Per a tots els gustos

12/7/2008 EL CONFLICTE COLOMBIÀ

Betancourt: “He pogut perdonar, i no només els meus carcellers”

No crec que s’hagi de donar a la violència respostes violentes. L’única resposta a la violència és l’amor. Per a mi una resposta cristiana, perquè és la meva fe. Però podria haver estat el budisme, o una altra cosa. Es pot ser empès a odiar una persona amb totes les forces del teu ser i trobar alleujament en aquest odi amb amor. He après a perdonar. I no només els carcellers, a vegades també els companys ostatges, amb els quals les relacions eren difícils. S’ha de perdonar a més, i això és més subtil, els amics que no se’n van recordar de tu. Persones a qui estimaves i a qui vas sentir dir horrors de l’estil de ‘si va ser capturada és perquè s’ho va buscar’, o ‘és la guerra i hi ha tants morts que ella és només una víctima més’. Quan agafes consciència que la teva vida és només un número, és dur. Sí. He tingut moltes coses per perdonar, però ja està fet”.

“Els polítics érem els més odiats”

“Hi havia dues categories de presoners de les FARC. Els que en diuen presoners de guerra –militars i policies– i els polítics, com jo. Érem els més odiats, ‘aquests porcs responsables de la guerra’. Les FARC tenen un caràcter messiànic. Diuen que són els únics que combaten pels colombians, amb les armes. Jo els deia que també havia combatut, amb les idees. I sempre tenia ganes de dir- los: ‘¿Com us atreviu a creure que el vostre combat és millor que el meu?’. Jo també lluito per la justícia social. I contra la corrupció. Ells provoquen la corrupció. Paguen a gent de l’Estat per passar armes, droga. Jo vull lluitar per coses que tenen a veure amb la política. Perquè canviar el món és política, però no aquesta política que consisteix a buscar la manera de nomenar ambaixador el teu cosí”.

“No puc oblidar els ostatges que queden allà”

“La prioritat ara és pagar el meu deute. El primer és als meus fills, perquè han patit molt, han lluitat i ara esperen de mi que els defensi. El meu segon combat és per als ostatges que segueixen allà, a la jungla. No puc oblidar-los. Si la gent ha vist en mi una espècie de símbol, que és el que sempre m’han dit, millor. Si des del meu taüt vegetal, en captivitat, vaig arribar a mobilitzar la gent, ara crec que és una obligació moral parlar, explicar, donar testimoni. El 20 de juliol hi ha una gran marxa a Colòmbia per demanar l’alliberament dels ostatges, per dir a les FARC: ‘Pareu. És infame el que feu’. Vull que aquest combat no sigui només dels colombians, sinó de tothom. Els ostatges necessiten que es lluiti per ells tal com es va lluitar per mi”.

“Les FARC et tracten com un gos”

“Durant la captivitat he tractat amb més de 300 guerrillers de tota edat i condició. I d’entre tots ells, no n’hi ha més de dos o tres que tinguessin un comportament compassiu. Les FARC juguen amb els sentiments. Et torturen i et tracten com un gos, però si necessiten alguna cosa, aquests personatges es transformen, aquests éssers horribles et tracten amb gentilesa. Et preguntes si són els mateixos. A aquests no els tinc en compte. Però sí a aquestes dues o tres persones que, tot i saber que si tenien un comportament diferent amb mi s’arriscaven a ser castigades, fins i tot a passar per un consell de guerra i ser afusellades, em van ajudar. Concretament, quan estava molt malalta i necessitava medicines una persona es va arriscar”.

“S’han d’obrir espais polítics per poder parlar”

“Les FARC no estan ideològicament convençudes ni són convincents. Es donen a si mateixes tot tipus de raons per convèncer-se que aconseguiran el poder per la força. Però penso que no ho creuen verdaderament i cada vegada és menys probable. Per a les FARC, tot el que ha passat des de principis d’any és patètic. Han d’estar vivint moments molt durs. Però s’han d’obrir espais polítics en què es pugui trobar la manera de parlar. Al capdavall, les FARC són també els fills de Colòmbia. És cert que han fet molt de mal, i en segueixen fent, però és necessari que s’adonin que ja està bé. Que s’ha acabat”.

“No tinc por, però sóc prudent”

“No tinc por, però sóc prudent. He sentit dir massa vegades aquests anys que el segrest va ser per culpa meva. Però no va ser així. Anar a San Vicente el 23 de febrer del 2002 va ser una decisió de principis. Tot allò s’ha acabat. Ara em dec als meus i els meus em diuen: ‘Tenim por, sigues prudent’. Així que sóc prudent. Quan torni a Colòmbia, no avisaré ningú perquè la meva famí- lia estigui tranquil.la. Els colombians no haurien de prendre’s malament la meva absència en la marxa del 20 de juliol. Perquè estem a punt de remoure la terra precisament perquè els colombians vegin que no estan sols, que tothom és allà, i que encara que el nostre alliberament hagi estat un èxit, no estem de vacances. Estem en lluita.

®Libération

Completant el que vaig dir al meu article anterior, la força interior d’aquesta dona, comparable a la que va tenir en Nelson Mandela.