nothing o American Party. Per tant, la reivindicació de les virtuts de la ignorància forma part d’aquesta tradició político-cultural nord-americana i Palin n’és l’hereva política. Aixeca la bandera del populisme com a mètode polític per accedir al poder. Un populisme que glorifica el «sentit comú» i les «virtuts innates» dels homes del carrer enfront de les elits.

I com A combustible per a la seva ascensió, la rancúnia d’unes classes mitjanes empobrides; l’ambició d’una nova classe política republicana àvida de desbancar els líders del partit i, finalment, les frustracions d’uns homes blancs per la pèrdua dels seus privilegis, estatus i poder davant les conquistes del feminisme i les associacions progressistes pro drets civils.
Els Estats Units són un gran país que ens pot ensenyar moltes coses, però no ens haurien d’interessar les característiques dels seus radicals de dreta: l’individualisme antisolidari extrem, el fanatisme religiós dels seus fonamentalistes protestants, el racisme diferencialista i el populisme ultranacionalista. Ja tenim les nostres pròpies misèries polítiques.

*Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona

6/3/2010 Edición Impresa UNA ANÈCDOTA HISTÒRICA |¿QUI VA DIR MALEDICCIÓ?

La llegenda de la venjança de Tutankamon es va propagar per una exclusiva periodística

Conan Doyle va alimentar la creença

A. A.
BARCELONA

No hi havia cap maledicció faraònica escrita a l’interior de la tomba de Tutankamon que condemnés per a tota l’eternitat el qui pertorbés el descans del rei. ¿Com va néixer llavors la llegenda que el seu enfadat esperit es va venjar d’una llarguíssima llista d’innocents relacionats amb la profanació de la seva tomba? Molt hi va tenir a veure l’enveja periodística.
Com explica José Miguel Parra en tot un capítol dedicat a la maledicció, Howard Carter, el tenaç descobridor de la tomba, i lord Carnarvon, l’il·lustre mecenes de l’excavació, «consideraven que la tomba era gairebé la seva propietat privada, i això els va atreure l’antipatia de les autoritats egípcies». A més van firmar un contracte que convertia The Times en portaveu oficial del descobriment, i per tant tots els periodistes d’altres mitjans havien de contactar amb la redacció del diari a Londres per saber les novetats sobre Tutankamon. Això «va obligar uns periodistes àvids de notícies, i sense gaires simpaties» per ells a «aprofundir en la perifèria de l’excavació i en els personatges a la recerca d’històries per explicar».
En aquest caldo de cultiu, només va faltar que entre les víctimes mortals més sonades de la fúria del jove Tut hi hagués el canari de Carter, «orgull del seu amo i felicitat dels seus obrers», que va acabar devorat per una cobra, i Lord Carnarvon, a qui poc després de l’obertura de la tomba una picada de mosquit que se li va complicar molt (es va tallar el gra mentre s’afaitava i va acabar amb septicèmia i pneumònia).
Enmig d’això, va aparèixer en escena Arthur Conan Doyle, que a més a més del pare de Sherlock Holmes, era un fervent espiritista. En el moment que la notícia de la mort de Carnarvon va arribar a Londres, ell estava amb un reporter del Times i no se li va acudir dir res més que l’atribuïa a «elements –ni ànimes, ni esperits– creats pels sacerdots de Tutankamon per protegir la tomba».
El gos i l’apagada
S’havia obert la veda i «la bola de neu no va deixar de rodar i créixer». Una apagada al Caire i la mort del gos de Carnarvon en el mateix moment que el seu amo es van atribuir a la mòmia. Parra estudia un total de 36 morts lligades a la maledicció. El més revelador: si a tots els va matar Tut, el seu esperit va trigar una mitjana de més de 20 anys a «clavar-los les seves urpes malèfiques i venjatives».

La Sarah Palin és potser l'Esperanza Aguirre americana, o la Rosa Díez americana... Però esperem que no sigui una maledicció per a nosaltres, com una nova mòmia del Tutankamon.

