"Con la muerte en los talones/Perseguit per la mort" de Alfred Hitchcock





Alfred Hitchcock sabía darle tanta emoción a sus películas, que daba igual muchas veces si el argumento resultaba poco o nada creíble. Su maestría en la dirección, los actores que trabajaban con él y demás detalles nos hacían interesante lo que contaba y lo vivíamos como tal. Unas con toques cómicos y otras dramáticos, pero siempre con suspense. Aquí tenemos una de las mejores, cuyo título original significa “Del Norte al Noroeste” (North by Northwest), pero aquí ha tenido una traducción mucho más gráfica. Un publicitario, Roger Thornill (Cary Grant), es confundido con un agente secreto llamado George Kaplan por una banda de espías. Llevado a una casa por la fuerza, intentan eliminarle emborrachándole y poniéndole al volante de un coche. Se salva, pero se estrella el vehículo contra uno de la Policía. Cuando intenta demostrar lo ocurrido, los delincuentes han hecho desaparecer las pistas para dejarle en ridículo. Decide investigar por su cuenta hasta que ellos le involucran en un asesinato en la mismísima sede de las Naciones Unidas. Huye cogiendo un tren que va de Nueva York a Chicago, y en él conoce a una fascinante mujer (Eva Marie Saint). Son antológicas las escenas de seducción entre ambos en una habitación del tren, desgraciadamente cortadas por la censura española en su momento (Televisió de Catalunya emitió recientemente la película íntegra), la persecución en el Monte Rushmore (donde están esculpidas las caras de varios Presidentes de los EEUU), la persecución de Thornhill por una avioneta en medio de campos de maíz… Las escenas de las Naciones Unidas y el Monte Rushmore se rodaron en estudio, ante la negativa de las autoridades a dejarles rodar en ambos sitios, sobre todo en el segundo, que algún senador americano se lo tomó como una falta de respeto ante un símbolo de la Nación… Da lo mismo. Juntando esto con la memorable banda sonora de Bernard Herrmann, sobre todo ambientando las escenas en el tren, es un clásico con mayúsculas.
CON LA MUERTE EN LOS TALONES: * * * * *
“PERSEGUIT PER LA MORT” d’Alfred Hitchcock
Alfred Hitchcock sabia donar-li tanta emoció a les seves pel·lícules, que tant se val molt sovint si l'argument resultava poc o res de creïble. La seva mestria en la direcció, els actors que treballaven amb ell i d’altres detalls ens feien interessant allò que ens comptava i el vivíem així. Unes amb tocs còmics i d’altres dramàtics, però sempre amb suspens. Aquí tenim una de les millors, cuyo títol original significa “Del Nord cap al Nord-oest ” (North by Northwest), però aquí ha tingut una traducció molt més gràfica. Un publicitari, en Roger Thornill (Cary Grant), és confós amb un agent secret dit George Kaplan per una colla d'espies. Portat cap a una casa per la força, intenten eliminar-li emborratxant-li i posant-li al volant d'un cotxe. Es pot salvar, però s'estavella el seu vehicle contra un altre de la Policia. Quan intenta demostrar tot allò que l’ha passat, els delinqüents han fet desaparèixer les pistes per deixar-ho en ridícul. Decideix investigar pel seu compte, fins que ells l’involucren en un assassinat a la mateixa seu de les Nacions Unides. Fuig d’allà tot agafant un tren que va de Nova York cap a Chicago, i en ell, hi coneix una fascinant dona (Eva Marie Saint). Són antològiques les escenes de seducció entre tots dos a una habitació del tren, desgraciadament tallades per la censura espanyola en el seu moment (Televisió de Catalunya va emetre recentment la pel·lícula íntegra), la persecució a la Muntanya Rushmore (on hi son esculpides les cares de diversos Presidents dels EUA), la persecució al Thornhill per una avioneta enmig de camps de blat de moro… Les escenes de les Nacions Unides i la Muntanya Rushmore es van fer en estudi, davant la negativa de les autoritats a deixar-los rodar en tots dos llocs, sobretot al segon, que algun senador americà s'el va prendre com una falta de respecte davant un símbol de la Nació… Tant se val. Ajuntant això a la memorable banda sonora de Bernard Herrmann, sobretot ambientant les escenes al tren, és un clàssic amb majúscules.
