Mentre a Espanya gent nostàlgica vol portar al banc dels acusats al Baltasar Garzón per fer-li fora de la carrera judicial per la Memòria Històrica i els morts pel franquisme, en una altra dictadura que encara queda, la cubana, un dissident, l’Orlando Zapata, va morir de vaga de fam, i el Règim, temorós de que això cregui addhesions en contra d’ells, no deixa gens que hi assisteixi molta gent a l’enterrament. Em recorda al d’en Salvador Puig Antich, el març del 1974, després d’haver estat executat per garrot vil, que molt bé el recordem a la pel·lícula “Salvador”: només família i amistats íntimes podien entrar cap al Cementiri, i la resta de la gent, fora, atacada salvatgement per la Policia franquista.
Sobre Cuba, he de lamentar que he vist des de sempre una doble moral. És una dictadura, però els EUA, que haurien d’haver donat exemple de saber defensar democràcies, no ho feia, sobretot si hi havia Presidents republicans que veien en Franco com a un sant. I quan allò del Pinochet a Xile, no només el van ajudar a arribar al poder, tot aixafant al Salvador Allende, sinó totes les seves atrocitats, i encara s’escandalitzaven quan en Garzón li va fer aturar a Londres. Tractaven com a un assassí al Fidel Castro, bé, però al Franco, gairebé volien que el Vaticà li pugés als altars.
Em recordo de quan el 1989 va haver-hi a la Xina la terrible matança de la Plaça de Tiananmen, amb desenes de morts que mai no vam saber la xifra exacta perquè la censura xinesa va amagar tot el que va passar i va acordonar la zona fins que no va quedar ni un pam, de rastre. Ja que a Occident, inclosos els EUA, ja amb el conservador George Bush pare com a President (va ser Vicepresident d’en Ronald Reagan), van amenaçar amb sancions econòmiques a la Xina, que finalment es va quedar en res. I saben perquè? Perquè a les empreses i a les multinacionals americanes els venia de gust la Xina, amb mil milions de consumidors, que compraran sense cap mena de dubte tots els televisors, ordinadors, DVDs i d’altres electrodomèstics d’última moda, a més de la roba més moderna, la més “guai del Paraguai”.
És curiós, bloquegen des de fa mig segle a Cuba, amenacen amb el boicot a qui tingui negocis a l’illa, però quan es toca a dictadors amics es solidaritzen amb ell (en Pinochet va tenir la solidaritat sobtada dels George Bush pare, el Papa Joan Pau II i el Dalai Lama). Però els dictadors sobreviuen com a poden, i mentre la Xina s’ha obert aparentment al capitalisme, sense abandonar el seu Govern comunista amb una dictadura poc dissimulada, Cuba també va voler obrir-se lleugerament (recordem la visita del Fidel Castro al Vaticà, aquelles imatges a la televisió parlant en rus amb en Joan Pau II, tot proposant-li un viatge pastoral a l’illa).
Però si resulta que els que van contra el castrisme tenen en un altar al Pinochet i al Franco, o surt en Silvio Berlusconi diguent comunistes a tots els que no facin petons per on hi trepitja, i defensa al Benito Mussolini, dient que les acusacions contra el dictador només són calúmnies, poc ajuden la democràcia de debò. A més, en Berlusconi, en la seva faceta de propietari de cadenes de televisió i productor cinematogràfic, fa poc va produir una pel·lícula en la qual els partisans (la Resistència italiana) que van alliberar Roma a la II Guerra Mundial hi apareixen com uns assassins i els feixistes com uns màrtirs i uns perseguits.
I afegim-li a l’inefable actor (un dels pitjors de tots els temps) Chuck Norris, icona dels neoconservadors espanyols, amb unes conviccions absolutament de troglodita. En pel·lícules xineses recents, i molt interessants, com “La dutxa” i “En Balzac i la petita cosidora xinesa”, mostren la Xina actual amb aquesta peculiar barreja de capitalisme comunista, o comunisme capitalista, simplement per sobreviure. Però, és clar, és paradoxal que ara als EUA hi veuen l’economia xinesa més interessant que no pas l’economia europea amb les seves democràcies avançades. Fins que no es prengui consciència del que cal defensar de debò i només es fixin en com guanyar calers…
