L’admissió per Brussel·les d’una queixa de diversos cineastes, guionistes, tècnics i altres del cinema espanyol protestant contra un ordre de la nova Llei del Cinema que dóna més importància a les produccions cinematogràfiques d’alt pressupost per sobre de les més modestes, em fa veure que al Ministeri de Cultura, i en especial Ignasi Guardans, que és qui regeix actualment la cinematografia estatal, s’ha equivocat. Segons el que vaig llegir, les produccions cares podran rebre més compensacions, i les altres, menys.
Per tant, en una Llei que ha provocat tants rebutjos i adhesions alhora, com la del Cinema, en què fins i tot els partits polítics han volgut prendre part, entre tots han creat un poti-poti del qual serà difícil sortir bé. Vist que el cinema espanyol ha perdut molts espectadors, en part per les baixades d’Internet i pel poc interès que han despertat moltes pel·lícules, en Cultura van pensar que cal fomentar pel·lícules que arribin més al públic, i com hi veuen que els valors segurs ja no ho són com abans, han cregut que amb “Àgora” d’Alejandro Amenábar han trobat el remei per omplir les sales de cinema.
A d’altres països han sabut trobar la manera d’ajudar al cinema que pot omplir les seves sales i també al més minoritari, però acceptat per la gent i pels polítics, que no s’han atrevit a tocar pas això. Només la Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, amb el seu voraç neoliberalisme, va intentar acabar amb aquesta ajuda suprimint totes les ajudes per al cinema britànic, però el seu successor, el també conservador John Major, va ser més sensat i va salvar el sistema anglès abans que les multinacionals americanes l’acabessin de devorar.
Sóc partidari de fer pel·lícules de qualitat i alhora que arribin al públic, però mai de caure en extrems com fer una cosa d’encefalograma pla i omplir les sales o fer una altra de “qualitat” i amb prou feines tenir cinc o deu espectadors per sessió als cinemes Renoir. Entre els que van protestar, n’hi ha gent de prestigi com en Fernando Trueba i d’altres menys coneguts, però cal aconseguir que tothom siguem una pinya i ens unim a ajudar al cinema estatal (i al català).
El cinema francès és un exemple, amb pel·lícules de tots els estils que la majoria tenen milions d’espectadors, sigui només al seu país o no. Amb l’egocentrisme i les enveges habituals al món de l’espectacle, aquí i en qualsevol país d’arreu del món, si uns es queixen i d’altres diuen bé a tot, ja no sabem a qui creure. I amb els polítics mirant a qui poden utilitzar com a màrtir o com a exemple, pitjor.
Clar que el cinema espanyol no té un Truffaut, un Fellini, un Bergman o un Fassbinder que sàpiga aglutinar l’interès al voltant d’ell per sortir endavant (tenim a l’Almodóvar, però li hem tractat mal), ni un moviment cinematogràfic com la “Nouvelle Vague”, que va revolucionar el Setè Art i que ara molts hi veuen nomès com una cosa dels temps dels dinosaures. Senyors del cinema: posin-se d’acord ja, que sembla que el cinema espanyol podria quedar-se paralitzat fins que això pugui passar, i seria un desastre. No parlaré pas de les televisions, que viuen en un altre planeta.
