Per a tots els gustos

3/7/2008 EL CONFLICTE COLOMBIÀ|L’OPERACIÓ JAQUE

L’Exèrcit colombià rescata Betancourt després de sis anys de segrest

• Un grup de militars es van infiltrar a les FARC per alliberar l’excandidata i 14 ostatges més

• L’excaptiva dóna les gràcies a Déu i als soldats i afirma que la seva llibertat és “un senyal de pau”

MÉS INFORMACIÓ

• Sarkozy envia un avió a Bogotà amb els fills d’Ingrid
• L’alliberada defineix la sortida de l’infern com “un miracle”
• “L’operació ha sigut perfecta”

MAURICIO BERNAL
BOGOTÀ

Ningú pot saber saber el que van sentir els dos fills d’Ingrid Betancourt quan ahir a la nit van saber que la seva mare, segrestada per les FARC des de feia més de sis anys, estava finalment en llibertat. Encara que dir ningú és exagerar. Ho saben probablement els fills i les mares i els germans i els familiars dels altres 14 ostatges rescatats ahir per l’Exèrcit colombià, alguns amb més d’una dècada a la selva. Una espectacular, mil.limètrica i gairebé cinematogràfica operació militar va permetre al Govern d’Álvaro Uribe apuntar-se un nou èxit en la lluita contra la guerrilla, un èxit amb una immensa repercussió que reforçarà encara més el suport aclaparador que li brinda el poble colombià.
Al voltant de mitjanit, l’avió que transportava els ostatges rescatats va aterrar a la base militar de Catam, a Bogotà. Ingrid Betancourt, que tenia bon aspecte malgrat les alarmants notícies que havien circulat sobre el seu estat de salut, va ser la primera a baixar de l’aparell i va poder per fi abraçar la mare i el marit, en unes imatges que avui faran la volta al món.
Poc abans, la ràdio militar colombiana havia difós les primeres paraules en llibertat de qui ha estat un símbol del patiment del seu país. “Vull donar les gràcies a Déu i als soldats de Colòmbia”, va dir Betancourt, de 46 anys, que va afegir que el seu alliberament i el dels altres 14 captius és “un senyal de pau. Ens estan demostrant que la pau sí que és possible”.

TRES NORD-AMERICANS
També van ser rescatats els mercenaris nord- americans Marc Gonsalves, Thomas Howes i Keith Stansell, ostatges des del 2003, així com 11 militars i agents de policia. El rescat, segons va explicar el ministre de Defensa, Juan Manuel Santos, va tenir lloc a la província de Guaviare, al sud del país, una zona sota control guerriller des de fa dècades.
El titular de Defensa va dir que agents de l’espionatge militar van aconseguir infiltrar-se en el secretariat de les FARC (l’òrgan executiu de la guerrilla) i en la quadrilla que en els últims anys s’ha encarregat de la vigilància d’un nombrós grup de segrestats. D’aquesta manera, van atribuir al successor de Tirofijo, i des de fa menys de dos mesos cap màxim de la guerrilla, Alfonso Cano, una ordre de trasllat fictícia dels 15 ostatges. Els segrestats, separats en tres grups, van ser reunits per al viatge, que s’havia de portar a terme en helicòpter. La jugada de cine dels militars es va completar fent passar per guerriller un aparell tripulat per membres de l’Exèrcit. “L’helicòpter –va relatar Santos– va recollir els segrestats als voltants del departament província del Guaviare, i després van volar lliures, sans i estalvis”.

10 ANYS I 4 MESOS La denominada operació Jaque va ser rebuda amb alegria, i al principi –és fàcil d’entendre– amb una certa incredulitat per les famílies dels ostatges, alguns d’ells pares que van deixar les seves dones embarassades i ara es trobaran que tenen un fill de 10 anys; un fill a qui mai havien vist. “No sé com dir-ho –va declarar Carmen Medina, la mare del caporal William Pérez–. És una alegria molt gran, ningú s’ho pot imaginar”. El caporal Pérez ja feia 10 anys i 4 mesos que era a la selva.
El rescat de Betancourt suposa un cop dur per a les FARC, un més en la llarga llista que exhibeix la política de seguretat democràtica d’Uribe. Es tractava del seu ostatge més important, el seu instrument de pressió més valuós, i, últimament, del seu principal reclam per atraure l’atenció a l’estranger i colar-se en l’agenda internacional. El que la guerrilla colombiana perd amb el rescat és probablement la seva arma de negociació més poderosa.
En un comunicat, el Govern colombià va instar les FARC a alliberar la resta dels ostatges i va oferir “una pau digna” si estan disposades a negociar “seriosament i de bona fe”. Mentrestant, als carrers de Bogotà i de les principals ciutats de Colòmbia la gent celebrava la bona notícia.

