17/3/2010 ELS PREMIS D’EL PERIÓDICO|LA CERIMÒNIA

Guardiola obté el Català de l’Any per armar un Barça triomfant i exemplar

• La Fundació Èxit va guanyar el premi Mercè Conesa a la solidaritat, i Comsa Emte, el d’Iniciativa Empresarial

• «Demà tenim feina», va dir el tècnic des de la concentració de l’equip per excusar la seva absència

Els sis títols que va guanyar l’any passat no només van coronar l’equip dirigit per Josep Guardiola com el millor Barça de tots els temps. També el van coronar com un ideal humanístic. L’alquímica combinació de creativitat, disciplina, solidaritat i fe aconseguida per Guardiola ha fet que els triomfs dels seus nois tinguin una dimensió exemplar. Igual que el rei Artús i els cavallers de la taula rodona i Bruce Springsteen i la E Street Band, el Pep team ha transcendit la seva activitat per entrar en la categoria de les germandats edificants. Va pesar sens dubte aquest factor en els 35.000 vots que van donar la victòria a Guardiola en la desena edició del Català de l’Any, premi convocat per EL PERIÓDICO i que va celebrar la seva gala ahir a la nit al Palau de Congressos de Catalunya.
Guardiola va mostrar ahir el punt de fanatisme imprescindible per culminar tota gran empresa. No va anar a recollir el guardó perquè l’equip estava concentrat en un hotel de cara al decisiu partit de Champions contra l’Stuttgart d’aquest vespre. I no seria ell qui trenqués la prohibició vigent al vestidor d’anar a qualsevol mena de tinglado en les 48 hores prèvies a un partit. Inflexible Guardiola.
Una connexió amb l’hotel de concentració del Barça va permetre a l’entrenador fer acte de presència audiovisual en la cerimònia i als presentadors, Josep Cuní i Helena Garcia Melero, mantenir una breu conversa amb ell.
«Demà tenim feina», va dir el premiat a manera d’excusa. A continuació, amb la seva proverbial modèstia, va dir que era «un honor» però també li feia «una mica de vergonya» rebre un guardó al qual optaven persones amb «trajectòries molt més llargues» que la seva.
El seu pare, Valentí Guardiola, i el president del Barça, Joan Laporta, van recollir el premi de mans del president José Montilla i Antonio Asensio Mosbah, president del Grup Zeta.

UN ‘WHO IS WHO’ Va ser el final d’una vetllada a la qual va assistir un verdader who is who dels mons de la política (a més del cap de l’Executiu català, hi havia entre altres els consellers Jordi Ausàs, Marina Geli i Joan Manuel Tresserras; el líder de CiU, Artur Mas; el president del Parlament, Ernest Benach, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu); de l’empresa (Ferran Soriano, president de Spanair; Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, i Ramón Paredes, vicepresident executiu de Seat, per exemple), i de la cultura (el rocker Loquillo, el pintor Joan-Pere Viladecans i la dissenyadora Roser Marcé).
La nit va tenir altres moments destacats abans que Cuní i Garcia Melero revelessin qui era el Català de l’Any. Els presentadors van definir com «una radiografia del talent del país» el premi que fins ahir havien rebut Ernest Lluch, Pau Gasol, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Joan Massagué, Neus Català, Pasqual Maragall i Vicente Ferrer.
Després Cuní i Garcia Melero van mostrar el suport del premi social més important de Catalunya a la candidatura al Nobel de la pau de la Fundació Vicente Ferrer. El desaparegut creador de la fundació va ser precisament l’anterior Català de l’Any. Jordi Folgado, nebot del filantrop i director de l’oenagé que porta el seu nom, va pujar a l’escenari i va recordar que Ferrer li va dir: «És el premi més bonic que m’han donat perquè neix del poble, de la seva estima i respecte».
Enric Hernàndez, el nou director d’EL PERIÓDICO, va aprofitar el seu primer acte institucional al càrrec per reivindicar la premsa de qualitat com a garantia d’una societat «lliure, forta i cohesionada» i explicar que el diari que dirigeix afronta amb decisió el desafiament de la informació en internet.

