Lliure : El quadern d’estiu de publico.es
Allà, a Champaign , Illinois , a la ciutat que té més restaurants per persona que qualsevol altra ciutat dels EUA, allà, va callar perquè en aquell bol el crític del diari local va escriure una cosa així com que brodava el seu paper del personatge Patsy Brannigan, Que estava caracteritzat i vestit a la perfecció i imitava l’immigrant irlandès amb molta gràcia en la seva pantomima . ” Malauradament , l’efecte es perd quan parla ” . L’article va ser un cop dur per l’orgull del segon dels Marx , que veia com mai podria superar Groucho o Chico parlant.
Va buscar llavors consol en les paraules de la seva mare , Minnie , representant i responsable que avui escriguem i llegim sobre els germans Marx. Però ella , conscient de la contusió de Harpo , no va ser capaç de consolar : “Em va mirar amb tristesa i compassió. Però no em va dir : ‘Oblida’l , què sabrà aquest tipus ? ‘. No em va dir res . emmudia . Mai més vaig dir una paraula, ni a l’escenari, ni davant les càmeres , com a Germà Marx ” .
Tres anys abans de morir Harpo Marx -abans Adolph i després Arthur per evitar els rancúnies contra una família d’immigrants alemanys a Nova York en plena Segona Guerra Mundial – , va decidir fer balanç de la seva vida . I ho va titular ¡ Harpo parla ! Hi recorda com al següent poble al que van arribar després de Champaign , Illinois , es va bolcar en cos i ànima a la pantomima . Va buscar recursos escènics que no requerissin paraula i va enlairar el seu geni còmic, amb la referència sempre de Charlie Chaplin , de qui veia totes les seves pel lícules diverses vegades.
” Vaig robar una botzina en forma de bulb d’un taxi [¡ Jonker , Jonker ! ] i me la vaig posar sota el cinturó per interpretar el meu paper en De nou a casa” , escriu als 72 anys d’edat a la seva residència de Los Angeles, amb menys pèl i envoltat de quatre fills i tres gossos. I traient cinc anys en la seva pròpia autobiografia : va néixer el 1888 i no el 1893 , com apunta en arrencar aquest relat en el qual no hi ha acudit que superi al llenguatge que utilitza l’actor, i això és una lectura absolutament divertida i esbojarrada .
L’enigma de la veu
S’hi veu perquè es té molt poc a dir , devia pensar aquell petit comediant que es passava al silenci , com el que mana el déu grec Harpòcrates , la divinitat que es col loca un dit davant la boca per enviar callar i discreció si no es tenen més que paraules atabalada i equivocades . Harpo va ser Harpòcrates només en escena.La seva veu és l’enigma sense testimonis del que pengen centenars de llegendes alimentades ara a internet: corren per les pàgines web dedicades a la vida i obra d’ell i els seus germans enllaços a arxius sonors en què anuncien entre exclamacions ” Escolta el riure d’ Harpo al xou d’Ed Sullivan ” , o ” Harpo deixa anar un ‘Jonker , Jonker ‘! “.
Segons explica ell mateix al llibre que publicarà Seix Barral la propera tardor , si hi ha alguna cosa que el caracteritza és l’única cosa que el públic no coneix : la seva veu. “Encara parlo amb l’accent del carrer 93 Est de Nova York. Pronuncie el meu nom de manera que sona alguna cosa així com Hoppe” .
Harpo va viure entre ell i el seu personatge. El segon porta el seu mateix nom i és una cosa semblant a una celebritat , calça perruca vermella i descurat i una gavardina esparracada . No parla , només ganyotes i xarades .
Per descobrir el primer en alguna de les 15 pel lícules dels Marx només cal diferenciar entre aquell Harpo que persegueix a una noia i el que s’asseu a tocar el seu instrument. “Aquest sóc jo. Pel que fa toco les cordes de l’arpa , deixo de ser un actor ” . Aquest , el de l’ arpa , el més avorrit de tots dos, és precisament el Harpo que va treure papers secrets de Rússia clandestinament , que va cavalcar amb el príncep de Gal.les, a qui van fer fora del casino de Montecarlo , a qui George Bernard Shaw va demanar consell o el que va jugar al tennis taula amb el grandíssim compositor George Gershwin .
Just en aquest precís instant sona Rapsòdia en blau del mestre que ha il.lustrat amb el seu piano les millors pel lícules de Manhattan de Woody Allen. Encara es porten els neons als bars , crida una trompeta , s’obre el teló i apareix un concorregut carrer de Nova York tota plena, amb cavalls , carros , nens, llocs, buscavides . Hi som al barri dels Marx.
Pugem cap a l’apartament de l’edifici al 179 del carrer 93 Est, al petit barri jueu comprimit entre els irlandesos pel nord i els alemanys pel sud. “Eren pobres, molt pobres . Sempre teníem fam ” , recorda Harpo. Calia alimentar noves boques cada dia. Allà ficats vivien cinc xavals , la cosina Polly , el seu pare Frenchie ( Sam Marx, l’amo de la casa, el cuiner de la família , l’home amb només dos vicis : la lleialtat per qualsevol persona que conegués i el Pinacle ) , la seva mare Minnie i la seva àvia, de qui li ve la seva afició pel arpa .