3/7/2008 EL CONFLICTE COLOMBIÀ |LA PROTAGONISTA

L’alliberada defineix la sortida de l’infern com “un miracle”

• Betancourt s’ha erigit en el símbol de la Colòmbia esquinçada

• La imatge del captiveri i el seu patiment van colpir el món

“Això és un miracle”, va dir ahir Ingrid Betancourt quan va tornar a la vida. I, davant de les càmeres i el món, es va agenollar per resar l’oració de la seva llibertat. Van ser més de sis anys de captiveri. “Una deixalla lúgubre de temps”, li havia dit a la seva mare, Yolanda Pulecio, en la seva última carta. La tarda d’una Colòmbia sorpresa, la tenia una altra vegada al seu costat, abraçant-la, i no somiava.
Betancourt portava una jaqueta de camuflatge de l’Exèrcit i el sarró que la va acompanyar a la selva. A dins no hi tenia provisions: a penes cartes que havia escrit i no sabia quin seria el seu destí, i un diccionari, l’últim refugi d’una raó extraviada. “És com si tornés de la prehistòria”, va reconèixer davant la premsa aquesta dona que no recorda què és la llum elèctrica ni banyar-se amb aigua calenta, i que, entre tantes coses, ha oblidat com s’obren i tanquen les portes dels banys.
Ahir va poder tornar a somriure i, en certa mesura, corregir la imatge que havia resumit el seu calvari: la mirada perduda i el cos d’una fragilitat extrema. Aquesta filmació es va convertir en símbol del drama colombià. Va ser una imatge silent, potser perquè les paraules no arriben a penetrar la fondària d’un trencament individual i col.lectiu.
El país es va estremir també amb la carta que va dirigir a la seva mare, aquella en què li explicava: “Aquí vivim morts”. Va parlar en aquelles pàgines de la seva condició de captiva gairebé exànime. Era el testimoni d’una dona que no menjava i a qui li queien els cabells “en grans quantitats”.

MALSON SENSE FI
S’havia convertit en una moneda de canvi, la forma d’una transacció que vagava per la impenetrable manigua mentre li suaven les mans i se li ennuvolava la ment. Betancourt va caminar en l’espessor, custodiada pels seus captors, reduïda a vegades a la condició de no ser res; en altres va ser objecte d’escarni i sorna.
La captiva es va acostumar a dormir als forats, com un animal. Se li va fer carn això de perdre el sentit de les hores. El seu pare, l’exministre Gabriel Betancourt, va morir pocs mesos després del seu segrest. Els fills van créixer sense la mare. “Ja hi ha un altre home a sobre de la veu de nen”, conjecturava.
Expliquen que quan a penes feia un dia i mig que estava en poder de les FARC va començar a tramar la seva fuga. La primera temptativa, va revelar la revista Semana, va tenir lloc al cap de 40 dies d’haver estat capturada. Es va llançar a la jungla amb Clara Rojas. Van estar allà quatre dies. Gairebé van morir. Tot i el fracàs, Betancourt va reincidir en tres ocasions més. Però, sembla, hi va haver un moment en què el pes de la resignació la va portar a esperar el pitjor dels finals.

HEPATITIS
Diuen que durant una llarga travessia, l’octubre del 2004, quan van haver de carregar-la en hamaca per la seva hepatitis, la tractaven sense consideració. No els importava als seus captors si es donava cops contra els arbres o havia de descansar. La deixaven tirada a terra, com si fos una nosa sense energies per carregar el seu sarró.
La possibilitat d’un desenllaç tràgic va accelerar mesos enrere la decisió del Govern colombià de suspendre les condemnes dels membres de les FARC presos a les presons si, a canvi, la guerrilla entregava els segrestats que tenia en el seu poder.
El març passat van assegurar haver-la vist en una casa, a 450 quilòmetres de Bogotà, negant-se a rebre aliments i medicines.
“Algú em va dir que les seves característiques físiques no disten gaire de les dels nens de Somàlia”, va assegurar aquell març el defensor del poble, Vólmar Pérez.
Ingrid Betancourt ha tornat del cor de les tenebres. Va arribar amb les botes trencades. Es va abraçar amb funcionaris del Govern; amb el seu marit, Juan Carlos Lecompte; amb Herbin Hoyos, del programa de ràdio Las voces del secuestro, que durant tants anys la va acompanyar en el seu via crucis i la va ajudar a resistir. Va recordar els que encara es mantenen com a ostatges i els que van morir a la selva.

DESTÍ
Un periodista li va preguntar si es penedia d’haver anat el febrer del 2002 a San Vicente del Caguán, l’escenari del fracàs de les negociacions entre la guerrilla i el Govern, on va acabar sent capturada. Va meditar la resposta, va obrir bé els ulls i va dir: “Era el meu destí. Havia de viure el que vaig viure. Vaig treure un PHD (doctorat) en coneixement de les FARC”. I mirant a les càmeres, al món, va assegurar que tornaria a fer el mateix.

Enhorabona, Ingrid Betancourt, que ha estat alliberada del segrest que li feien els poca-vergonyes de les FARC des de feia sis anys, que van acabar esdevenint una colla de gàngsters com una altra qualsevol.