ALTRES PREMIS Hernández i Hereu van entregar el guardó Iniciativa Empresarial a Comsa Emte, la fusió de dues companyies catalanes en una firma d’infraestructures, logística i energies renovables capaç d’actuar a tot el món.
Després de l’actuació de Roger Mas, que va interpretar Laura, de Lluís Llach, i va capejar amb aplom un problema tècnic, Benach i Enrique Simarro, director general d’Ediciones Primera Plana, van oferir el premi Mercè Conesa (anomenat així en record de la periodista que va consagrar la seva carrera a defensar i donar veu als oblidats de la societat, que va morir el 3 de febrer del 2009) a la Fundació Èxit per haver ajudat a trobar feina centenars de joves en risc d’exclusió social durant els seus 10 anys d’història.
En la presentació a fons dels tres finalistes, Roser Capdevila es va trobar a l’escenari amb les seves filles trigèmines, la inspiració per als contes il·lustrats i els dibuixos animats de Les tres bessones. Tricicle, per la seva part, es va reunir a la tarima amb Isabel Rocatti, Toni Albà, Jürgen Müller, Christian Atanasiu i Enric Ases, col·legues de la promoció del 1979 de l’Institut del Teatre. Moments que no van poder competir en emotivitat amb l’audiovisual sobre Guardiola, la persona i el guanyador: gallina de pell, en immortal expressió del seu mestre Johan Cruyff.

17/3/2010 EDITORIAL

EDITORIAL D'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA:

'Guardiola, Català de l’Any'

L'opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

L’entrenador del Barça, Josep Guardiola, va rebre ahir a la nit el premi Català de l’Any 2009. Els lectors d’EL PERIÓDICO han reconegut amb els seus vots els mèrits acumulats per Guardiola en una temporada excepcional en què va encadenar sis títols. I també la projecció internacional de l’estil del Barça, que s’ha convertit en referència ineludible del futbol modern arreu del món.
El premi a Guardiola és, també, un reconeixement a la fidelitat d’un projecte basat en la consideració del planter, el respecte a l’adversari i el propòsit de donar continuïtat a una forma d’entendre el joc. Els números de la temporada en curs avalen aquests objectius: només tres derrotes, una a la Copa, una altra a la Lliga i una tercera a la Champions.
La presència de Guardiola a la gala mitjançant videoconferència –va recollir el premi el seu pare– s’explica perquè es troba concentrat amb els jugadors per al partit que disputaran avui contra l’Stuttgart. Un moment crucial de la temporada ja que, eliminat el Madrid, res fa més il·lusió als culers que proclamar-se campions d’Europa al Bernabéu, on es jugarà la final.
Els finalistes que han disputat el triomf a Guardiola fins a l’últim moment realcen el valor del suport obtingut entre els lectors: Tricicle i Roser Capdevila, mare de Les tres bessones, representen dos aspectes molt sòlids de la cultura popular.
En el mateix acte, es va reconèixer com a Millor Iniativa Empresarial Comsa Emte, que té l’objectiu de millorar la presència internacional de la companyia en la realització de grans obres públiques, i es va premiar com a Millor Iniciativa Solidària la Fundació Èxit d’ajuda als joves sense recursos.

