Per a tots els gustos

21/7/2008 L’ENTREVISTA // JOAQUIM MUNTAÑOLA, HUMORISTA, ESCRIPTOR I DIBUIXANT

Joaquim Muntañola: “Kubala vivia com Ronaldinho, però mai fallava”

Un senyor. Un ésser encantador, amb una ment privilegiada, graciós i amb una memòria d’elefant. Acaba de publicar un llibre amb què només pretén divertir i fer somriure. Es llegeix d’una tirada.

–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: acabo de llegir el seu llibre La memòria fa pessigolles i m’ho he passat molt bé. Fins i tot, he pensat que el podria haver escrit el meu pare, perquè les seves pàgines reflecteixen diverses de les anècdotes que ell explicava de la vida d’abans dels periodistes i els futbolistes.
–Evidentment, fill, perquè el seu pare era un dels nostres, i també va disfrutar de la seva professió, dels amics, del futbol, del Liceu, de les vetllades boxístiques i de lluita lliure del Price, dels frontons i, per descomptat, de la complicitat que, llavors, hi havia entre tots nosaltres.

–Són com unes memòries desordenades d’algú que no vol anar-se’n d’aquest món sense deixar escrites deu historietes en quatre línies.
–Jo, tant en la meva feina de dibuixant, com d’escriptor, com d’humorista o artista, no he volgut fer mai mal a ningú. Podria haver sigut dur, un dèspota, ferir, però no vaig voler fer-ho. Ni se’m va acudir. M’encantava provocar el somriure, ironitzar, fer broma, fer pessigolles, res més.

–I pensar que tot va començar perquè vostè es va posar malalt…
–Doncs sí, als 14 anys vaig tenir una malaltia als peus que em va obligar a estar tot un any sense posar-los a terra. I, és clar, ¿què podia fer durant tot aquell temps? ¿Pelar-me-la, llegir, escriure o dibuixar? I vaig escollir llegir, escriure i dibuixar. El meu mestre va ser Valentí Castany, que treballava al Xut i després a l’Once. Jo també em vaig passejar amb el meu humor i els meus textos per un munt de llocs, com el Patufet, Barcelona Deportiva, Mundo Deportivo, Dicen…, Lean…

–I, així, entre les Corts, Sarrià, el Camp Nou i un munt de desplaçaments amb els equips, es va anar fent amic dels futbolistes.
–Eren altres temps i els futbolistes eren homes extraordinaris, gent estupenda, més humana, més cordial, més pròxima. Per descomptat, no guanyaven, ni de lluny, el que guanyen avui, però s’ho passaven mol- tíssim més bé.

–Les gresques de les estrelles, dels fantàstics, més o menys, no han canviat gaire, pel que veig.
–Els fantàstics de llavors eren, insisteixo, gent extraordinària. Per exemple, Ladislao Kubala era un home meravellós, l’ésser més generós del món. ¡Del món! Tot el que guanyava era per mantenir un munt de famí- lies, no només la seva, cregui’m. Era el paio més esplèndid que he conegut a la meva vida. Laszi vivia com Ronaldinho, però mai, mai, va fallar al seu equip, als seus companys, al seu club. Mai. Era un portent físic i, si feia algun excés, el compensava amb sacrifici i molta força.

–Igual que Maradona, vaja.
–¿Per què ho diu, per l’anècdota que un dia em va explicar el meu amic el doctor Bestit i que relato al llibre?

–Doncs, sí, per exemple.
–Havia d’haver vist Carlos explicant aquella visita que va fer a la mansió que Maradona havia llogat, a Pedralbes, per atendre’l de l’hepatitis que tenia. Deia que el Pelusa tenia el matalàs del llit col.locat sobre quatre piles de totxos… ¡no tenia potes! I, al llit, mentre Bestit el visitava i li prenia la pressió, Claudia, llavors la seva nòvia, anava fent voltes, ¡despullada!, al seu voltant.

–M’agrada més l’anècdota de Don Chufo amb els àrbitres internacionals a qui complimentava el Barça.
–Això va ser culpa del Butanito. Érem en aquella discoteca i vam descobrir un directiu del Barça en una taula i, en una altra, al costat, tres estrangers impecables i tres senyoretes imponents, ¡professionals, és clar! Estaven fent els primers contactes quan, de sobte, el directiu va fer desaparèixer les tres senyoretes. ¿Motiu?, acabava d’entrar al local José María Gar- cía, el Butanito, que sabia que aquells tres personatges no eren sinó l’àrbitre i els seus liniers de l’endemà.

–Al llibre no parla gaire bé d’Alfredo Di Stéfano.
–Doncs no, i amb raó. Després dels partits, nosaltres entràvem al vestidor i parlàvem amb els futbolistes, que voltaven per allà en pilota picada. Jo prenia notes i apunts per a algun dibuix. Un dia, Di Stéfano va pegar a un company meu, amb males arts, amb una tovallola mullada. Jo ho vaig explicar a Barcelona Deportiva. I em van explicar que, l’endemà, anava dient que em trencaria la cara. Era un extraordinari jugador, però difícil, antipàtic i molt mal parlat. “El futbol no està fet per als muts”, solia dir. “No serveix de res que siguis un geni si els companys no t’entenen. Per això els crido”.

–A Schuster també l’ataca.
–Gabi, la seva dona, es va fer molt amiga de Christel, la meva nora, l’esposa del meu fill Jordi. Va ser ella qui els va convèncer que tinguessin el fill a la Dexeus. Ells volien anar- se’n a parir a Alemanya perquè no es fiaven de les clíniques d’aquí. ¡Mira que són babaus! Els vaig tenir quinze dies de vacances a casa meva, a Platja d’Aro, i es van acomiadar a la francesa: és a dir, sense dir ni adéu. ¿Com vol que parli bé d’algú així, per favor?

Un dibuixant dels d’abans, ja gairebé no en queden. Recordo haver llegit els seus dibuixos a la llegendària revista TBO.