5/7/2008 
EDITORIAL
Corbata, sí; corbata, no
L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
La corbata va néixer com una peça militar originària de Croàcia i després es va estendre per tot el continent i les illes fins a convertir-se, amb els anys, en un distintiu social, el complement masculí més arrelat. És cert que, amb el pas del temps i amb l’auge de nous costums culturals, a la segona meitat del segle XX la corbata va semblar entrar en plena decadència, associada moltes vegades a una certa ideologia o a una determinada classe social. Tot i així, se segueix considerant un segell que marca serietat i distinció, absolutament imprescindible en entorns de negoci o protocol.laris. També és cert, però, que el protocol i les formes varien quan canviem de latitud. Només cal recordar que el nobel García Márquez va recollir el seu premi de mans del rei de Suècia –en la que, probablement, és la cerimònia més encotillada del planeta– vestit amb la tradicional guayabera caribenya.Periòdicament, es reprodueixen polèmiques sobre la necessitat de l’ús de la corbata en segons quins entorns. La fixació del president Tarradellas pel complement passarà a la història, així com la seva particular lluita amb Antoni Gutiérrez Díaz, entossudit a no posar-se’n mai. Més prò- xima en el temps, l’actitud del conseller Bargalló va generar irades queixes de l’Associació de Fabricants de Corbates pel seu “mal exemple”.
L’actitud del titular del Ministeri d’Indústria, Miguel Sebastián, torna a posar sobre la taula un assumpte que, sent intranscendent, té el seu què. A semblança del primer ministre japonès, Sebastián ha donat exemple a l’abanderar la necessitat de prescindir del nus al coll, a l’estiu, per poder complir amb comoditat la normativa d’un aire condicionat més ajustat a la sostenibilitat i per no haver de viure, com qui diu, al pol.
L’actitud del president del Congrés, José Bono, en la seva mediàtica defensa de la corbata, ha estat gairebé de farsa. El missatge, en el fons, és que, avui, no són necessàries determinades servituds. Si, a més a més, la mesura es fonamenta en la necessitat de conscienciar sobre l’estalvi ener- gètic, més encara a favor de la lliga del sensecorbatisme. La polèmica Sebastián-Bono ha tingut un efecte inesperat: tots hem pensat en el necessari estalvi d’energia a l’estiu. Pel que fa a la resta, el protocol no és cap tonteria, sinó una determinada fotografia de l’exercici del poder, però sí que ho és portar el protocol fins a extrems que semblen desfasats.
Una de les polèmiques més estèrils i inútils que n’hi ha. És curiòs que ara es queixin alguns per les corbates, quan me’n recordo que al Congrès els diputats comunistes i d’IU, molts d’ells no han portat corbata gairebé mai, sense cap queixa. En Francesc Frutos, per exemple, nomès duia corbata als plens importants, i la resta, no.
Hi penso que el diari que tothom sospitem ja no sap què dir per atacar el Govern central i a l’esquerra. ¿Què serà la propera “polèmica”? Denunciar que un diputat català, per exemple, s’odia les pel.lis d’en Torrente o que un d’esquerres s’odia el cine d’en José Luis Garci i el voldria veure retirat com sigui?
Polèmiques inútils. Jo mateix vaig gairebé sempre sense corbata. Només me la poso per alguna boda o així.
