Per a tots els gustos

27/6/2007  MIRADOR // DAVID MIRÓ

La gran decepció

M’expliquen una anècdota que va tenir lloc als passadissos del Congrés en plena transició. El grup de Minoria Catalana havia votat alguna cosa i tots els periodistes de Madrid van anar darrere de Miquel Rocaa preguntar-li què n’havia tret a canvi, quan aquest només havia recolzat una cosa coherent amb el seu credo polític. Però ningú se’l creia. En efecte, existeix la profunda convicció a Madrid, al PSOE però sobretot al PP, que Convergència i Unió és un partit comprable. Té uns principis, sens dubte, però són flexibles, adaptables, vaporosos. Un gest de cara a la galeria per aquí i un altre per allà, però l’important i decisiu serà l’oferta que es posi a sobre de la taula en forma de prebendes o càrrecs. És cert que Jordi Pujolva contribuir a crear la imatge mercantilista de la política de CiU, amb la seva insistència a exhibir com a trofeus de caça allò que treia a canvi del seu suport al PSOE primer i al PP després. I per això, a més del cabreig, hi havia també certa dosi d’autocrítica el dia del famós “¿Què es pensen que som, aquesta gent? Nosaltres no estem en política per la menjadora!”. ¿Se’n recorden? Aquell dia Jordi Pujoles va adonar de la nul.la consideració política que mereixia per als seus socis populars. I es va enfadar molt. Però a Madrid encara es té els diputats nacionalistes com a addictes al poder, a les poltrones i als cotxes oficials. I ningú al PP es creu Artur Maso Josep Antoni Duran Lleidaquan diuen que no pactaran amb ells. No els creuen i estan convençuts que tot és pur tacticisme. Si guanya el PP, pensen, CiU no podrà resistir ni la nostra oferta ni tampoc la pressió del sector econòmic. Són així, no tenen remei, i ho van demostrar el dia que Masva pactar amb Zapaterol’Estatut.
En la meva opinió els populars estan a punt de cometre un gran error de càlcul. Comparable al que va cometre la mateixa CiU quan no es va creure mai que ERC seria capaç de pactar amb els socialistes i, més tard, fer president José Montilla.El mateix error de càlcul que van cometre CiU i el PSOE al no advertir que el PSC faria ús de la seva independència jurídica i orgànica per reeditar el tripartit en contra dels desitjos de Ferraz i la Moncloa. Encara que els costi molt de creure, CiU no pactarà aquest cop amb els que li han negat el pa i la sal a Catalunya. I no ho farà per la mateixa raó que el PSC va desobeir el PSOE, per pura supervivència. Així doncs, que es vagin preparant al PP per a la gran decepció si no tenen majoria absoluta. En contra del que molts creuen, és possible que aquesta situació (un PP guanyador però incapaç d’arribar a acords per governar) serveixi per regenerar la democràcia espanyola i posar de nou en relleu els valors suprems del diàleg i l’acord entre partits diferents. I si no, temps al temps.

El gran defecte de CiU és que no saben estar sense el poder de governar, ja que gairebé sempre van estar al poder, vegeu la Generalitat de Catalunya. I com volen governar encara que sigui d’amagat, per això volen fer pactes ben estranys sovint. Amb el PP han tingut una història d’amor-odi i alhora de conveniència: el PP ha ajudat CiU a assegurar la majoria absoluta en poblets catalans on hi havia guanyat, però amb majoria simple. Això va passar, per exemple, al meu poble, Sant Cugat del Vallès, on fins ara CiU-PP asseguraven la majoria absoluta del seu alcalde convergent. Ara, amb majoria absoluta de CiU, el PP ja no és gens necessari per ells.