Per a tots els gustos

6/7/2008 EDITORIAL

Rebel.lió al PPC

L’opinió del diari s’expressa només als editorials.

Alicia Sánchez-Camacho serà la nova presidenta del PPC (Partit Popular de Catalunya) però començarà el seu mandat amb un partit dividit i crispat, amb unes bases que van protagonitzar ahir una autèntica rebel.lió contra els acords impulsats des de la seu nacional de Madrid a l’esquena dels militants. Sánchez-Camacho va obtenir el 56% dels vots, un percentatge exigu si es té en compte que la seva candidatura era la recolzada per Mariano Rajoy i s’hi havien sumat els sectors encapçalats per Daniel Sirera i Alberto Fernández Díaz. Montserrat Nebrera, que apareixia com una aspirant d’escàs pes, va aconseguir el 46% dels vots –només 104 menys que la seva adversària–, cosa que suposa un èxit notable.
El més que decorós resultat de Nebrera, un fitxatge de l’exministre i expresident del PPC, Josep Piqué, només es pot explicar pel fet que la seva candidatura va captar els vots dels descontents amb els tripijocs realitzats al carrer de Génova. S’ha de veure ara si Alicia Sánchez-Camacho és capaç de gestionar el partit davant una combativa Nebrera que ahir va sortir literalment carregada a coll després de proclamar-se “vencedora moral” del congrés.
El resultat del conclave català és una bufetada per a la nova direcció del PP sortida del congrés de València. Les esbroncades a la secretària d’organització, Ana Mato, ahir al matí van ser l’anunci que la militància catalana no estaria callada una vegada més davant les imposicions que arriben des de fora. Serà molt interessant escoltar avui Rajoy en la clausura del congrés. Si ha sabut llegir el resultat de la votació d’ahir, entendrà que la seva organització necessita un radical canvi de cultura a Catalunya.

6/7/2008 LA CRISI DELS POPULARS CATALANS|EL RELLEU

Camacho s’imposa a Nebrera pels pèls en un clima de rebel.lió

• La senadora només obté el 56,7% dels vots, entre esbroncades dels crítics al sector oficialista

• La candidata alternativa es veu “guanyadora moral” i es fixa l’objectiu d’arribar a la Generalitat

El sainet del PP català es va representar ahir davant els compromissaris del partit, i ni més ni menys que en el seu propi congrés. Al públic, l’obra no li va agradar, i gairebé van tirar crispetes a l’escenari. Però on es va veure el seu descontentament va ser en la votació. Va guanyar la que serà la nova presidenta, Alicia Sánchez-Camacho, la candidata oficialista, com estava previst, però ho va fer d’un pèl, amb 439 vots, el 56,7 % del total. Ningú esperava que Montserrat Nebrera pogués aconseguir un 43,2 % dels vots, o sigui, 335 sufragis. Però ho va fer. I a Lleida va guanyar ella. I a Tarragona va perdre per dos vots. A Barcelona i Girona es va imposar Camacho amb claredat.
A Camacho l’havien avalat 650 compromissaris, cosa que significa que més de 200 no la van votar. A Nebrera, que va presentar 240 avals, la van recolzar un centenar d’imprevistos. Es va mostrar exultant: “Això ha estat un èxit. Em permeto dir que la meva candidatura és moralment guanyadora. Però felicito Sánchez-Camacho, comencem una nova etapa del partit, i m’hi poso a disposició, perquè el que represento no és un corrent, sinó un moviment que no s’aturarà, que treballa per als catalans i que al final guanyarà el cor i la governabilitat dels catalans”. És a dir, la presidència de la Generalitat.

“¡TORERA, TORERA!”
En segon pla va quedar la celebració de Camacho, i una jornada dura per al partit, que potser per primera vegada en la seva història va veure com la militància no s’empassava com sempre decisions precuinades, i expressava en públic la seva protesta. Nebrera va sortir del plenari literalment a coll dels seus seguidors, entre veus de “¡torera, torera!”. El grup va corejar diverses consignes: “El pròxim congrés, el guanyarem” i “D’aquest partit, no ens mouran”. Camacho va dir que serà la presidenta de tots i va invitar els nebreristes a integrar-se en la seva junta. I per sortir del pas sobre la seva ajustadíssima victòria, va recordar que José Luis Rodríguez Zapatero es va convertir en líder del PSOE per només nou vots. Nebrera no va descartar acceptar la invitació de la seva rival. No s’exclou que aconsegueixi una plaça destacada, al Parlament o fora.
Des de primera hora del dia, va prevaler el conflicte, una cosa inhabitual entre les disciplinades files dels populars catalans. La protesta va aparèixer al començar el conclave, quan la vicesecretària nacional d’organització, Ana Mato, va elogiar Daniel Sirera i Alberto Fernández per haver renunciat per donar pas a una candidatura “d’unitat”. Va ser anomenar la unitat i que comencessin les esbroncades, els xiulets, els crits de “fora, fora!”. El sector oficialista va atribuir l’aldarull, i els següents, a la presència de convidats afins a Nebrera, però tothom va poder comprovar que eren majoria els que mostraven el seu desgrat.

“TOTS A L’INFERN”
Mato va haver de callar diverses vegades abans de seguir amb l’ús de la paraula, un home va ser desallotjat, amb una esgarrinxada, i fins i tot es va veure gent plorant. Una bel.ligerància sense precedents en les files conservadores. L’assumpte va molestar molt el president del congrés, Jorge Fernández Díaz, que va demanar “serenitat” i va advertir als assistents que els mitjans de comunicació hi eren presents i “reproduirien” el que passava. No va ser l’únic que va dir Fernández Díaz. Un micro obert va fer audible la frase per a la portaveu al Parlament, Carina Mejías, asseguda a dos seients d’ell: “Carina, vota l’Alicia, que anirem tots a l’infern”.
Quan parlava el secretari general sortint, Rafa Luna, Nebrera va buscar un dels seus moments d’impacte, va pujar a l’escenari i va entregar els seus avals al secretari del congrés. Javier Arenas és, a més del pare intel.lectual de l’operació que ha portat Camacho a presidir el PPC, un polític experimentat. I no estava disposat que el xiulessin. Va optar per citar temes de consens entre la militància: la defensa del castellà, que José María Aznar va ser un bon president, i va recordar els dos regidors catalans del PPC assassinats per ETA, José Luis Ruiz Casado i Francisco Cano. Tot seguit, va anunciar que se n’anava al congrés del PP de les Balears, “terra germana i espanyola”. I se’n va anar com un llamp. Sirera es va acomiadar demanant la fi de la divisió i les famílies, amb alguns retrets als Fernández. L’última cita compromesa era el parlament de la secretària general nacional, Dolores de Cospedal, que també va ser escridassada, però no tant.

“SOM PERDEDORS”
Les dues candidates van fer encesos discursos per demanar el vot. Nebrera va assegurar que s’havia presentat per la dignitat del PPC. “¡Per vosaltres!”, Camacho va dedicar la seva intervenció a atacar els arguments de Nebrera. “¡Som un partit de lluitadors, no de perdedors!”. I va negar que Aznar sigui un gerro xinès, com Nebrera va dir fa temps. En aquest punt, Mato va mirar Nebrera i es va aixecar proferint: “¡Molt bé!”.

El PP, en aquesta lluita cainita, va camí del suïcidi. Només això.