Per a tots els gustos

6/3/2010 L’IDEARI DE L’EXGOVERNADORA PALIN

Sarah d’Alaska i la dreta radical

• EUA és un gran país del qual es poden aprendre moltes coses, però no el fanatisme, el racisme i el populisme

La creixent quantitat d’adolescents espanyols que porten gorres amb visera de costat, xandalls esportius llampants i pantalons caiguts fins mostrar la goma dels calçotets (ressons provincians d’una cutre moda ianqui d’origen presidiari) ens reitera la gran importància que té per al món occidental tot el que passa als Estats Units, tant si són factors econòmics (com la recent crisi financera), polítics o culturals. Els Estats Units marquen tendències i per això hem de distingir el gra de la palla, allò que ens pot ajudar del que ens perjudicaria (en qualsevol cas, la imitació acrítica dels papanates sempre és negativa). I palla rebutjable és el comportament populista de l’exgovernadora d’Alaska i excandidata a la vicepresidència dels Estats Units Sarah Palin.

Aquesta senyora, que aspira a ser la candidata republicana en les eleccions presidencials del 2012, en els seus discursos alaba reiteradament la ignorància com a mostra d’autenticitat; barreja religió i política per legitimar les seves propostes i, com a demagoga populista, afirma, per exemple, que la millor virtut del recentment elegit senador per Massachusetts Scott Brown és que «es tracta, simplement, d’un home amb una camioneta».
Per aconseguir el seu objectiu polític, Palin s’ha convertit en una agitadora que edita llibres sobre la seva vida, pronuncia discursos i assisteix a convencions polítiques. Com la recentment celebrada dels Tea Party, un moviment de masses ultraconservador que té com a lema principal Recuperar Amèrica per als americans i en el qual els seus seguidors propugnen abaixar els impostos, s’oposen radicalment a les polítiques de l’Administració d’Obama i pretenen refundar el país per restituir la nació als seus legítims fills: els blancs, anglosaxons i protestants. En aquesta convenció, que va tenir el seu moment estel·lar en el discurs de Palin, pel qual va cobrar més de 100.000 dòlars, es van sentir crits d’«Obama és africà», «la salvació està en Sarah» i «aquest país és nostre». Els enemics són els immigrants, les minories racials, els progressistes de tota mena… i els republicans moderats.

Palin és una conservadora radical, membre activa de la poderosa i influent Associació Nacional del Rifle (NRA) i militant de l’associació antiavortista Feminist For Life. El públic receptor dels seus missatges és l’Amèrica republicana conservadora i cristiana protestant, majoritàriament militants actius o simpatitzants del que se’n diu Nova Dreta Cristiana. Un conglomerat d’associacions religioses protestants ultradretanes i fonamentalistes (el terme neix als Estats Units per referir-se a integristes cristians) amb un poder mediàtic enorme (televisió, ràdios, premsa), cultural (universitats, esglésies) i associatiu (clubs, residències, associacions benèfiques, hospitals, etcètera).
El seu poder d’incidència en l’opinió pública nord-americana és tan gran que els triomfs electorals de Ronald Reagan i de George Bush (fill) es deuen en part a això. A la seva capacitat de mobilitzar l’electorat republicà en la defensa del que la dreta radical nord-americana considera que són les essències de la seva nació: els valors angloprotestants. Els Estats Units són la nació favorita de Déu i per aquest motiu tots els presidents d’aquell país acaben els seus discursos amb l’afirmació ritual: «Déu beneeixi Amèrica». Igual que les seves monedes exhibeixen a l’orla el clàssic Confiem en Déu.
S’hi barreja, en més o menys grau, religió i política, i, amb això, les discussions i els arguments es dogmatitzen i es cau en l’irracionalisme: en els inicis de la guerra de l’Iraq, Palin va recolzar amb un entusiasme total la intervenció militar i va arribar fins i tot a declarar, sense cap mena de rubor, que «els líders de la nació enviaven l’Exèrcit a una missió de Déu».
A mitjans del segle XIX, als Estats Units es va crear un efímer partit populista arran de les convulsions socials produïdes per les noves onades d’immigrants: el Partit dels Know-Nothing o American Party. Per tant, la reivindicació de les virtuts de la ignorància forma part d’aquesta tradició político-cultural nord-americana i Palin n’és l’hereva política. Aixeca la bandera del populisme com a mètode polític per accedir al poder. Un populisme que glorifica el «sentit comú» i les «virtuts innates» dels homes del carrer enfront de les elits.