PERSEGUIT PER LA MORT: * * * * *
http://www.imdb.es/title/tt0053125/
http://www.youtube.com/watch?v=L1mJ9aHqbMI&feature=player_embedded
www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=RPaLYU0igNI&feature=user
"Falso culpable/Fals culpable" de Alfred Hitchcock



La obsesión de Alfred Hitchcock en su cine siempre fue la del “falso culpable”, debido a un trauma infantil: en Londres, cuando era niño, su padre le quiso castigar por una travesura convenciendo a la Policía de que le metieran en la cárcel. A la mañana siguiente, le dejaron suelto, pero el trauma psicológico que le quedó de por vida al pequeño Hitch fue tal que desde entonces nunca le cayó bien la Policía y siempre le fascinó el culpable que no lo era. En esta película, cuyo título original lo expresa bien claro, “The wrong man” (El hombre equivocado), habla de hechos reales: un músico que toca en un “night-club”, Emmanuel Ballestrero (Henry Fonda), es acusado de un atraco en un Banco por sus empleadas. Su esposa Rose (Vera Miles) trata de ayudarle a demostrar su inocencia cuando le dan la libertad provisional. Visitan un sitio en donde estuvieron, hablan con los que estuvieron presentes… Contratan a un abogado, Frank O’Connor (Anthony Quayle), para que le defienda. Pero Rose empieza a desvariar y su desesperación la lleva a agredir a Emmanuel y a ser internada en un manicomio. Hitchcock narra esto con un estilo más reposado que de costumbre, aquí el suspense está llevado de otra manera, pero igual de magnífica, apoyado sobre todo en un grandísimo Henry Fonda como el músico que lucha por demostrar su inocencia, y la gran banda sonora de Bernard Herrmann, entre experimental y clara al mostrar los estados de ánimo de los personajes. Demuestra que estas historias también pueden pasar en la realidad. La película más personal del maestro.
FALSO CULPABLE: * * * *
"FALS CULPABLE" d'Alfred Hitchcock
L'obsessió d'Alfred Hitchcock en el seu cinema sempre va ser la del "fals culpable", a causa d'un trauma infantil: a Londres, quan era un nen, el seu pare li va voler fer un càstig per una entremaliadura convencent la Policia que el tanquessin a la presó. Al matí següent, li van deixar lliure, però el trauma psicològic que li va quedar per sempre més al petit Hitch va ser tal, que des de llavors mai no li va caure bé la Policia, i sempre el va fascinar el culpable que no ho era pas. En aquesta pel·lícula, el títol original de la qual l'expressa ben clar, "The wrong man" (L'home equivocat), hi parla de fets reals: un músic que toca a un "night-club", l’Emmanuel Ballestrero (Henry Fonda), és acusat d'un atracament a un Banc per les seves empleades. La seva dona, la Rose (Vera Miles), tracta d'ajudar-li a demostrar la seva innocència quan li donen la llibertat provisional. Visiten un indret on van ser, hi parlen amb els que van ser presents... Contracten un advocat, en Frank O'Connor (Anthony Quayle), perquè el defensi. Però la Rose comença a embogir-se, i la seva desesperació la porta a agredir l’Emmanuel i a ser tancada a un manicomi. En Hitchcock narra això amb un estil més reposat que de costum, aquí el suspens està mostat d'una altra manera, però igual de magnífica, recolzat sobretot en un grandíssim Henry Fonda com el músic que lluita per demostrar la seva innocència, i la gran banda sonora d’en Bernard Herrmann, entre experimental i clara en mostrar els estats d'ànim dels personatges. Demostra que aquestes històries també poden passar en la realitat. La pel·lícula més personal del mestre.
FALS CULPABLE: * * * *
http://www.imdb.com/title/tt0051207/
"Rebeca" de Alfred Hitchcock



La primera película de Alfred Hitchcock en Hollywoood, de donde ya no se movería, fue esta obra maestra del suspense, basada en una novela de Daphne Du Marier, a la que volvería a adaptar en “Los pájaros”. Es más romàntica que la segunda, desde luego, pero igual de magistral. Producida por David O. Selznick, productor de “Lo que el viento se llevó”, utilizó decorados y algunos paisajes de California para semejar las costas de Mónaco y de Inglaterra en donde se desarrolla la acción. Empieza la película con las ruinas calcinadas de la mansión de Manderley, y la voz en off de la protagonista femenina (Joan Fontaine) nos traslada a Mónaco, en donde se conocen ella y Maxim De Winter (Laurence Olivier). Ella es asistente de una dama americana (Florence Bates). Se enamoran ella y De Winter y se casan allí mismo. Van a Inglaterra y llegan a Manderley, la gran mansión de su propiedad. Pero recibe ella la hostilidad del ama de llaves, la seca y misteriosa señora Danvers (Judith Anderson). Y toda la casa está impregnada del recuerdo omnipresente de la difunta esposa de De Winter, Rebeca, que da título a la película. Mi madre decía que el filme es original en eso, en que la verdadera protagonista del mismo no aparezca en ningún momento, ni siquiera se vea una foto o un retrato suyo, pero que su alma esté tan presente en la acción hasta resultar agobiante para la nueva señora De Winter, que empieza cada vez más a sentirse peor en aquella inmensa mansión y con la inquietante presencia de la señora Danvers, nada contenta con la nueva esposa de su amo. Alfred Hitchcock entró por la puerta grande en Hollywood, entonces, y ya no se movería de allí. Romanticismo y suspense a partes iguales servido por un genio del cine, que culmina lo segundo con la escena del incendio de la mansión.
