Quadern de cinema
Identitats europees
La Mostra de Cinema Europeu ha tornat a plantejar el debat identitari. Vivim temps de canvis i cal estar a l’aguait
Esteve Riambau
Nanni Moretti al seu film ‘Il caimano’, una de les cintes presentades al MICEC. Moretti respon al perfil de cineasta europeu que reivindica la mostra
AFP
Les reflexions i debats sobre una hipotètica identitat cinematogràfica europea han estat la nota predominant en el congrés celebrat dins la Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani (MICEC), que aquesta setmana ha tingut lloc a Barcelona. El passaport dels ponents és indiferent. Tampoc no hi fa res que siguin cineastes, crítics, acadèmics o directors de museus i cinemateques. El problema pesa com una llosa i cada cop s’accentua més respecte a Hollywood. Allà no es parla d’identitats, s’absorbeixen. A Europa, en canvi, no ens reconeixem davant el mirall. I, darrerament, a la mirada crítica -alhora que envejosa-, a l’altra banda de l’Atlàntic, s’hi afegeix l’horitzó asiàtic amb els seus models de modernitat que ja ningú pot ignorar.
Films de Jacques Rivette, Claire Denis, Marco Bellocchio, Nanni Moretti, Aleksandr Sokurov, Otar Iosseliani, Jean-Marie Straub o Pedro Costa nodreixen la mostra que ha acompanyat aquests debats. La selecció no és, doncs, innocent. Aposta per un determinat perfil de realitzadors que, des de la renovació de la teoria dels autors dels anys 60, proposen un cinema de resistència. La batalla contra Hollywood ja fa temps que es dóna per perduda, però cal no deixar de reivindicar aquell cinema popular que, en altres temps, també es va fer Europa. Ara tenim Pedro Almodóvar, Monica Bellucci o Gérard Depardieu, però no fa tants anys que aquest era el continent de Sofia Loren i Vittorio Gassman, de Jean Gabin i Brigitte Bardot, però també de la comèdia italiana o les de la Ealing, el pèplum, el cinema de terror de la Hammer o l’spaghetti western. Aquest és un dels grans dèficits identitaris que actualment pateix el cinema europeu.
Els canvis a la indústria cinematogràfica encara afegeixen més incògnites sobre el futur del cinema en general i de l’europeu en particular. Fa quinze anys, els oracles enterraven al cinema. Ara és clar que sobreviu amb més força que mai. Encara hi ha qui, a l’actualitat, anuncia la propera implantació definitiva del format digital. Fa més de vint anys que s’anuncia i cada cop se’l veu més resignat com a suport tècnic de les grans ficcions cinematogràfiques o de formats perifèrics i alternatius. Des de l’òptica del consumidor, al final resultarà que Edison guanyarà la partida als Lumière. Després de molts anys d’hegemonia de les projeccions a les sales, el cinema torna ara als aparells de visió individual. En lloc del primitiu kinetoscopique funcionava en locals similars als actuals dels videojocs, l’espectador contemporani gaudeix de confortables homevideosi un ampli ventall de programació a la carta des dels DVD o Internet.
Vivim temps de canvis i no és el primer cop. El cinema ja va incorporar el sonor o el color i l’espectacle continua. Cal estar, tanmateix, a l’aguait. Si es tracta d’identitats, ningú no defensarà tan bé la nostra com nosaltres mateixos.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 48. Dissabte, 9 de juny del 2007
Cadascú dels països europeus, fins i tot el nostre, té el seu tarannà. Ningú el diria a França, per exemple, que faci un cinema més comercial a l’americana o que en Gérard Depardieu faci com el seu amic Jean Reno i faci papers de policia fent trets a tort i a dret. Sé que tampoc no els podriem dir als americans que s’europeitzïin com van fer quan l’auge de la “Nouvelle Vague” o els Bergman i Antonioni. Això, només ho va fer en Woody Allen, amb molt bon estil, per cert.
I el cinema de l’Europa de l’Est té el seu ritme. He vist alguna pel.lícula recent de la República Txeca, per exemple, i tindrem que assumir-ho: son més lents narrant, perquè és el seu estil.