Harpo descriu la seva mare com el motor que arrossegava a tots. ” La Minnie tenia l’ambició suficient per dur a terme qualsevol pla que s’hagués traçat “, explica d’ella. No va deixar de treballar, planificar i ordir fins que no va veure els seus fills col locats al cim de l’espectacle, mentre comptava acudits i armava gresca . ” El pla de Minnie era simplement portar el seu germà petit (Al Shean ) i als seus cinc fills a l’escenari i fer que triomfessin ” .
Frenchie i Minnie havien muntat una societat de negocis, a la qual ella s’encarregava de l’exterior i es barallava amb tothom per a realitzar el destí de la seva família , mentre ell es dedicava a l’interior i es quedava a casa a cosir i cuinar. ” Minnie era la cap absoluta. Prenia totes les decisions, però a Frenchie això no semblava molestar ” , repassa Harpo , que es recrea en el detall de la seva infància en escriure les seves memòries amb la mateixa importància que els seus anys de fama i cinema.
Els Marx van ser una família enriquida a base de fam , la veritable mesura de l’ésser humà. Als 8 anys el nostre protagonista abandona l’escola, fart que li llancessin fora de la seva classe per la finestra diverses vegades al dia, i es busca la vida als carrers de la Nova York de principis de segle. Tres anys després comptava amb una paga que consistia en una pruna passa per hora, repartint ous , després d’haver durat poc com classificador de pastissos .
Troba al Chico , dos anys més gran que ell , al seu millor mestre . Cartes, vendes, billar, noies, timbes , les especialitats del germà que podia olorar els diners, que va seduir al productor que els va portar per primera vegada a Broadway i els va fer famosos en tot el país durant una partida de Pinacle . El mateix que més tard va embadalir al productor que els va ficar a les pel.lícules de classe A. En Groucho a penes apareix en aquestes més de 500 pàgines, excepte per aclarir que ja abans dels 10 anys d’edat ” anava camí de transformar-se en un ratolí de biblioteca, i mirava als jocs d’atzar per sobre l’espatlla com una cosa ingènua i infantil ” .
Un ‘ Gookie ‘, riure garantida
Als carrers de Nova York de principis del segle XX, Harpo va trobar davant l’aparador d’una botiga de cigars de l’avinguda Lexington l’afició amb què muntaria la resta de la seva vida . Allà hi havia Gookie , un tipus que cargolava purs de cara al públic a l’altre costat del vidre. “Quan arribava la seva màxima velocitat embolicant purs era un espectacle digne de veure “, es quedava davant d’ell i tractava d’imitar la cara d’aquest tipus rondinaire durant 15 o 20 minuts seguits. Fins que un dia va perfeccionar la feina i li va deixar anar la imitació . ” Va haver de ser bastant bona perquè es va enfadar com el dimoni i va començar a agitar el puny i llançar malediccions [ ] mai va desistir d’agafar-me quan em posava a imitar a través del vidre “, explica l’actor.Llença’m un Gookie! “, li cridaven preses del pànic Chico o Groucho en escena quan notaven que el públic queia i ell recargolava la boca , amb els llavis penjant i els ulls en òrbita , el gest que va llançar també en pel.lícules . Als 12 anys, Harpo es va guanyar el respecte de Chico gràcies a l’home rabassut dels purs, mentre donava els primers passos al món de la pantomima .
Va llançar Gookies fins a Moscou. I allà també es petava de riure . Als 45 anys d’edat, Harpo Marx , tot just deu anys després de triomfar a Broadway amb la colla , es fica a la butxaca tot sol a la cúpula política de Stalin i es fa espia per un dia, quan l’ambaixador nord-americà li demana a seu retorn als EUA que passi la frontera unes cartes enganxades al seu cos : “Aquest paquet ha d’arribar a Nova York sense ser detectat. Ningú ha de saber que el té. L’hi lligarem a la cama , sota el mitjó ” . Acceptà .
De camí , fa escala a Hamburg, recordem , any 1933, i contempla una filera de botigues amb estrelles de David i la paraula ” Jude ” pintada sobre, i dins persones amuntegades : ” L’espectacle més aterridor i més depriment que mai havia vist “, Va dir. Hitler feia sis mesos al poder i ja estava preparant-ho tot. ” No hi havia tornat a tenir tan clara consciència de ser un jueu des del meu Bar Mitzvà” , diu.
Així que travessa Alemanya el més ràpid que pot i entra per Varsòvia. La Unió Soviètica acabaria setmanes més tard donant-li les gràcies per ” els preciosos moments de plaer ” que havia ofert durant la seva visita al país , després d’una gira amb diverses funcions , com pujar a reconèixer el ministre d’Exteriors Maxim Litvinov en la seva última actuació. Li va allargar la mà. Harpo es la estrènyer . I una cascada de ganivets de metall va caure de la màniga del ministre amb gran estrèpit sobre l’escenari. ¡ Jonker , Jonker ! i rialles.
EL MEU COMENTARI:
Un dels genis de l’humor, que com els altres genis d’El Tricicle, no calia parlar-ne. Potser ha sigut eclipsat pel talent d’en Groucho amb la seva parla o el Chico amb la seva, però tots tres van fer la colla d’humor més gran de l’espectacle i del cinema.