05 Mar 2010

La dictadura cubana i la contradicció dels demòcrates

Mentre a Espanya gent nostàlgica vol portar al banc dels acusats al Baltasar Garzón per fer-li fora de la carrera judicial per la Memòria Històrica i els morts pel franquisme, en una altra dictadura que encara queda, la cubana, un dissident, l’Orlando Zapata, va morir de vaga de fam, i el Règim, temorós de que això cregui addhesions en contra d'ells, no deixa gens que hi assisteixi molta gent a l'enterrament. Em recorda al d’en Salvador Puig Antich, el març del 1974, després d'haver estat executat per garrot vil, que molt bé el recordem a la pel·lícula “Salvador”: només família i amistats íntimes podien entrar cap al Cementiri, i la resta de la gent, fora, atacada salvatgement per la Policia franquista.

Sobre Cuba, he de lamentar que he vist des de sempre una doble moral. És una dictadura, però els EUA, que haurien d'haver donat exemple de saber defensar democràcies, no ho feia, sobretot si hi havia Presidents republicans que veien en Franco com a un sant. I quan allò del Pinochet a Xile, no només el van ajudar a arribar al poder, tot aixafant al Salvador Allende, sinó totes les seves atrocitats, i encara s'escandalitzaven quan en Garzón li va fer aturar a Londres. Tractaven com a un assassí al Fidel Castro, bé, però al Franco, gairebé volien que el Vaticà li pugés als altars.

Em recordo de quan el 1989 va haver-hi a la Xina la terrible matança de la Plaça de Tiananmen, amb desenes de morts que mai no vam saber la xifra exacta perquè la censura xinesa va amagar tot el que va passar i va acordonar la zona fins que no va quedar ni un pam, de rastre. Ja que a Occident, inclosos els EUA, ja amb el conservador George Bush pare com a President (va ser Vicepresident d’en Ronald Reagan), van amenaçar amb sancions econòmiques a la Xina, que finalment es va quedar en res. I saben perquè? Perquè a les empreses i a les multinacionals americanes els venia de gust la Xina, amb mil milions de consumidors, que compraran sense cap mena de dubte tots els televisors, ordinadors, DVDs i d’altres electrodomèstics d'última moda, a més de la roba més moderna, la més “guai del Paraguai”.

És curiós, bloquegen des de fa mig segle a Cuba, amenacen amb el boicot a qui tingui negocis a l’illa, però quan es toca a dictadors amics es solidaritzen amb ell (en Pinochet va tenir la solidaritat sobtada dels George Bush pare, el Papa Joan Pau II i el Dalai Lama). Però els dictadors sobreviuen com a poden, i mentre la Xina s'ha obert aparentment al capitalisme, sense abandonar el seu Govern comunista amb una dictadura poc dissimulada, Cuba també va voler obrir-se lleugerament (recordem la visita del Fidel Castro al Vaticà, aquelles imatges a la televisió parlant en rus amb en Joan Pau II, tot proposant-li un viatge pastoral a l’illa).

Però si resulta que els que van contra el castrisme tenen en un altar al Pinochet i al Franco, o surt en Silvio Berlusconi diguent comunistes a tots els que no facin petons per on hi trepitja, i defensa al Benito Mussolini, dient que les acusacions contra el dictador només són calúmnies, poc ajuden la democràcia de debò. A més, en Berlusconi, en la seva faceta de propietari de cadenes de televisió i productor cinematogràfic, fa poc va produir una pel·lícula en la qual els partisans (la Resistència italiana) que van alliberar Roma a la II Guerra Mundial hi apareixen com uns assassins i els feixistes com uns màrtirs i uns perseguits.

I afegim-li a l'inefable actor (un dels pitjors de tots els temps) Chuck Norris, icona dels neoconservadors espanyols, amb unes conviccions absolutament de troglodita. En pel·lícules xineses recents, i molt interessants, com “La dutxa” i “En Balzac i la petita cosidora xinesa”, mostren la Xina actual amb aquesta peculiar barreja de capitalisme comunista, o comunisme capitalista, simplement per sobreviure. Però, és clar, és paradoxal que ara als EUA hi veuen l'economia xinesa més interessant que no pas l'economia europea amb les seves democràcies avançades. Fins que no es prengui consciència del que cal defensar de debò i només es fixin en com guanyar calers…

Racisme a Holanda i Campanya agressiva als EUA

5/3/2010 Edición Impresa EDITORIAL

EDITORIAL D'EL PERIÓDICO:

'La deriva holandesa'

