11/4/2007 
POLÈMIC DOCUMENTAL EN UNA TELEVISIÓ PÚBLICA
Telemadrid ataca en un reportatge la política lingüística catalana
? Sosté que els castellanoparlants són “ciutadans de segona” a Catalunya
- Esperanza Aguirre.
MADRID
“La llei reconeix el dret a rebre educació en castellà fins al tercer curs d’educació primària. Si algú ho sol.licita, se li concedeix. Sens dubte”. L’afirmació de Francesc Colomé, secretari de Política Educativa de la Generalitat, obre el documental Ciudadanos de segunda, una producció d’El Mundo TV per a Telemadrid que dilluns a la nit va emetre la cadena pública de la comunitat que presideix Esperanza Aguirre (PP). Armats amb càmera oculta, els reporters recorren tres centres d’ensenyament –públic, concertat i privat catòlic– sense que la suposada mare aconsegueixi en cap d’ells que admetin donar classe en castellà al seu nen de 6 anys (primer de primària).
Provat el delicte, la veu en offarriba a la conclusió que “a Catalunya, si el català es creua en la vida d’algú que no el parli, es converteix en ciutadà de segona”. Argumenten aquesta afirmació, entre altres, el filòsof Francisco Caja, a qui la televisió que dirigeix Manuel Soriano presenta com a “perseguit i amenaçat” per defensar el castellà; el director teatral Albert Boadella, que sosté que ha estat boicotejat per criticar el nacionalisme; i Carmelo González, el pare canari entestat a escolaritzar la seva filla en castellà i que ha protagonitzat sonores protestes al no aconseguir-ho.
La discriminació del castellà a les aules centra el reportatge, però la televisió madrilenya també passa revista a l’obligatorietat de retolar en català i la possibilitat de denunciar “per internet” els comerciants que no ho fan; a la utilització del Barça per promocionar la llengua, incloses les disculpes públiques de Samuel Etoo per no saber respondre una pregunta en català; i a la informació meteorològica de TV-3, que ofereix les previsions d’”els països catalans, però oculta el temps de la resta d’Espanya”.
El reportatge inclou veus que defensen la política d’immersió lingüística posada en funcionament pel Govern de Jordi Pujol el 1998 i que continua aplicant l’Entesa. Com la més moderada apareix Rosa Regàs, directora de la Biblioteca Nacional, que defensa que els escolars estudiïn “els països catalans” perquè és una “realitat històrica”. En canvi, el periodista Miquel Calçada, Mikimoto,convida a “anar-se’n de Catalunya” els que no vulguin que s’ensenyi en català. I posa la guinda l’actor Joel Joan, que al final de la seva dissertació –sempre en català subtitulat– es pregunta: “¿Què cony li importa a Telemadrid el que fem a Catalunya?”
DENÚNCIES CONCRETES
Els comentaris de la veu en offresulten tan tremendistes com grocés l’ús de la càmera oculta. La locutora sosté que el Govern tracta el castellà “com qualsevol altre idioma estranger”, manté “arraconats” els que el tenen com a llengua materna i tot es conseqüència de “la revenja nacionalista que assola Catalunya”. No obstant, la cinta denuncia fets concrets recolzats en imatges: l’institut públic Alexandre Galí, de Badalona, obliga en els seus estatuts a “catalanitzar el nom dels alumnes estrangers”; en l’horari de tercer de primària del centre Feliu i Begues de la mateixa localitat no hi figura ni una sola de les hores de castellà obligatòries; i un poliesportiu de Viladecans no disposa dels fullets d’informació en castellà sobre les seves activitats.
El video del reportatge és aquí, a l’article d’EL PERIÓDICO:
A Aixotoca.Com, l’amic Edu ha tret també el video i una rèplica ben adequada:
http://blocs.mesvilaweb.cat/aixotoca_edu
Aquest estil de reportatge sempre ha existit i existirà. És una fórmula ben clàssica i massa fàcil: dones veu exagerada a una minoria, amplifiques el seu discurs i el carregues de dramatisme. És un reportatge que, amb les correccions pertinents, podria fer un nacionalista armeni retratant la situació de Karabahk, un nacionalista palestí retratant la de Jerusalem oriental o un nacionalista francès retratant la de Brussel·les. Allà on hi ha conflicte és lògic que la solidaritat nasca entre els qui comparteixen un mateix essencialisme, un mateix sentiment i els nacionalistes espanyols ja han demostrat de sobres que en això no són diferents als altres. Ho són en tot cas perquè el seu nacionalisme ha estat, és, continua essent i serà sempre agressiu. Cosa que és lògica: ni són ni han estat mai una nació oprimida, què volem?