16/3/2010 ELS DIES VENÇUTS

Juli Cèsar Aznar

L’expresident Aznar va dir l’altre dia a Veo7: «He estat injuriat i difamat fins a límits extrems. La meva imatge ha estat deformada i distorsionada. M’han transformat en un dòberman». Quan un antic governant es lamenta de la seva pròpia imatge, una de dues: o sent remordiments o té ganes de tornar al poder per poder tornar a brillar com abans. Amb aquestes paraules Aznar demostra la seva humanitat. Ens va voler fer creure que era un home providencial per al país, però en realitat només era un home comú que volia servir el seu país. I el país li va anar gran. Més d’una vegada el recordo a l’estadi de Mestalla el 1996 en un míting electoral. Faltava poc per a la seva victòria i, amb un estil kennedyà que a mi em va semblar sincer, Aznar va dir exactament això: «Jo només sóc un home normal que vol servir el seu país». ¿Què va succeir al llarg dels anys en el poder perquè l’home normal s’anés encastellant i comencés a convertir-se en un ésser abrupte, egòlatra i rancorós, com ho demostren aquestes frases de Veo7?
L’altre dia, en aquest mateix diari, un lector trencava una llança per Aznar per explicar que havia coincidit amb ell en un avió i que li havia semblat un home cordial i interessant. Jo també ho subscric. Entre la bondat lineal i les personalitats complexes, sempre són més interessants aquestes últimes. Aznar, a l’arribar per primera vegada al poder, era un home curiós. Volia aprendre i per aprendre no hi ha res millor que preguntar. La cordialitat d’Aznar era la dels primers de la classe que intenten aprendre més enllà dels llibres. Des dels antípodes ideològics d’Aznar no em cauran els anells per reivindicar l’Aznar humà i tossut. Un home que va haver de fer el cor fort per aprendre a parlar amb Pujol i comprendre’l. Però també un home a qui el poder universal va obnubilar fins al punt d’embarcar el més pacifista dels països en una guerra llunyana. Un home que va decidir, fent un gest magnífic, renunciar a presentar-se a un tercer mandat. Però un home que, davant de la matança d’Atocha, no va tenir a bé presentar-se en el lloc de la catàstrofe per tacar la seva camisa amb la sang dels ferits. Si ho hagués fet i no hagués cregut en la suposada conspiració de matriu etarra, avui continuaríem tenint un Govern popular i Rodríguez Zapatero seria un aprenent d’Economia de la mà de Jordi Sevilla.
Algun dia hi haurà algun moment per analitzar la psicopatologia dels governants i que els costa molt poc passar de ser homes normals a ser homes providencials i finalment a ser homes difamats.
La soledat d’Aznar no ve dels seus adversaris exteriors, sinó també dels que l’han abandonat. Mentre Aznar es despatxava en la salmòdia del seu propi lament, es complien molts anys del que, sens dubte, va ser el primer magnicidi de la història. L’any 44 abans de Crist Juli Cèsar, un emperador que també parlava en tercera persona i que es va dedicar un mes del calendari, queia sota les dagues dels senadors entre els quals hi havia el seu propi fill adoptiu. Aznar es lamenta d’haver-se convertit en un dòberman, però implícitament es demana què ha passat perquè ni tan sols els seus l’hagin entronitzat en el santoral. ¿Tornarem a disfrutar de l’home corrent que abans va ser Aznar? Va ser un ésser cordial, però entre els uns i els altres li van acabar agriant el caràcter.

14/3/2010 L’ESTRENA D’UNA DURA PEL·LÍCULA RELACIONADA AMB LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

El primer film d’una gran batuda de jueus a París sacseja França

• Jean Reno protagonitza l’obra, que recorda l’amuntegament de més de 8.000 persones el 1942

• ‘La rafle’, de Rose Bosch, narra un episodi de col·laboracionisme nazi silenciat durant anys