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

La campanya per a les eleccions legislatives anticipades holandeses del mes de juny es va obrir ahir després de l'espectacular resultat del partit antiislamistes de Geert Wilders en la seva primera participació en uns comicis locals. Aquest èxit marca el punt culminant fins ara d'un vot de rebuig a la immigració i de militància antimusulmana que va arrencar el 2002 amb l'aparició en escena del polític assassinat Pim Fortuyn i que el Partit de la Llibertat (PVV) ha portat fins a la dreta més extrema i xenòfoba, fomentant l'odi i la discriminació.
Aquest discurs del PVV ha trobat una situació immillorable en la crisi de Govern oberta fa dues setmanes arran de la participació militar holandesa a l'Afganistan, quan va caure la coalició formada per democristians, socialistes i un petit partit calvinista. El cansament de l'electorat amb els principals partits és cada vegada major i el partit de Wilders és el gran beneficiari.
L'èxit de l'extrema dreta ho havien cantat els sondejos, els mateixos que li donen un espectacular creixement en les pròximes legislatives, situant-la a poca distància de democristians i socialdemòcrates. En aquest inici anticipat de campanya, els partits tradicionals ja estan examinant la seva estratègia de cara a la formació d'un futur Govern. La por a la pèrdua de vots a favor de l'PVV fa que no tots els partits democràtics estiguin d'acord en aixecar un cordó sanitari que aïlli a l'extrema dreta. Una altra opció és la d'assumir alguns postulats d'aquesta dreta xenòfoba. En un i altre cas, no està gens clar que es freni la sagnia de vots. El que sí que és indiscutible és qui perd: la democràcia.

Divendres, 5/3/2010

ELPAÍS.COM Internacional

El Partit Republicà agita el fantasma del socialisme als Estats Units

Els conservadors dissenyen una agressiva campanya electoral

ANTONIO CAÑO - Washington -- 05/03/2010

El Partit Republicà, convençut que els votants estan dràsticament inclinats cap a la dreta, ha dissenyat una estratègia electoral basada en el gravíssim perill que representa Barack Obama i en la necessitat de salvar el país del socialisme, segons documents publicats ahir per la premsa nord-americana.

    El diari Politico revela un dossier de 72 pàgines que va ser presentat el passat 17 de febrer per dirigents del Comitè Nacional Republicà (CNR, el màxim òrgan del partit) a un grup selecte de recaptadors de fons electorals en una reunió privada a Boca Grande (Florida). El document inclou els missatges que han de ser repetits i les polítiques que han de ser defensades entre simpatitzants i electors per tal d'obtenir suports i diners.

    La presentació va anar a càrrec del president de finances del CNR, Peter Terpeluk, i el director d'aquest mateix departament, Rob Bickhart, és a dir els dos principals responsables del Partit Republicà en la planificació de les recaptacions per a les properes campanyes.

    La part més destacada del document és la que fa referència a la manera com s'ha de qualificar l'actual Govern. La portada està titulada L'imperi del mal i en ella apareixen els rostres d'Obama, la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, i el líder demòcrata al Senat, Harry Reid, caracteritzats, respectivament, com el Joker d' Batman, Cruella DeVille, la malvada d' 101 Dálmatas, i Scooby Doo, l'estúpid gos dels dibuixos animats.

    En el text hi ha la pregunta "Què pots vendre per guanyar la Casa Blanca i el Congrés?", A la qual es respon: "Salvar el país de la caiguda cap al socialisme".

La pressió del 'Tea Party'

El director de comunicacions del Comitè Nacional Republicà ha reaccionat amb una nota en què afirma que el president del partit, Michael Steele, no va estar en la reunió de Boca Grande ni coneixia el contingut del document que va ser presentat. "El president està en desacord amb l'ús d'aquest llenguatge i d'aquestes imatges, que no tornaran a ser utilitzades pel Comitè Nacional Republicà", afegeix la nota.

El retrat d'Obama confós amb el Joker d' Batman ha estat, des de fa mesos, un dels emblemes en els actes dels Tea Party, el moviment ultradretà que porta la iniciativa dins de l'oposició. El recurs a aquesta imatge és una prova que el Partit Republicà està sucumbint a la pressió d'aquest grup, que creu tenir energies i mitjans per assolir el poder.

Diversos congressistes republicans de primera fila, entre ells el seu líder a la Cambra de Representants, John Boehner, han confessat en els últims dies les seves simpaties pels Tea Party. També va mostrar el seu respecte cap a aquest moviment aquesta setmana el més probable candidat presidencial republicà, Mitt Romney. El mateix John McCain, un dels enemics dels Tea Party, es va negar en una entrevista recent a dir que Obama no és socialista. Quan es parla de socialista als Estats Units no es fa referència a la socialdemocràcia europea, que està integrada en el Partit Demòcrata, sinó al socialisme soviètic.

