Per a tots els gustos

28/4/2007  LA SITUACIÓ BLAUGRANA|UN AFICIONAT PRIVILEGIAT

Reo deixa volar el somriure

? El nen japonès que va plorar quan el Barçava perdre el Mundial de clubs recobra la felicitat al Camp Nou

? L’infant, de 6 anys,va complir el somni de conèixer Ronaldinho

Reo abraça el seu ídol Ronaldinho. FOTO: JORDI COTRINA

“La seva cara era el reflex del que vam sentir tots. Jo volia plorar com ell”,reconeixia Deco. Després que el Barça caigués en la final del Mundial de clubs davant l’Internacional de Porto Alegre, el portuguès va haver de reprimir una tempesta de llàgrimes. Les ganes de plorar sobre la gespa de l’estadi de Yokohama com ho va fer a la grada el petit Reo Miyagata. El desconsol que aquest japonès de sis anys va patir el 17 de desembre ahir es va transformar en felicitat desbordant. Gràcies a la iniciativa de la productora de Josep Cuní i EL PERIÓDICO, va visitar el Camp Nou i va conèixer els seus ídols.
Encara que havia aterrat el dia abans al Prat, ni la ment ni el cos de Reo semblaven saber què era això del jet lag. Desbordant d’energia i vitalitat, tot i no saber català (i haver començat aquest any amb l’espanyol) va deixar tothom bocabadat amb la seva interpretació de l’himne blaugrana. “Toooot el camp, cla-cla-cla”,repetint fonèticament el picament de mans. Als jugadors del Barça els queia la bava amb la seva interpretació mentre li firmaven un banderí. “Convidar-lo era el mínim que podíem fer”,va apuntar Xavi, que va desitjar “no fer-lo plorar mai més”.
Reo va començar la seva intensa jornada barcelonista visitant el plató d’Els matinsde TV-3, on es va tapar la cara al veure la instantània que li va fer Jordi Cotrina a Yokohama. “Em va fer molta ràbia que el Barça perdés”,explicava el jove fan blaugrana davant l’atenta mirada de Yuki, la seva mare, que va abraçar el barcelonisme fa dos anys i hi va arrossegar la resta de la família. “Ara Reo és el més fan”,assenyalava la seva progenitora, que reconeixia que el seu fill li havia pispat els pòsters de Ronaldinho.
A l’arribar al Camp Nou es va tapar la boca al veure algunes de les copes que presideixen el coliseu culer. Xavi, Edmílson i Sylvinho van posar amb ell a la zona mixta mentre Yuki l’immortalitzava amb la videocàmera a la mà. “Com a mare estic entusiasmada que es parli tant del meu fill”,assegurava, guarnida amb la samarreta groc fosforescent de Puyol. Reo –que juga en dos equips al seu país– vol emular el capità Tsubasa (manga traduït com a Oliver i Benji a Espanya) i fitxar pel Barça. Somia que algun dia el Camp Nou coregi el seu nom –es pronuncia Leo– amb la mateixa intensitat que va celebrar el maradoniàgol de Messi davant el Getafe.
De moment ahir ja va trepitjar la seva gespa i va celebrar gols imaginaris, que a la seva edat se senten gairebé com els reals. Encara que és l’únic fan del Barça a la seva classe, té més que clares les seves fílies i les seves fòbies. Després de celebrar un dels gols onírics, es va aixecar la segona equipació –va canviar la blaugrana amb el 10 de Ronnieque portava a Els matinsper la taronja abans d’anar al Camp Nou– sota la qual va aflorar una samarreta blanca. Cotrina, l’home que el va treure de l’anonimat, li va insinuar si en el fons no era del Madrid. “Ieeeeee (noooo)”,negava amb el cap com si li haguessin dit que estava posseït.
Però el millor encara havia d’arribar: la trobada amb Ronaldinho, el seu déu, com el de la majoria dels nens (i no tan nens). L’aparició de l’astre brasiler va semblar eclipsar la part més hiperactiva del nen i va fer aflorar, per un moment, la seva timidesa. Mentre esperava que Ronnie acabés de parlar amb un altre jove, Reo desbordava endorfines. Quan l’hi van presentar li va fer una abraçada i dos petons abans de mussitar “un autògraf, sisplau”amb un fil de veu.

Convidat d’honor
“Sempre el veu per la tele i per a ell és una mica massa fort veure’l”,apuntava per justificar el seu plançó Yuki, igualment sobresaltada per la presència del punta. “A mi també em feia il.lusió conèixer algú que ve de tan lluny i és així pel Barça. És un plaer conèixer-te i saber que ara estàs content. Tant de bo que diumenge vegis un gran partit i et dediquem la victòria”.Fent un exercici de valor li va demanar l’única cosa que fins i tot el faria més feliç.
“Vull que m’ensenyis a jugar a futbol”.Com que no hi havia cap pilota per allà a prop, Ronnie li va proposar revelar-li els secrets del seu art en una altra ocasió. “Has de venir un dia a entrenar-te amb nosaltres”.Això sí, a canvi li va prometre un regal que coronarà una maleta farcida de presents. “T’espero diumenge i et donaré la meva samarreta”.Demà, en el partit davant el Llevant, serà el convidat d’honor a la llotja junt amb un Joan Laporta que va estar encantat de conèixer el jove que (com a tot el barcelonisme) li va robar el cor. “Espero que celebris moltes victòries i títols més”,li va dir mentre li regalava una pilota firmada per tot l’equip.

28/4/2007  COMPENSACIÓ

L’ABRAÇADA ANHELADA

En les semifinals del Mundial de clubs davant l’Amèrica, Reo Miyagata va sortir a la gespa agafat de la mà de Deco. “Volia abraçar-te, però no vaig poder perquè em van dir que no estava permès”, va comentar el jove nipó al migcampista lusità, que, tot seguit, es va ajupir per embolcallar el seu fan. Abans de marxar, li va firmar un autògraf –”amb afecte d’amic, Deco”– a qui Reo va respondre amb un “Ànim, Barça” en castellà.

El més entranyable de la fracassada temptativa al Japó de guanyar el Mundial de Clubs (nom actual de la Copa Intercontinental, l’unic trofeu internacional que encara el Barça no ha guanyat) va ser el nen japonès plorant per la derrota del seu equip favorit a Tòquio davant l’Internacional brasiler. I ara, amb iniciativa d’uns quants, ha pogut arribar cap a Barcelona i tenir-ne una trobada, igualment entranyable, amb els seus ídols, començant per en Ronaldinho. El Barça demostra una vegada més el seu carisma a tot arreu.