16/3/2010 
ELS DIES VENÇUTS
Juli Cèsar Aznar
- TOÑO VEGA
JOAN BARRIL
L’expresident Aznar va dir l’altre dia a Veo7: «He estat injuriat i difamat fins a límits extrems. La meva imatge ha estat deformada i distorsionada. M’han transformat en un dòberman». Quan un antic governant es lamenta de la seva pròpia imatge, una de dues: o sent remordiments o té ganes de tornar al poder per poder tornar a brillar com abans. Amb aquestes paraules Aznar demostra la seva humanitat. Ens va voler fer creure que era un home providencial per al país, però en realitat només era un home comú que volia servir el seu país. I el país li va anar gran. Més d’una vegada el recordo a l’estadi de Mestalla el 1996 en un míting electoral. Faltava poc per a la seva victòria i, amb un estil kennedyà que a mi em va semblar sincer, Aznar va dir exactament això: «Jo només sóc un home normal que vol servir el seu país». ¿Què va succeir al llarg dels anys en el poder perquè l’home normal s’anés encastellant i comencés a convertir-se en un ésser abrupte, egòlatra i rancorós, com ho demostren aquestes frases de Veo7?L’altre dia, en aquest mateix diari, un lector trencava una llança per Aznar per explicar que havia coincidit amb ell en un avió i que li havia semblat un home cordial i interessant. Jo també ho subscric. Entre la bondat lineal i les personalitats complexes, sempre són més interessants aquestes últimes. Aznar, a l’arribar per primera vegada al poder, era un home curiós. Volia aprendre i per aprendre no hi ha res millor que preguntar. La cordialitat d’Aznar era la dels primers de la classe que intenten aprendre més enllà dels llibres. Des dels antípodes ideològics d’Aznar no em cauran els anells per reivindicar l’Aznar humà i tossut. Un home que va haver de fer el cor fort per aprendre a parlar amb Pujol i comprendre’l. Però també un home a qui el poder universal va obnubilar fins al punt d’embarcar el més pacifista dels països en una guerra llunyana. Un home que va decidir, fent un gest magnífic, renunciar a presentar-se a un tercer mandat. Però un home que, davant de la matança d’Atocha, no va tenir a bé presentar-se en el lloc de la catàstrofe per tacar la seva camisa amb la sang dels ferits. Si ho hagués fet i no hagués cregut en la suposada conspiració de matriu etarra, avui continuaríem tenint un Govern popular i Rodríguez Zapatero seria un aprenent d’Economia de la mà de Jordi Sevilla.
Algun dia hi haurà algun moment per analitzar la psicopatologia dels governants i que els costa molt poc passar de ser homes normals a ser homes providencials i finalment a ser homes difamats.
La soledat d’Aznar no ve dels seus adversaris exteriors, sinó també dels que l’han abandonat. Mentre Aznar es despatxava en la salmòdia del seu propi lament, es complien molts anys del que, sens dubte, va ser el primer magnicidi de la història. L’any 44 abans de Crist Juli Cèsar, un emperador que també parlava en tercera persona i que es va dedicar un mes del calendari, queia sota les dagues dels senadors entre els quals hi havia el seu propi fill adoptiu. Aznar es lamenta d’haver-se convertit en un dòberman, però implícitament es demana què ha passat perquè ni tan sols els seus l’hagin entronitzat en el santoral. ¿Tornarem a disfrutar de l’home corrent que abans va ser Aznar? Va ser un ésser cordial, però entre els uns i els altres li van acabar agriant el caràcter.
EL MEU COMENTARI:
Perfecta la definició que fa en Joan Barril de l’Aznar, tant el d’abans com el d’ara. Fixeu-vos també en la foto adjunta, que va ser censurada per la Generalitat valenciana, que demostra al que ha arribat aquest personatge…
