La fatalitat pot atacar sense avisar, tan aviat sembla que tot va bé i de cop i volta… patapam! Això li ha passat al President de Polònia, un dels inefables germans bessons Kaczinski, aquells ultrapuritans que van arribar al surrealista extrem de, en el seu deliri per atacar tot allò que els semblés subversiu o immoral, considerar als Teletubbies com a fomentadors de l’homosexualitat (l’única cosa que fomenten aquests personatgets televisius és la imbecil•litat).
Un fatal accident aeri va acabar amb ell i amb molts militars, banquers, polítics… que hi anaven amb ell. El més curiós del cas és que els ultraconservadors polonesos volen aprofitar aquesta fatalitat per dir, com si fossin telepredicadors, que Polònia ha rebut un “càstig diví” per apartar-se del segons ells camí correcte de la moral; és a dir, per no haver votat al partit dels Kaczynski a les darreres eleccions legislatives.
La seva tràgica mort no deu fer oblidar gens la seva absurda manera d’entendre la política, la vida i la convivència, que a la Unió Europea va causar molts maldecaps per la seva ridícula mania de qüestionar tot el més bo europeu si s’apartava de la moral ultracatòlica, sobretot. Aquí, li van donar suport d’alguns nostàlgics del franquisme (al qual, el partit dels germans va donar suport i va posar com a exemple moral al Parlament Europeu), lamentant que Polònia “s’esdevè un empestat per a la vella Europa”, com deia una coneguda revista ultraconservadora en portada fa anys. Només cal esperar que Polònia tingui un nou President més moderne, encara que, és clar, hi haguéssim volgut que en Lech Kaczynski hagués continuant amb vida i ja dedicat només a la seva vida quotidiana.
Això sí, no sabem quina postura tindrien pel que fa a l’absurd procés judicial contra el jutge Baltasar Garzón, que està tenint fins i tot reaccions a l’estranger. El prestigiós diari “The New York Times”, que ja va denunciar al moment oportú als militars espanyols nostàlgics amb l’encertat títol “Militars troglodites”, ara presenta aquest procés com a “Injustícia a Espanya”. No entraré en el tarannà d’en Garzón, però si esperaven els nostàlgics del franquisme rebre d’adhesions arreu del món, hi hauran de conformar-se amb els partidaris d’en Bush, els del “Wall Street Journal”, diari proper al Rupert Murdoch i al José María Aznar, conseller d’aquest diari. Perquè gent important del planeta, ni tan sols el Papa Benet XVI surt en defensa oberta del franquisme (en Joan Pau II va denunciar la detenció d’Augusto Pinochet a Londres aleshores, però ja ningú qualifica el franquismo com a “creuada”, com va fer en Pius XII amb la Guerra Civil espanyola).
I la Premsa estrangera, quan és convocada per les autoritats espanyoles per donar-lis lliçons, els ve la por, encara se’n recorden de les amenaces i coaccions franquistas, com “Le Monde”, el qual va sofrir més d’un cop l’expulsió d’un corresponsal, i les fotografies seves de manifestants que rebien salvatges pallisses de la Policia tenien que fer-se gairebé d’amagat (la censura espanyola les vetava, con fa ara el Règim iranià d’Admadineyad amb les fotos que mostren una cosa semblant).
La sèrie de TV-3 “Temps de silenci” mostraba al personatge d’Àlex Casanovas com un fotògraf “freelance”, i en una manifestació amb atacs brutals de la Policia, amb manifestant morts, ell va fer unes fotos i les va enviar a “Le Monde”, que les va publicar a la portada. La Policia franquista, emprenyada, el va fer detenir i el va interrogar, perquè allò perjudicava la “santa” imatge del Règim a l’estranger. No esmentaré l’11-M, ja ben conegut per tothom i de la qual cosa la Premsa estrangera encara se la recorda amb amargor.
A Europa, sempre van veure al franquisme com una cosa anacrònica i troglodita, els costums del qual els semblaven més pròpies dels talibans de l’Afganistan, els aiatollahs de l’Iran o els costums d’Aràbia Saudita (on les dones tenen prohibit conduir). Perquè es creuen que a Barcelona s’hi miraven els trens que anaven cap a França com que hi anaven cap al paradís? Perquè hi anaven cap a Europa, cap a indrets on s’hi podia viure al segle XX, no pas a l’Edat Mitjana.
Que n’és de segur que quan a Europa se’n miraven a una d’aquelles famílies “decents” franquistes, moralment impecables sempre en públic, no podien evitar imaginar-se-les a la intimitat, llançats a qualsevol tipus de vicis, fins i tot els més sòrdids, que deixarien al presumptament “degenerat” Pedro Almodóvar com a un purità que votava al Bush.