EL MEU COMENTARI:

El racisme que té aquest partit holandès va tenir una publicitat immillorable amb l'assassinat de Pym Fortune, i el seu "hereu" ho està aprofitant que ni el mateix Berlusconi.

I la nova campanya electoral dels ultraconservadors dels EUA, ja sé, és la típica campanya d'un partit, que és clar, no posarà com els bons "els altres", però porten uns mesos que ja s'acosta al infantilisme. Com si es creguessin que tots els americans són tontos.

La dreta espanyola explota el debat català sobre els toros

5/3/2010 Edición Impresa GIR POLÍTIC DE LA POLÈMICA DE LES CORRIDES

La dreta espanyola explota el debat català sobre els toros

El PSOE i les feministes abominen d’un símil entre la lídia i l’ablació que el filòsof Mosterín no va fer

Rajoy diu que els abolicionistes no suporten el caràcter nacional de la festa i Aguirre la declara bé cultural

<strong>Taurins</strong>  L’apoderat Lázaro Carmona, l’extorero Francisco Román, el ramader José Méndez i l’empresari Doroteo de Pedro, ahir. Foto: JUAN MANUEL PRATS
Taurins L’apoderat Lázaro Carmona, l’extorero Francisco Román, el ramader José Méndez i l’empresari Doroteo de Pedro, ahir. Foto: JUAN MANUEL PRATS
JUAN RUIZ SIERRA
MADRID

Tothom va parlar ahir de toros. Al Parlament, per descomptat, durant el segon dia de compareixences sobre la iniciativa legislativa popular (ILP) que demana desterrar per sempre les corrides de Catalunya, però també, i de forma diferent, fora de les parets de la Cambra i fins i tot de les fronteres de l’autonomia. A Madrid, els arguments van anar més enllà del que passa a les arenes taurines: el PSOE i les feministes van fustigar un dels compareixents del dia anterior al Parlament perquè, segons el seu parer, havia comparat la festa amb el maltractament femení o l’ablació del clítoris (en realitat no va ser així, encara que així ho van titular els diaris afins a la dreta). I el PP, per la seva part, va trobar un filó polític en el component identitari, de Catalunya contra Espanya, que subjau en alguns dels diferents tipus d’abolicionistes.
El Govern de la Comunitat de Madrid, amb la seva presidenta Esperanza Aguirre al capdavant, va reaccionar al debat català acordant obrir un expedient per declarar la lídia un bé d’interès cultural, una cosa inaudita en altres territoris. El PP ho podria haver fet en qualsevol altre moment (a Madrid té majoria absoluta i no necessita cap suport a les seves iniciatives), però ho va fer justament ahir, en un gest que comporta un intent de contrast entre Madrid i Catalunya. ¿Per què? «És evident», va admetre el vicepresident i conseller de Cultura de Madrid, Ignacio González, que la mesura «té molta relació» amb el que està passant al Parlament. Immediatament després, la comparació entre els dos llocs va ser subratllada per Aguirre: «Els toros són un art. Mereixen estar ben protegits».

EL QUE DE VERITAT MOLESTA / El líder del PP, Mariano Rajoy, també es va apuntar a l’explotació del component identitari que subjau a les peticions de certs sectors antitaurins catalans (aquells per a qui no ha existit mai afició a les corrides a Catalunya, com si els toros no haguessin estat mai part de la cultura i la tradició catalanes, quan Barcelona va arribar a tenir a principis del segle XX fins a tres places de primera categoria: la Monumental, Les Arenes i El Torín, a la Barceloneta). Tal com ho veu Rajoy, el moviment contrari a la lídia a Catalunya obeeix al fet que el toreig «és festa nacional», i «tot allò que sembli que és festa nacional molesta».

