S’han estrenat finalment dues pel·lícules polèmiques per moltes coses, “Vicky Cristina Barcelona” del mestre novaiorquès Woody Allen i “Sangre de Mayo” de José Luis Garci. Polèmiques per les subvencions rebudes, encara que cada mitjà de comunicació, segons la seva ideologia política, ha defensat o atacat d’aquestes subvencions.
Mentre els mitjans d’esquerres van criticar la desmesurada subvenció a la pel·lícula del Garci sobre el Dos de Maig del 1808, als fastos del Bicentenari, en el pressupost dels quals no hi ha ni un cèntim de productors privats, els de dretes han defensat la pel·lícula fins a presentar al Garci com una mena de cineasta marginat o perseguit pels “titellaires”, com ells diuen a la plana major del cinema espanyol que no sigui de dretes, que és a la part que salven únicament, entre ells al mateix Garci, i que han lamentat que no hagués estat el triat per als Óscar d’Hollywood. Aquests mitjans de dretes han lamentat i fins i tot condemnat les subvencions a la pel·lícula d’en Woody Allen, presentant-lo fins i tot com a un artista sobrevalorat i indigne que se li apreciï tant, com li passa a Barcelona, on les seves pel·lícules han agradat sempre, en coincidir el seu sentit novaiorquès de la vida, amb influències d’Ingmar Bergman, amb el barceloní.
Clar que en aquest cas el rodatge va tenir les seves polèmiques, amb alguns mitjans mostrant només a veïns barcelonins queixant-se que no poguessin entrar a les seves cases mentre es fessin escenes allà fins als fans frustrats d’Allen per que segons ells no els va voler signar pas un autògraf. Alguns li van dir hipòcrita, egocèntric o que prenia el pèl a tothom. Aquests mateixos han defensat després al Garci, fins i tot quan aquest, a una roda de Premsa, va qualificar al diari “El País” durament i els va acusar d’organitzar una mena de cacera contra ell. M’imagino que és per que mai no es va sentir valorat de debò per aquest diari, que només la Premsa conservadora ha sabut reconèixer el seu talent com artista, i és veritat, he llegit crítiques gairebé criminals contra ell, diguent-li cursi, antiquat, lacrimògen i fals, fins i tot per presentar en les seves pel·lícules a monges com persones normals i no pas com a lesbianes, antipàtiques, assassines, ximples ni llibertines, que sembla ser la tendència al cinema espanyol. Però sobre les subvencions, sempre les he defensat, gairebé tota Europa ho fa per a defensar el seu cinema del prepotent cinema americà.
El de la Comunitat de Madrid ha estat un cas flagrant de doble moral, ja que ha donat una quantitat de diners (15 milions d’euros) que serviria per a subvencionar setanta pel·lícules espanyoles, almenys (el màxim de subvenció que dóna l’Estat espanyol són 300.000 €). Però, és clar, com en la d’en Garci es parla del que els hi agrada als conservadors, doncs apa, generosos de gom a gom, i en la d’en Woody Allen, com hi creuen que ell només sap parlar de psiquiatres, galeries d’art, Ingmar Bergman, el difícil que és lligar o conviure amb qui t’estimes o gent lligant amb l’excusa de parlar d’art, doncs no se li deu donar ni tant sols un duro. Crec que la Premsa conservadora hauria preferit al Steven Spielberg, per a ells més “decent” i que treu en les seves pel·lícules de valors morals, més creïbles per a ells que els que l’Allen mostrava en les seves obres mestres “Delictes i faltes” o “Match Point”, on denunciava, a la seva manera, la hipocresia dels rics, que arriba fins a l’assassinat per a evitar que es coneguin draps bruts com quan fan el salt.
Les subvencions van ser, en aquest cas, un capritx de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, en veure una bona promoció mundial de Barcelona a la pel·lícula, com està sent. A més, el que van aportar no és ni la meitat del cas d’en Garci, ja que les Lleis catalanes no permeten donar –en el cas de la Generalitat— més de 250.000 € com a màxim, per això diverses Conselleries l’han aportat. I no entraré en la polèmica que en Garci hagi fet una pel·lícula antifrancesa, que ataca al francès no pas per la invasió napoleónica, sinó perquè ells portaven les idees de la Il·lustració i la Revolució francesa. Però, és clar, això no interessa pas a l’Esperanza Aguirre, i en Garci té a sobre una mica, crec jo, de la frustració de veure que les seves pel·lícules mai no han apassionat a França, al contrari que en Pedro Almodóvar (un déu al país veí), i que s’han estrenat allà de poques. Doncs llavors apa, una pel·lícula així, que a més no crec que tingui cap nominació als Premis del Cinema Europeu, on les pel·lícules que triomfen són les que agraden a França o Alemanya.
Encara que jo hi hauria fet el suggeriment de contar, com va fer en Clint Eastwood amb Iwo Jima, la baralla en dos punts de vista, l’espanyol i el francès, però això no interessa gens ni mica a la Presidenta Aguirre, no sigui que finalment la gent tingui més simpatia pel “gabatxo”. En fi, aquesta és la veritable història de dues subvencions polèmiques, que en altres països es donen sense cap queixa. Vegeu els títols de crèdit finals de pel·lícules franceses i veuran que gairebé totes duen la frase “Avec li soutien de…” (Amb el suport de…), que es refereix a la subvenció d’algun Departament (regió) o de France Culture i d’altres institucions. Només va tenir polèmica quan “Llarg Diumenge de prometatge”, de Jean-Pierre Jeunet (“Amélie”), ja que estava produïda per la sucursal francesa d’una multinacional americana, és a dir, tot el contrari del que busca la protecció al cinema gal.
