Dos personatges ben diferents han mostrat en l’actualitat internacional dues maneres igualment diferents de caure bé a la gent. No sé si m’explico gaire correctament, però entre el feliç alliberament d’Ingrid Betancourt després de sis llargs anys de segrest per part de l’escamot colombià FARC i la tirania cada vegada més extralimitada d’en Robert Mugabe a Zimbabwe està clar qui és qui tindrà més, la nostra estima i admiració. Ella, a més, ha demostrat una enteresa personal que recordaria a l’expresident de Sud-àfrica, en Nelson Mandela, que va estar 27 anys a la presó i va sortir disposat a reconciliar a la gent del seu país després de tants anys de “apartheid”, una cosa que va aconseguir en bona part. Ella només va estar sis, però igual de difícils, i dels quals ara es diuen unes coses que recordarien les presons infames d’Auschwitz o qualsevol altre horrible lloc al món. D’altra banda, un personatge que en el seu moment va ser l’alliberador del seu país del colonialisme britànic, però que va degenerar en un dictador com un altre qualsevol, començant per la seva imposició que hagués només permès un partit polític, el seu, és clar (el ZANU), i ara que no accepta que hi hagi de polítics amb més ganxo que no pas ell per a governar, a més de la inflació galopant que ha dut a Zimbabwe a la ruïna (hi ha bitllets de 50 milions de dòlars de Zimbabwe). Per això hi ha polítics europeus que no van voler ésser amb ell quan va ser en alguns importants esdeveniments. És veritat que ha tingut d’addhesions a la seva persona per que un dels països fronterers amb el seu era Sud-àfrica, quan encara patia el terrible “apartheid” que segregava les races d’una manera inconcebible avui dia, i qualsevol altre Règim polític era més preferible a la dictadura racista sud-africana, avui inexistent, tenim sort. Potser perquè no n’hi ha gaire, d’alternatives de caps d’Estat més o menys d’esquerres en l’actualitat, gent com en Mugabe sembla agradar més a alguns. Dels actuals, el brasiles Lula Da Silva és dels més dignes, potser perquè almenas ha acceptat les desfetes quan les ha sofert, i no ha anat coaccionant a l’adversari. I tornant amb l’Ingrid Betancourt, com en Nelson Mandela vol aconseguir la reconciliació de debò als seus països, i en el cas d’ella seria més interesant que no pas la demagògia d’Álvaro Uribe.