REBECA: * * * * *
“REBECA” d'Alfred Hitchcock
La primera pel·lícula d'Alfred Hitchcock a Hollywoood, d'on ja no es mouria, va ser aquesta obra mestra del suspens, basada en una novel·la de la Daphne Du Marier, a la qual tornaria a adaptar en “Els ocells”. És més romàntica que no pas la segona, per descomptat, però igual de magistral. Produïda per en David O. OOSelznick, productor d’”Allò que el vent s’enduguè”, va utilitzar decorats i alguns paisatges de Califòrnia per a assemblar-se a les costes de Mònaco i d'Anglaterra on es desenvolupa l'acció. Comença la pel·lícula amb les ruïnes cremades de la mansió de Manderley, i la veu en off de la protagonista femenina (Joan Fontaine) ens trasllada a Mònaco, on es coneixen ella i en Maxim De Winter (Laurence Olivier). Ella és assistenta d'una dama americana (Florence Bates). S'enamoren ella i De Winter i es casen allà mateix. Van cap a Anglaterra i arriben cap a Manderley, la gran mansió de la seva propietat. Però rep ella l'hostilitat de l’ama de claus, la seca i misteriosa senyora Danvers (Judith Anderson). I tota la casa està plena del record omnipresent de la difunta dona del De Winter, la Rebeca, que dóna títol a la pel·lícula. La meva mare deia que el film és original en això, que la protagonista de debò del mateix no hi aparegui en cap moment, ni tan sols es vegi una foto o un retrat seu, però que la seva ànima estigui tan present en l'acció fins a resultar aclaparadora per a la nova senyora De Winter, que comença cada vegada més a sentir-se pitjor en aquella immensa mansió i amb la inquietant presència de la senyora Danvers, res de contenta amb la nova muller del seu amo. Alfred Hitchcock va entrar per la porta gran a Hollywood, llavors, i ja no es mouria d'allà. Romanticisme i suspens a parts iguals servit per un geni del cinema, que culmina el segon amb l'escena de l'incendi de la mansió.
REBECA: * * * * *
http://www.imdb.com/title/tt0032976/
http://www.youtube.com/results?search_query=Rebeca+Alfred+Hitchcock
"Los pájaros/Els ocells" de Alfred Hitchcock


El maestro del suspense hizo una de sus últimas obras maestras llevando ese mismo suspense al terror, pero sin truculencias e incluso sin banda sonora, ya que una de las características esenciales de esta película, los terribles chillidos de los pájaros, no quería Hitchcock que la música los tapara. Como era costumbre en el maestro, basa el argumento de la película en una novela de Daphne Du Marier, autora a la que Hitchcock adaptó en otra obra maestra suya, “Rebeca”. En una localidad californiana, todo va tranquilo. Pero un día una manada de pájaros empiezan a atacar a la gente. Enmedio, una historia familiar. Hitchcock muestra todo esto con aparente frialdad, que hace que los pájaros no aparezcan hasta bien entrada la película, pero que cuando aparecen ya llega a atarnos a la butaca. La protagonista era la hasta entonces poco conocida Tippi Hedren, que haría con Hitchcock su siguiente película, “Marnie la ladrona”. Es más conocida por ser la madre de la también actríz Melanie Griffith, actual esposa de Antonio Banderas. Y por ser el último amor platónico del maestro, conocido por acosar a las actrices de sus películas. En el reparto, también están Rod Taylor (“El tiempo en sus manos”) y Jessica Tandy, años después ganadora del Óscar por “Paseando a Miss Daisy” y que viviría unos buenos años como actríz en los últimos años de su vida y su carrera. Impresionantes las escenas del ataque de los pájaros a los humanos, las que ellos atacan a la protagonista y en especial la escena final (que no comentaré), en donde se concentra mucho suspense en la línea habitual del maestro. Como curiosidad, al no haber música en esta película, Hitchcock contrató a su habitual compositor, Bernard Herrmann, como supervisor de sonido, ya que quería que los gritos de los pájaros se trataran como una de sus partituras. Sería la penúltima colaboración entre ambos, ya que después de “Marnie...”, se pelearon y Hitchcock le despidió.
