Per a tots els gustos

Les seves pàgines cinegètiques –dir-ho així és mal dir-ho, caldria qualificar-les, en sentit ampli, de literatura sobre la naturalesa; n’és un defensor radical tot i que alguns puguin fer-se creus per la seva afició a l’escopeta– es compten per centenars (Diario de un cazador, 1955) o, fins i tot, uns pocs milers. Però no és aquest el Miguel Delibes que més m’estimo –tot plegat, no té res a veure amb cap prevenció contra la caça– ni el que més m’ha interessat.

Als anys setanta, quan qui això signa estudiava el batxillerat en un institut de Barcelona, Delibes ja formava part del cànon de la literatura espanyola del segle XX. Era un mestre –també, o especialment, ho ha estat de periodistes– i obres com El camino (1950), Cinco horas con Mario (1966), Las ratas (1962), Los santos inocentes (1981) i Parábola del náufrago (1969), un relat simbòlic i al·lucinant que fa pensar en Kafka, ho demostren a bastament.

Miguel Delibes, escriptor de registres molt variats, és també un dels grans realistes de les lletres castellanes del XX, tan important com el Luis Martín Santos de Tiempo de silencio i el Ferlosio d’El Jarama, infinitament millor que el Ferlosio d’Alfanhuí; molt més que el barroc Francisco Umbral; un autor que és a Castella el que Juan Marsé és a la ciutat de Barcelona.

El seu debut literari està vinculat al premi Nadal, que va guanyar el 1948 amb La sombra del ciprés es alargada. Delibes era encara, i trigaria una mica a desfer-se’n, un escriptor dels vencedors de la Guerra Civil.

Però ja aleshores ho era a contracor –la seva gran pietat cristiana també el va ajudar a adonar-se de què era el règim franquista–, per raons biològiques més que no pas ideològiques. Ras i curt, mai va ser un falangista com ho va ser un altre gran escriptor, una mica més gran que ell, Torrente Ballester. Ni tampoc mai va formar part de l’aparell de la censura, com sí que ho va fer un jove Cela que, sigui dit de passada, es va endur el Nobel l’any 1989 que s’hauria d’haver endut Delibes: la seva obra és un monument a la llengua en què escriu.

La personalitat austera, discreta, eixuta –la seva literatura és molt dura, però no està exempta d’humor–, el priva d’aquest reconeixement internacional. A Espanya, però, va rebre tots els premis possibles. I són dues novel·les, les esmentades Cinco horas con Mario i Los santos inocentes, les que, a més, el van fer connectar amb el lector del carrer. A mitjans dels seixanta ja era el Delibes de l’altre bàndol. La seva literatura ensenya també aquesta evolució, que és paral·lela a la maduració com a home i intel·lectual.

La seva obra i la lliçó que aporta és clàssica: a partir del conflicte local s’arriba als temes universals, els propers a l’ésser humà i a la seva condició. Serveixi l’exemplar monòleg de Mario com a prova.