el 16 i 17 de juliol del 1942, una horda de policies va detenir 13.185 jueus a l’àrea de París. Per falta d’espai als camps de concentració des dels quals eren enviats a les cambres de gas d’Alemanya i Polònia, 8.000 van ser amuntegats en condicions infrahumanes al Velòdrom d’Hivern de la capital. L’operació la van ordenar les autoritats gal·les. Volien demostrar als nazis la seva capacitat de repressió i van decidir deportar també els nens malgrat que els alemanys no hi estaven interessats. Aquest negre episodi de la història de França, silenciat durant molt temps, ha estat portat per primera vegada al cine en el film La rafle (La batuda) per Rose Bosch, filla d’un anarquista català exiliat.
Amb Jean Reno i Mélanie Laurent en dos dels papers principals, l’ambiciosa producció ha arribat aquesta setmana als cines acompanyada d’una gran expectació. I és que l’estrena de La rafle ha aixecat un enorme tabú. Si van haver de passar 53 anys perquè l’Estat francès reconegués, el 1995, la seva culpa en els crims perpetrats durant l’ocupació, n’han hagut de passar 15 més perquè els ciutadans puguin visualitzar l’horror del Vél’d’hiv (com es coneix el velòdrom), del qual no hi ha fotos ni imatges.
Amb l’ajuda dels escassos testimonis vius, que fins ara havien callat, Bosch ha reconstruït a Hongria el Velòdrom –derruït en els anys 60– i el camp de Beaune-la-Rolande, un dels punts de partida dels anomenats trens de la mort.

PUDOR IMMUNDA / L’espai i l’ambient recreats en el decorat eren tan aproximats a la realitat que quan va entrar Joseph Weismann, que tenia 11 anys quan va ser detingut amb la seva família a casa seva, a Montmartre, immediatament va percebre una fortor immunda. «Vaig haver de sortir fora a respirar, en realitat jo era l’únic que sentia aquella pudor. La impressió va ser tan forta que em va projectar 68 anys enrere. Al Velòdrom –explica– feia una calor asfixiant, gairebé no hi havia lavabos, no teníem aigua, el soroll era ensordidor, no hi havia espai per jeure...»
La directora ha pres com a fil conductor l’odissea d’aquest nen que va aconseguir escapar-se del camp de concentració després de ser separat de la seva mare i de les seves germanes. Weismann apareix en una seqüència de la pel·lícula amb el seu nét. El seu fill interpreta un dels gendarmes que participen en la batuda.
Els actors principals tampoc eren aliens al drama. Els avis de Laurent van tornar miraculosament d’Auschwitz. Quan la jove actriu
–coneguda a nivell internacional arran de la seva participació en l’últim Tarantino– va trucar per acceptar el paper després de llegir el guió escrit per Bosch, la directora no va reconèixer la seva veu. Estava feta un mar de llàgrimes. La seva interpretació de la infermera enviada al Velòdrom amb l’ordre de no explicar res del que hi veiés surt directament de les entranyes. Per la seva part, Reno, criat de petit entre jueus a Rabat i fill d’immigrants, ha viscut igualment a flor de pell el personatge del sacrificat doctor amb l’estrella de David cosida a la pitrera.
Per la seva banda, Bosch està casada amb el productor Ilan Goldman (Casino, de Martin Scorsese; Cristóbal Colón, de Ridley Scott; La vida en rosa...), fill al seu torn de supervivents de la gran batuda. La directora admet que el fet de ser filla d’immigrants li ha permès tenir «la distància necessària» per abordar un tema tan delicat, basant-se en històries reals i sense caure en el simplisme. Perquè la ferida d’un país «que ha navegat entre la il·lusió d’haver estat del costat de la resistència i el sentiment vergonyós del col·laboracionisme» encara està lluny de cicatritzar. «Els comissaris que van ordenar la batuda van morir rics i ben considerats. No s’ha fet justícia», lamenta Weismann, que considera La rafle com el seu «testament».

13/3/2010 RESCABALAMENT A VÍCTIMES DEL TERRORISME ALS EUA

Els malalts de l’11-S, indemnitzats finalment després de 8 anys d’oblit

• L’acord, que ara han de ratificar el 95% dels afectats, evitarà una cascada de judicis

• L’Estat pagarà 491 milions a 10.000 persones que van perdre la salut treballant a la ‘zona zero’