EL QUE VA DIR EL FILÒSOF / D’«odiós» i «absolutament inacceptable» va titllar el líder popular el símil atribuït al filòsof Jesús Mosterín en la seva compareixença parlamentària de dimecres per denigrar la continuïtat de les corrides. Una precisió: el que va dir Mosterín va ser que el fet que els toros siguin una tradició no és un argument vàlid per si mateix per defensar-ne l’existència. De tradicions, va venir a dir, n’hi ha de lloables i d’abominables. Llavors va afegir que l’«ablació del clítoris» en certs països africans o el «maltractament a les dones» també tenien, o havien tingut, un caràcter tradicional i no per això deixen de ser considerades ara com a pràctiques execrables.
No obstant, els diaris conservadors, tots a l’una, es van agafar a aquest punt per portar-lo a les seves portades d’ahir. El Mundo: «Els antitaurins comparen la Festa amb l’ablació i el maltractament als nens». ABC: «Els abolicionistes comparen els toros amb l’ablació». La Razón: «Els antitaurins comparen la Festa amb l’ablació del clítoris». I la bola va començar a rodar, arrossegant al seu pas gent molt diversa: Rajoy, diverses associacions feministes i la secretària d’organització del PSOE, Leire Pajín.
Mosterín es pot enfrontar ara a una querella. Dones Juristes Themis, Dones Separades i Divorciades, Xarxa Feminista i Fundació Dones van amenaçar el filòsof de portar davant els tribunals les seves paraules «inacceptables». Pajín, representant d’un PSOE que neda en la indefinició sobre el suport o rebuig a les corrides, va fer servir el mateix adjectiu. Per ella, el símil que no va ser tal és «inacceptable» perquè «frivolitza» la violència masclista. El portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, no va atacar Mosterín, però també es va situar en terra de ningú: «Quan sento els protaurins, arribo a pensar que la festa té part de bellesa i d’expressió cultural. Però quan sento els antitaurins que parlen de maltractament de l’animal els dono la raó».
El que ningú qüestiona, sigui d’esquerres o dretes, taurí o antitaurí, feminista o no, és que hi ha debat.

Opinió
Puzzle Jordi Palmer
D'AVUI.cat
Jordi Palmer

Espanya són toros
Hi ha una diferència d’arrel entre aquí, Catalunya, i allà, Espanya, en l’enfocament de la qüestió taurina, del toros sí, toros no; o toros no, toros sí. Allà declaren la fiesta Bien de Interés Cultural (BIC, com els bolis) a cop de decret perquè els dóna la gana –ahir ho va anunciar el govern d’Aguirre– i per respondre a la “provocació” catalana. Allà ho tenen claríssim: la fiesta és nacional, i per tant “cultural”, y punto pelota. I ho és, de nacional: els toros formen part de la identitat cultural espanyola i mig món no sap encara on és Espanya però sí que sap que Espanya és el país dels toreros i les bailaoras.

És la fiesta nacional, i els tòpics són els tòpics i tota la mandanga, des de la Carmen de Mérimée al Timbaler del Bruc; però és la fiesta nacional encara que vagi a menys, i encara que a l’Espanya-Madrid també hi hagi antitaurins proanimalistes i que a les Canàries s’avancessin prohibint les corrides, ells ho tenen claríssim. Espanya són toros. Aquí es matisa més. Tant, que encara discutim què som. Aquí no prohibim les corrides a cop de decret; aquí es dóna tràmit a una iniciativa ciutadana i es crea la corresponent comissió parlamentària, i es criden toreros i filòsofs i psicòlegs i apoderaos. I després el Parlament votarà el que hagi de votar i sortirà sí o sortirà no, i sempre s’hi podrà tornar en un sentit o en un altre.

Aquí, si hem de matar alguna cosa, la matem amb la paraula; allà, algunes coses encara les maten amb l’espasa. Però tenim una tendència penosa a fer-nos trampes al solitari: esclar que matar o no matar toros és un tema de progrés civilitzatori. Però també identitari. I polític. Per molt que diguem (Puigcercós, Duran i Lleida) que no ho és, o que no pretenem que ho sigui ¿A qui coi volem enganyar? ¿Al toro? ¿A Espanya? Sí, d’acord. Aquí deliberem. I allà executen... o se suïciden. Filosofies: la ballarina –amb collonera– i la bèstia? Vivència agònica de la identitat nacional? Convidem un jubilat de Conca al Parlament!

EL MEU COMENTARI:

Sempre he estat antitaurí, les corrides m'avorreixen, sempre canvio de canal cada cop que n'hi ha d'això a la televisió. Això ho podeu veure en aquest bloc.