LOS PÁJAROS: * * * * *
“ELS OCELLS” d'Alfred Hitchcock
El mestre del suspens va fer una de les seves darreres obres mestres duent aquest mateix suspens cap al terror, però sense truculències i fins i tot sense banda sonora, ja que una de les característiques essencials d'aquesta pel·lícula, els terribles xiscles dels ocells, no volia pas en Hitchcock que la música els amagués. Com era costum en el mestre, basa l'argument de la pel·lícula en una novel·la de la Daphne Du Marier, autora a la qual en Hitchcock va adaptar en una altra obra mestra seva, “Rebeca”. A una localitat californiana, tot va tranquil. Però un dia una colla d'ocells comencen a atacar a la gent. Enmig, una història familiar. En Hitchcock mostra tot això amb una aparent fredor, que fa que els ocells no apareguin fins a bé entrada la pel·lícula, però que quan hi apareixen, ja arriba a lligar-nos a la butaca. La protagonista era la fins llavors poc coneguda Tippi Hedren, que faria amb en Hitchcock la seva següent pel·lícula, “Marnie”. És més coneguda per ser la mare de la també actriu Melanie Griffith, actual muller d'Antonio Banderes. I per ser l'últim amor platònic del mestre, conegut per assetjar a les actrius de les seves pel·lícules. Al repartiment, també hi son en Rod Taylor (“El temps en les seves mans”) i la Jessica Tandy, anys després guanyadora de l'Óscar per “Passejant a Miss Daisy?” i que viuria uns bons anys com actriu als darrers anys de la seva vida i la seva carrera. Impressionants les escenes de l'atac dels ocells als humans, les que ells ataquen a la protagonista i especialment l'escena final (que no comentaré), on es concentra molt suspens en la línia habitual del mestre. Com a curiositat, en no haver cap música en aquesta pel·lícula, en Hitchcock va contractar al seu habitual compositor, en Bernard Herrmann, com a supervisor de so, ja que volia que els xiscles dels ocells es tractessin com una de les seves partitures. Seria la penúltima col·laboració entre tots dos, ja que després de “Marnie”, es van barallar i en Hitchcock li va acomiadar.
ELS OCELLS: * * * * *
http://www.imdb.com/title/tt0056869/
"Frenético/Frenètic" de Roman Polanski
La pasión de los americanos por Paris les lleva a verla siempre como el lugar más romántico del mundo, algo que en parte es cierto, yo he estado allí y es una bellísima ciudad. Pero como todos los lugares del mundo, tiene sus cosas bonitas y otras horribles. Roman Polanski lo quería mostrar aquí en esta película que emula al maestro Alfred Hitchcock: empieza rompiendo en mil pedazos el romanticismo de Paris con que el médico Richard Walken (Harrison Ford) y su esposa (Betty Buckley, “Con ocho basta”) llegan a la capital francesa por que él asiste a un Congreso de Medicina haciéndoles aparecer en la primera escena medio muertos de sueño en un taxi conducido por un negro de
FRENÉTICO: * * *
“FRENÈTIC” de Roman Polanski
La passió dels americans per Paris els duu a veure-la sempre com l’indret més romàntic del món, cosa que en bona part és cert, jo he estat allí i és una maquíssima ciutat. Però com tots els indrets del món, té les seves coses boniques i d’altres horribles. En Roman Polanski el volia mostrar aquí, en aquesta pel·lícula que emula al mestre Alfred Hitchcock: comença trencant en mil bocins el romanticisme de Paris amb que el metge Richard Walken (Harrison Ford) i la seva muller (Betty Buckley, “Amb vuit i prou”) arriben cap a la capital francesa perquè ell hi assisteix a un Congrès de Medicina, tot fent-los aparèixer a la primera escena mig morts de son an un taxi conduït per un negre de
FRENÈTIC: * * *
http://www.imdb.com/title/tt0095174/
"El hombre que sabía demasiado/L'home que sabia massa (1935-1956) de Alfred Hitchcock


“EL HOMBRE QUE SABÍA DEMASIADO (1935 y 1956)” de Alfred Hitchcock