Primer de tot, el més immediat, va ser una tos; aspra, seca, molesta. No van trigar a començar a presentar-se símptomes més preocupants: capacitat pulmonar reduïda, asma, sarcoïdosi... Tot i això, durant vuit anys i mig, desenes de milers de policies, bombers, empleats dels serveis d’emergència, voluntaris i treballadors de la construcció que després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 van omplir de vida i treball l’escenari de mort i destrucció més gran de Nova York, la zona zero, han topat amb murs, primer d’oblit, després de menyspreu.
Tot i l’acumulació de proves mèdiques, han estat qüestionats per les seves denúncies que tot el que van respirar durant dies i mesos, en el que els científics han qualificat com el pitjor desastre mediambiental de la història de la ciutat, estava passant factura a la seva salut. Ara, finalment, han aconseguit que les autoritats els donin la raó i, amb això, una compensació
econòmica.
El jutge Alvin Hellerstein, magistrat del tribunal de districte sud de Nova York, estudiava ahir un acord aconseguit entre els advocats dels 90 demandats (des de la ciutat fins al propietari de les Torres Bessones i companyies privades) i els lletrats que representen, en una demanda conjunta, 10.000 dels treballadors. El pacte, que estableix una compensació de 491 milions d’euros, s’ha aconseguit després de dos anys de negociacions i ha de ser aprovat tant pel magistrat com per almenys el 95% dels demandants.
No és casual que després de tantes dilacions els advocats que representen els 90 acusats hagin acabat cedint. El jutge Hellerstein ja havia fixat fa mesos la primavera d’aquest any com a data d’inici dels primers judicis, i els 12 primers casos havien d’arribar als tribunals al maig. Per ara, aquests processos queden paralitzats. No obstant, els demandants disposen de 90 dies per estudiar el pacte i decidir si l’accepten. Si no ho fessin, podrien reprendre les seves accions legals.

PACTE «JUST I RAONABLE» / Encara que alguns dels afectats han rebut la notícia amb cautela, el sentiment que es va estendre des que es va assolir l’acord dijous a la nit era que es començava a fer justícia. I des de l’alcalde, Michael Bloomberg, fins a un dels advocats de 9.000 dels demandants, Marc Bern, van coincidir a titllar l’acord de «just i raonable» (paraules de la primera autoritat local) i «bo», paraula utilitzada pel lletrat, que es quedarà amb una tercera part del que rebin els seus clients.
El jutge, a més a més, s’ha compromès a revisar en «vistes de justícia» com s’apliquen les compensacions, ja que reconeix que tot i que molts dels casos són similars, en molts aspectes són individuals. L’acord estableix un sistema d’anàlisi en el qual s’estudiarà cas per cas, en primer lloc, la validesa de la reclamació; després es determinarà si se’l considera susceptible de rebre l’ajuda, i finalment se n’establirà la quantia. Aquesta xifra anirà des dels 2.325 euros per als casos més lleus i en què hi va haver menys exposició als elements tòxics, fins als més de 700.000 euros per als
més greus.
Els diners no sortiran de les arques públiques municipals, sinó de les federals. I és que davant la negativa de les asseguradores privades després dels atemptats a cobrir la ciutat, Washington va destinar 800.000 milions de l’Agència Federal d’Ajuda d’Emergència (FEMA per les seves sigles en anglès) a crear un fons per a compensacions potencials. Fins ara s’han gastat 145 milions en advocats. 17 milions més es guarden per a reclamacions futures per casos de càncer que puguin aparèixer més endavant.

13/3/2010 L’ESCÀNDOL DEL PROGRAMA ‘GENERACIÓN NI-NI’

L’agressió sexual com a espectacle

1. • Espanta que sembli irrellevant que una cadena de TV converteixi la violència i la humiliació en negoci

El programa Generación ni-ni de la cadena La Sexta ha apujat el llistó del menyspreu pels drets de les persones que habitualment conté l’anomenada telerealitat. El programa diu que pretén un suposat experiment educatiu amb joves que presenten alarmants trets d’inadaptació, ignorància, vagància i fins i tot violència, tancant-los per gravar el seu comportament, amb l’objectiu –sembla– de reeducar-los. Doncs bé, les càmeres van gravar una nauseabunda agressió sexual comesa per diversos joves sobre una de les noies, que es va emetre en el programa. S’hi veu com els agressors subjecten violentament la víctima, mentre un li refrega els seus genitals per la cara. Altres concursants presents riuen la gràcia.

