Per a tots els gustos

27/7/2008 CRÒNICA

Moustaki s’imposa a la naturalesa

• El trobador grecofrancès va allunyar la tempesta amb el seu repertori de cançons aromàtiques a Cap Roig

Georges Moustaki, vestit de blanc, mussitava estrofes filosòfiques amb el seu tradicional tempo assossegat i, com a teló de fons, llamps i llampecs decoraven l’horitzó i se’ns acostaven. ¿La música calma la naturalesa? Almenys, podem deixar constància que, divendres, al Festival Jardins de Cap Roig, va allunyar una tempesta molt fotogènica que va seguir el seu rumb cap a aquest Mediterrani que tant inspira el cantautor grecofrancès.
El contrast entre les delicades, aromàtiques i metafísiques estrofes de Moustaki i l’espectacle de la naturalesa en brut va ser edificant. Ma liberté, una de les primeres cançons de la nit, va guanyar poder gràcies a aquells centellejos de llum que semblaven donar-li la raó al cantautor. Va ser, doncs, un element escenogràfic inesperat que va aportar un plus tel.lúric a aquest repertori sobre anhels humans, revolucions permanents i diàlegs de cultures.
Els 74 anys de Moustaki han fet encara més vulnerable aquest registre vocal minuciós, de distància curta. Les melodies sonaven reduïdes al seu esquelet narratiu, tot i que el quartet de suport en garantia la fermesa. Van sonar Et pourtant dans le monde i Il est trop tard. “Cançons que són tan antigues que cada cop que les canto semblen noves”, va apuntar Moustaki, que, com en totes les seves visites a Catalunya, es va dirigir al públic en francès, aquesta llengua que va començar a desaparèixer dels nostres plans educatius fa tres dècades. Però a la platea hi dominava un públic madur per al qual la llengua de Brel no era extraterrestre.
Moustaki va al.ludir als seus 37 anys de sintonia catalana (“la meitat de la meva edat”), des d’aquell debut al Palau de la Música, sala a la qual va actuar animat per Paco Ibáñez. Va citar Theodorakis i Hadjidakis, i es va acostar a un altre dels seus països més estimats, el Brasil, a Bahía. No tot va ser mirar enrere: el cantautor té un disc nou, Solitaire (on es troba amb emergents chansonniers: Vincent Delerm i Cali), i el va picotejar amb peces com L’inconsolable i Mélanie faisait l’amour.
Els llamps i trons s’allunyaven i Moustaki culminava la seva missió. Moment per treure del bagul Ma solitude, Le métèque (dilatada amb unes estrofes en català), Marche de Sacco et Vanzetti i un Milord final que va sonar a història viva: fa 50 anys va escriure en només mitja hora, en un bistrot parisenc, aquest text que Marguerite Monnot va musicar i que Édith Piaf va fer seu. Eren altres temps.

27/7/2008 FAMÍLIA TIPUS

Horacio Altuna