Però la dreta, que vol defensar sovint de coses antiquades, ha trobat un nou filó, si no el tenia quan la mort del cubà Zapata.

Itàlia: Prohibit parlar de política a la tele

4/3/2010 Edición Impresa CRÒNICA DES DE ROMA

Itàlia: Prohibit parlar de política a la tele

Manifestació contra Berlusconi.
Manifestació contra Berlusconi.
ROSSEND Domènech

La porta d’entrada de la RAI, a Roma, va ser assetjada aquest dimarts a la nit per un munt de periodistes. Reclamaven llibertat per parlar de política, a tres setmanes vista d’unes eleccions autonòmiques, les úniques que hi haurà fins al final de la legislatura –el 2013– i que donaran una idea de per on va el país. Seguiran protestant.
Resulta que una llei imposa que en campanya electoral hi hagi igualtat de condicions per a tots els candidats a les pantalles. Així de senzill. Potser massa senzill per a la comissió parlamentària que vigila el servei públic televisiu, que, per evitar distincions, ha prohibit durant tot el mes tots els programes que toquin la política.
Tots. En el servei públic i en les cadenes privades, siguin locals o nacionals, emetin per satèl·lit o per TDT. La decisió comporta que tots els programes de debat sòcio-polític-econòmic-ètic-satíric siguin apagats i, si algú hi insisteix, substituïts per tribunes electorals contra rellotge, amb els minuts comptats i idèntics per a cada orador. Una llauna, que ha fet que protestin fins i tot els presentadors més pròxims al Govern conservador. «La RAI ha establert el precedent que els principals conductors de programes de profunditat no estan habilitats per parlar de política en el moment en què seria més necessari», va lamentar Bruno Vespa, tribú televisiu més aviat obsequiós amb l’Executiu.
Mitja dotzena de comentaristes de totes les tendències han descobert que alguns italians consideren la resta dels seus semblants incapaços de raonar, i consideren que no s’ha d’enterbolir-los la ment amb pensaments plurals. Nens, en definitiva. Més val el pensament únic, com el va batejar al seu dia Ignacio Ramonet a les pàgines de Le Monde Diplomatique. Les empreses de televisió, servei públic inclòs, fan càlculs sobre els diners que perdran sense la publicitat dels programes punta.
El despropòsit té una causa històrica. L’abril del 2002, mentre es trobava a Sofia (Bulgària), Silvio Berlusconi va proclamar el que es coneix com a «edicte búlgar», o també «diktat» o «ukase búlgar». Va dir que els periodistes Enzo Biagi i Michele Santoro i el sàtir Daniele Luttazzi feien un «ús criminal» de la RAI. Només eren molt, però molt crítics, i van ser acomiadats per l’empresa. L’únic que segueix en actiu és Santoro, perquè un jutge laboralista va imposar la seva readmissió, amb indemnització milionària inclosa i amb programa anàleg al que tenia, en el mateix horari. No havent trobat la RAI una solució per fer callar Santoro durant l’actual campanya electoral, el Parlament s’ha carregat tots els programes més i menys polítics del país.
A la recerca d’una interpretació sensata, un dubte entre recórrer a l’Espriu de «millor que un home sol mori per un poble» i no al revés (entenent simbòlicament Santoro) o Cervantes, quan escriu que «per la llibertat es pot i s’ha d’aventurar la vida» (entenent els periodistes que defensen el seu ofici). ¡Uf! ¿Seran normals un dia els italians, sense deixar de ser exuberants?

EL MEU COMENTARI:

Ahir, al diari ADN, la Mariona Cubells hi parlava del 20è aniversari de Tele-5 a Espanya, on el seu estil televisiu ha fet estralls entre la gent i els altres canals. Doncs, a Itàlia és de fa molts més anys encara l'estil esmentat, i els estralls son encara més evidents.

Però en Silvio Berlusconi està fent un mal gegantesc al seu país, a la seva societat. N'hi ha una pel.lícula d'en Nanni Moretti, "El caimà", curiosament inèdita al nostre país, que satiritzva el multimilionari milanès. I en Moretti és dels més crítics amb en Berlusconi.

Sobre este blog

Per a tots els gustos

41 anys, visc a Madrid, vaig nèixer a Sant Cugat, soc Verge, del Barça i m'agrada en Woody Allen. En pogueu visitar una de les meves pàgines web, on hi tinc tot plegat: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6322 

ver otros blogs »

Suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):