La llei defineix aquests fets com a agressió sexual agreujada per la intervenció de diversos subjectes, i això suposa una pena de quatre a 10 anys de presó. I arribaria fins als 15 si hi hagués hagut penetració bucal, detall que ignoro perquè el programa va tapar delicadament el membre de l’agressor.
Posteriorment, els educadors critiquen la conducta del noi mostrant-li la gravació, mentre ell sembla avergonyir-se’n sense perdre el somriure, cosa que indica que el preocupa més la grotesca imatge oferta que la brutal agressió comesa. I, fins al moment, que jo sàpiga, aquí s’ha quedat la cosa.
Cap llei podrà evitar del tot que continuï havent-hi agressors sexuals que busquin l’anonimat, però espanta el grau de menyspreu pels drets dels altres que fa que uns joves sotmetin una companya a una vexació així sabent que se’ls està gravant per a un programa de televisió i, per tant, aliens a les conseqüències legals dels seus actes, que deuen considerar com una broma.
No obstant, espanta encara més la hipòtesi que el seu comportament els sembli irrellevant i fins i tot graciós, precisament perquè una cadena de televisió els ha fet protagonistes d’un programa dedicat a mostrar el seu comportament incivilitzat.
És probable que la cadena mantingui que el seu objectiu és criticar la violència i educar-ne els autors, però els resultats són uns altres. La suposada finalitat social queda totalment anul·lada per la utilització de la violència com a espectacle, perquè el programa hauria pogut renunciar al terrible impacte de les imatges i l’audiència que n’espera, però no ha resistit la temptació de reproduir-les. A costa, a més a més, d’exhibir la víctima, augmentant-ne així la humiliació. ¿Educació?

Quan la televisió converteix la violència en objecte de negoci, li resta importància i la normalitza, encara que digui que pretén el contrari. Crec que no és arriscat afirmar que molts joves problemàtics que hagin vist el programa han rebut el missatge que el seu protagonista s’ha fet famós a canvi d’una lleu reprimenda. Per una altra part, després d’una banalització pública de la violència així em nego a exigir com a única resposta que es compensin les carències educacionals del jove televisiu amb 10 anys de presó. L’educació no pot basar-se en la segregació social i necessita instruments socialitzadors que, per descomptat, no consisteixen a utilitzar els actes antisocials com a matèria d’entreteniment col·lectiu. I, així, programes com el que s’ha comentat conviuen sense problemes amb altres que viuen d’exhibir les víctimes de delictes i d’exigir constantment penes de presó cada vegada més greus. Creixen les peticions d’endurir la llei de responsabilitat penal del menor, sense que els que ho proposen ni tan sols es plantegin la responsabilitat social pels valors que es transmeten mediàticament als joves.

Mentrestant, el Congrés dels Diputats debat l’enèsima reforma penal, en què, entre moltes altres propostes enduridores, es proposa també augmentar les penes de les agressions sexuals, que avui ja arriben a la gravetat de la pena per homicidi. El PP proposa la cadena perpètua, perquè considera insuficient que la delinqüència de més gravetat arribi avui a penes de fins a 40 anys. La inconsciència o la irresponsabilitat, si és que no és la demagògia, impedeixen buscar estratègies diferents del mer enduriment de la llei, que resulta més rendible electoralment. Així, moltes de les freqüents reformes penals es limiten a enunciar quins actes són reprovables, assenyalant-hi penes cada vegada més greus. És un missatge purament simbòlic perquè no va precedit d’un plantejament previ sobre la profunditat i les implicacions dels problemes, ni sobre la necessitat o la possible eficàcia de les reformes. Tot això importa poc mentre la llei reflecteixi adequadament la demanda de càstig.
Potser hi ha qui encara creu que els problemes de violència juvenil se solucionen amb més presó i sense permetre beneficis penitenciaris que, en canvi, s’han demostrat útils per a la reinserció. Però hi ha l’esperança que aquest discurs, que tant agrada a alguns polítics, arribi a cansar una opinió pública cada vegada més acostumada a distingir entre la propaganda i les solucions. I confiem també que l’audiència televisiva es cansi de tanta irresponsabilitat.