Ells fan la feina que la seua visió del món els porta a veure. Els ulls dels periodistes d’El Mundo que han fet aquest reportatge no busquen obsessivament com manipular la realitat. No els cal. Ells només veuen una part de la realitat, aquella que estan preparats per a veure. Ep! com nosaltres, altres vegades, hem vist o mirem de manera poc sensata i massa estrident la seua realitat també. En qualsevol cas aquesta Catalunya militantment castellanoparlant que ells retraten existeix. Albert Boadella, Francisco Caja o aquell peculiar pare canari de Sitges són ben reals i quantificables. Representen el que representen, que és ben poc. És molt per als nacionalistes espanyols que els voldrien elevar a categoria de majoritaris i que per això fan programes com aquest. Però tots sabem que la seua representativitat en la nostra societat és ben escassa i limitada. Si mai són la majoria ja canviaran les lleis però ningú no creu que això puga passar en un termini de temps raonable.
El problema per tant no són ells. Som en tot cas nosaltres que aguantem una situació com aquesta rossegats per dins i encesos en ira però sense capacitat per a trobar i articular una sol·lució. Som molts més, moltíssims més, els qui estem insatisfets amb la situació actual però per la vessant contrària i tanmateix no hi ha manera que aconseguim posar-nos d’acord i fixar un horitzó sensat que acabe amb tanta incomprensió, discriminació i mala bava com ens arriba constantment des d’Espanya. Eixe és el problema. La nostra incapacitat. Ells, els que donen peixet a Telemadrid, no poden canviar les lleis de política lingüística i afavorir més el castellà, simplement perquè tenen els pocs vots que tenen. En canvi això que ells en diuen “nacionalistes” som majoria al Principat i com a mínim en aquest trosset de país podríem canviar les lleis, qualssevol. Fer un referèndum d’autodeterminació, per exemple, és només qüestió de proposar-ho. Hi ha una majoria més que suficient al parlament per a donar un pas com aquest però és una majoria sense projecte comú, o sense projecte a seques, obsedida amb la picabaralla menuda i el regat curt, en la gestió de les cadires i el repartiment dels escons. I cada dia més emprenyada i emprenyadora.
Jo crec que davant reportatges com aquest de Telemadrid més constructiu que indignar-nos i esquinçar-nos la roba és plantejar-nos de debò si té cap sentit seguir formant part d’aquesta Espanya que Telemadrid representa a la perfecció i si podem fer alguna cosa concreta al respecte, que jo crec que l’hem de fer. Portem una temporada sensacional: de l’OPA d’Endesa a l’aeroport, de l’estatut retallat més cada dia que passa a la censura contra TV3 al País Valencià, de les lleis invasores de competències a l’escandalera contra Oleguer. Jo estic convençut que som molta gent els qui hem arribat a la conclusió que ser un estat nou de la Unió Europea seria una sol·lució sensata i raonable, molt pràctica, per a acabar no només amb anècdotes com la de Telemadrid sinó amb allò que de debò importa: les polítiques d’ofec i opressió amb totes les lletres que hem d’aguantar cada dia.
Afirmem-nos doncs pel que volem ser nosaltres i no simplement com a reacció emprenyada a un retrat parcial de la nostra societat que ens irrita per barroer i insultant. El dia que ho fem, el dia que no necessitem cap provocació de l’amo per a pensar per nosaltres mateixos, començarem a guanyar. No som esclaus sense drets, nosaltres. Tenim vida pròpia i dret a vot, cadascú de nosaltres té dret a un vot. Exercim-lo, doncs. Deixem de pidolar com uns acomplexats una comprensió que mai no ens arribarà. Parlem clar i pensem amb llibertat el que volem ser. Reclamem dels nostres polítics una via d’escapatòria sensata de la bogeria que semblen compartir la majoria dels espanyols respecte a nosaltres, que estic segur i convençut que comparteixen la majoria dels espanyols respecte a nosaltres. I sobretot, no perdem més temps, que ja n’hem perdut prou.
(PD. Per cert, i no puc evitar dir-ho: si el nacionalisme català fora mínimament equiparable als altres nacionalismes que circulen pel planeta reportatges com aquest de Telemadrid podrien ser habituals a TV3 parlant de l’opressió dels catalanoparlants al País Valencià o la Catalunya Nord, de l’exili de milers de mestres forçats a abandonar el País Valencià per a no trair el seu ofici i la seua ètica, de les agressions no contra un professor que fuma en pipa sinó contra la universitat sencera, de la persecució de la Guàrdia Civil contra la llengua del país a Cocentaina o a Sa Pobla, de les dificultats per a escolaritzar un xiquet en català al Matarranya o… A mi m’agradaria que foren, en tot cas, reportatges sensats i mesurats, ben diferents del de Telemadrid, però en qualsevol cas la seua absència també és un altre símptoma del colonialisme mental que ens pressiona el cervell. He dit.)
Vicent Partal (director@vilaweb.cat)Un article sensat i coherent d’en Vicent Partal, que reprodueixo aquí, a més de l’article d’EL PERIÓDICO i el video amb fragments de l’inqualificable pamflet emès per Telemadrid. No vull parlar gens més sobre aquest lamentable afer, ja que això, amb tant sols esmentar-ho, ja em fa fàstic. I suposo que a vosaltres també.
