Per a tots els gustos

12/7/2008 REACCIONS A LA CAMPANYA PER L”IDIOMA COMÚN’

Autors en català, gallec i basc, contra el manifest del castellà

• Més de 1.500 escriptors s’uneixen en defensa de les llengües cooficials

• Denuncien que la iniciativa, recolzada per UPD i PP, “tergiversa” la realitat de l’espanyol

Els escriptors en basc, gallec i català es van sumar ahir a les veus contràries a la “tergiversació” de la realitat lingüística d’Espanya que, segons ells, suposa el manifest promogut per Unió, Progrés i Democràcia (UPD) i secundat pel Partit Popular, que exigeix la preeminència del castellà a tot l’Estat i apel.la a una reforma de la normativa “que pot exigir una modificació constitucional i dels estatuts”.
En el seu moment, el Govern, a través del president, José Luis Rodríguez Zapatero, i la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega –”el millor manifest és la Constitució mateixa”–, i la Generalitat, per boca de José Montilla –”no hi ha cap problema amb el castellà i la iniciativa va en contra de la Constitució i de l’Estatut”–, ja van donar una resposta al Manifiesto por una lengua común.
Ara, l’Associació d’Escriptors Bascos, l’Associació d’Escriptors en Llengua Gallega i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana –amb més de 1.500 autors associats i agrupades en el col.lectiu Galeusca– presenta els seus arguments contra “un discurs homogeneïtzador i centralista”, que, afirmen, subjau en el manifest promogut per Fernando Savater, Albert Boadella, Carmen Iglesias i Félix de Azúa i 14 intel.lectuals més prò-
xims a UPD o a les tesis del partit de Rosa Díez.

ELS ARGUMENTS
Els escriptors envien un contundent missatge als seus col.legues promotors o adherits al manifest (Álvaro Pombo, Mario Vargas Llosas, Miguel Delibes, Arturo Pérez-Reverte, Carmen Posadas, Ana María Matute…). En el seu contramanifest plantegen que “la realitat plurilingüe de l’Estat no és una asimetria o una deficiència, sinó que es correspon amb la situació de la majoria d’estats de l’Europa plurilingüe”, recorden, i insisteixen que el gallec, l’eusquera i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües normals als seus territoris i societats durant centenars d’anys”. I reblen l’argument: “La seva desnormalització no va ser natural, sinó per invasió de la llengua decretada com a oficial de l’Estat sense consulta o acord previs”.
No hi falta la consideració demogràfica, al recordar que les tres llengües citades –”instruments de comunicació igualment democràtics”– són les pròpies dels seus
territoris i comprenen “el 40% de la població espanyola”. I pel que fa al dret a l’ús públic en totes les instàncies, els escriptors recalquen que està consagrat en totes les “legislacions democràtiques del món”. Citen com a exemple la Carta Europea de les Llengües minoritàries (aprovada i ratificada per Espanya) i la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat del Congrés dels Diputats.

ELS PERILLS
Pel que fa als suposats perills que amenacen l’espanyol, els escriptors deixen molt clar que “en cap cas el castellà corre cap perill a tot el territori espanyol”. I proporcionen un consell als promotors del manifest: que es preocupin per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica i els Estats Units. “Nosaltres seguirem escrivint en les nostres llengües per contribuir al procés, inacabat, de la seva normalització com a dret humà, demogràfic i pacífic”, diuen.
Com a colofó, els autors afirmen que el manifest defensat per UPD i el PP desprèn “una visió anul.ladora de l’enriquidora realitat lingüística espanyola que recorda les tesis de l’etapa franquista: un Estat, una llengua”.

La llengua comuna, la festa comuna… Un maldecap comú és el que ja tenim els catalans amb tant de rotllo que estem sentint!