*Catedràtica de Dret Penal

13/3/2010 ÒBIT

Article de Josep maria Espinàs:

'Una veu impressionant'

• El recordo a Formentor, gens interessat pels egos del moment

He estimat i he admirat tota la meva vida Miguel Delibes. I al costat de l’exhibicionisme i la pedanteria d’avui dia, la seva figura es fa encara més notable. Era una persona sòbria i austera, de qui guardo una imatge tendra que vaig recollir en un capítol del meu llibre Relacions particulars. Jo treballava a Edicions Destino. Corregia proves dels seus llibres. Quan va publicar La hoja roja li vaig comentar que em semblava un títol molt gutural, molt dur, amb tantes jotes. Ell em deia que no passava res, que li sonava natural. I és que, és clar, ell ho pronunciava d’una manera més natural que la meva.
Tots dos vam ser convidats al Col·loqui Internacional de Novel·la que es va celebrar a Formentor el 1959. L’havia tractat abans per carta, però allà va néixer una relació de simpatia, amistat i respecte. Ell era un novel·lista que escrivia sobre el que podia explicar millor, la seva terra i la seva gent. No estava en la moda de la novel·la experimental, existencialista o polititzada que llavors
es portava.

era molt humil i no tenia cap interès a discutir amb els egos del moment que passaven per Formentor: personatges de primera línia com ara Italo Calvino, Alberto Moravia, Michel Butor, Josep Maria Castellet... Els col·loquis duraven poc i ell hi intervenia poc, perquè no se sentia predicador
de res.
Era una persona tan natural que semblava estranya en aquell món. Potser per això ens vam avenir tant. Era molt familiar, molt casolà, molt poc aventurer. Recordo perfectament veure’l assegut a la taula que compartíem, amb unes cames llarguíssimes, com unes arrels enormes. Crec que el que més l’interessava era el temps lliure, les petites tertúlies als jardins de l’hotel. Bevíem alguna cosa, parlàvem relaxadament. Per exemple, del plaer de caminar, que compartíem. Jo caçava paraules. Ell també, a més de perdius. Recordo que tenia al seu costat la seva dona, Ángeles. Llavors eren molt joves, però ella va morir prematurament i va deixar Delibes desemparat. Se li va esborrar la vida tal com la coneixia. Ja se’l va veure trist per sempre més. Li va pesar
moltíssim.
Va ser un exemple que es pot ser una persona normalíssima, sense excentricitats, i ser un gran escriptor. Perquè per mi ha estat l’escriptor més gran en castellà del segle XX. La seva veu literària impressionava. I també la seva veu física: semblava teatral però no ho era: tenia una veu profunda, sonora, com d’un monjo cantant en un monestir. Ell llavors ja era un gran escriptor i jo començava. Després vam teixir una llarga relació epistolar. Per escriure Combat de nit vaig fer un viatge de veritat en camió fins a Valladolid. Allà vam menjar junts, un lluç molt bo. Va ser molt amable, com ho va ser sempre: sempre parlava dels meus llibres a El Norte de Castilla.

en UNA RESSENYA es va inventar que la meva pròxima novel·la l’escriuria en castellà: i ho deia per fer-me un favor. No acabava d’entendre que es pogués ser bon escriptor i escriure en català, quan jo havia après precisament d’ell que només podia ser escriptor en català. Perquè va ser llegir el seu castellà profund i clar, ple de color i molt viscut, arrelat en el seu paisatge, en la parla dels seus companys de caça, el que em va fer ser conscient que jo no podria escriure mai en castellà. Que seria un germà de Delibes però en català.

Anàlisi

Quim Aranda

2votsVota