I com A combustible per a la seva ascensió, la rancúnia d’unes classes mitjanes empobrides; l’ambició d’una nova classe política republicana àvida de desbancar els líders del partit i, finalment, les frustracions d’uns homes blancs per la pèrdua dels seus privilegis, estatus i poder davant les conquistes del feminisme i les associacions progressistes pro drets civils.
Els Estats Units són un gran país que ens pot ensenyar moltes coses, però no ens haurien d’interessar les característiques dels seus radicals de dreta: l’individualisme antisolidari extrem, el fanatisme religiós dels seus fonamentalistes protestants, el racisme diferencialista i el populisme ultranacionalista. Ja tenim les nostres pròpies misèries polítiques.

*Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona

6/3/2010 UNA ANÈCDOTA HISTÒRICA |¿QUI VA DIR MALEDICCIÓ?

La llegenda de la venjança de Tutankamon es va propagar per una exclusiva periodística

• Conan Doyle va alimentar la creença

No hi havia cap maledicció faraònica escrita a l’interior de la tomba de Tutankamon que condemnés per a tota l’eternitat el qui pertorbés el descans del rei. ¿Com va néixer llavors la llegenda que el seu enfadat esperit es va venjar d’una llarguíssima llista d’innocents relacionats amb la profanació de la seva tomba? Molt hi va tenir a veure l’enveja periodística.
Com explica José Miguel Parra en tot un capítol dedicat a la maledicció, Howard Carter, el tenaç descobridor de la tomba, i lord Carnarvon, l’il·lustre mecenes de l’excavació, «consideraven que la tomba era gairebé la seva propietat privada, i això els va atreure l’antipatia de les autoritats egípcies». A més van firmar un contracte que convertia The Times en portaveu oficial del descobriment, i per tant tots els periodistes d’altres mitjans havien de contactar amb la redacció del diari a Londres per saber les novetats sobre Tutankamon. Això «va obligar uns periodistes àvids de notícies, i sense gaires simpaties» per ells a «aprofundir en la perifèria de l’excavació i en els personatges a la recerca d’històries per explicar».
En aquest caldo de cultiu, només va faltar que entre les víctimes mortals més sonades de la fúria del jove Tut hi hagués el canari de Carter, «orgull del seu amo i felicitat dels seus obrers», que va acabar devorat per una cobra, i Lord Carnarvon, a qui poc després de l’obertura de la tomba una picada de mosquit que se li va complicar molt (es va tallar el gra mentre s’afaitava i va acabar amb septicèmia i pneumònia).
Enmig d’això, va aparèixer en escena Arthur Conan Doyle, que a més a més del pare de Sherlock Holmes, era un fervent espiritista. En el moment que la notícia de la mort de Carnarvon va arribar a Londres, ell estava amb un reporter del Times i no se li va acudir dir res més que l’atribuïa a «elements –ni ànimes, ni esperits– creats pels sacerdots de Tutankamon per protegir la tomba».
El gos i l’apagada
S’havia obert la veda i «la bola de neu no va deixar de rodar i créixer». Una apagada al Caire i la mort del gos de Carnarvon en el mateix moment que el seu amo es van atribuir a la mòmia. Parra estudia un total de 36 morts lligades a la maledicció. El més revelador: si a tots els va matar Tut, el seu esperit va trigar una mitjana de més de 20 anys a «clavar-los les seves urpes malèfiques i venjatives».

La Sarah Palin és potser l’Esperanza Aguirre americana, o la Rosa Díez americana… Però esperem que no sigui una maledicció per a nosaltres, com una nova mòmia del Tutankamon.