El gran maestro del cine de suspense, el británico Alfred Hitchcock, ha tenido después de muerto varios “remakes” de sus grandes películas, aunque él mismo acabó haciendo uno de su propia obra. En 1935 el argumento era que un matrimonio inglés, Lawrence y Jill (Leslie Banks y Edna Best), con una hija, iba a Suiza, en donde coincidían con varios personajes, entre ellos el francés Louis Bernard (Pierre Fresnay), que morirá asesinado de un balazo mientras bailaba en el hotel con Jill. En medio estaba un misterioso personaje, Abbott (Peter Lorre, “M, el vampiro de Dusseldorf”, “Casablanca”), que desencadena todo lo posterior, empezando por el secuestro de la hija de los protagonistas. En Londres empezarán su particular investigación al margen de
EL HOMBRE QUE SABÍA DEMASIADO (1935-1956): * * * *
L'HOME QUE SABIA MASSA (1935-1956) d'Alfred Hitchcock
El gran mestre del cinema de suspens, el britànic Alfred Hitchcock, ha tingut després de mort diversos “remakes” de les seves grans pel·lícules, encara que ell mateix va acabar fent un de la seva pròpia obra. El
http://www.imdb.com/title/tt0025452/
http://es.youtube.com/watch?v=t6Ac-UiX07o
http://es.youtube.com/watch?v=NTyXLwqG3HQ
http://www.imdb.com/title/tt0049470/
http://es.youtube.com/watch?v=qhN7_sU8qdc
“VÉRTIGO/VERTIGEN” de Alfred Hitchcock


Hace cincuenta años ya que se rodó esta obra maestra de Alfred Hitchcock, que casualmente coincidió con el estreno de una de las mejores películas de Jacques Tati, “Mi tío”, que cada una aportó algo importante al cine. Pero en la del maestro británico fue una historia romántica con toques necrófilos, que unía un magnífico guión, una fotografía con muchos matices y la magistral banda sonora del gran Bernard Herrmann. Empieza con los títulos de crédito que diseñó Saul Bass, asimismo quien diseño los de “Psicosis”, por ejemplo, y luego con la escena antológica que acaba con el efecto visual original de mezclar un “zoom” hacía adelante con la cámara hacía atrás cuando James Stewart (del que se cumple también el centenario de su nacimiento, igual que el de Tati) estaba colgando de una cornisa. Y el policía que intenta salvarle cae al vacío y se mata. Le vemos tiempo después, con su novia (Barbara Bel Geddes, después la madre de J. R. en la serie “Dallas”), aquejado de acrofobia crónica (miedo a las alturas). Un viejo amigo le encarga que siga a su esposa Madeleine (Kim Novak) por que tiene miedo de que le pase algo. Empezará un seguimiento de ella a lo largo de las calles de San Francisco que poco a poco devenirá en obsesión. La música, la fotografía, los primeros planos, el vestuario elegante, todo te sumerge en la película con la maestría de Hitchcock. Hay miles de anécdotas, como que al principio era Vera Miles (“Psicosis”) la elegida para el papel, pero al quedar embarazada de su tercer hijo le apartó del proyecto y al elegirse a Kim Novak (“Picnic”), Hitch pareció querer vengarse en ella y hubo varias escenas que parecía que la humillaba a propósito. Y la famosa escena de su cambio de imagen para pasar a ser de Judy (otra mujer parecida a ella) a Madeleine es muestra de las obsesiones del maestro, que aquí James Stewart era su “alter ego”. Un ejemplo claro de cine de verdad. Se basaba en una novela de los franceses Pierre Boileau y Thomas Narcejac, que siempre decían que sabían que algún día Hitchcock la adaptaría por que habla de su tema favorito: la muerte. La escena culminante en el campanario fue parodiada por Mel Brooks en aquel curioso filme suyo, “Máxima ansiedad”, en donde hacía homenaje a Hitchcock con su habitual estilo chusco.
VÉRTIGO: * * * * *
“VERTIGEN” d'Alfred Hitchcock
Fa cinquanta anys ja que es va rodar aquesta obra mestra d'Alfred Hitchcock, que casualment va coincidir amb l'estrena d'una de les millors pel·lícules de Jacques Tati, “El meu oncle”, que cadascuna va aportar una cosa important al cinema. Però en la del mestre britànic va ser una història romàntica amb tocs necròfils, que unia un magnífic guió, una fotografia amb molts matisos i la magistral banda sonora del gran Bernard Herrmann. Comença amb els títols de crèdit que va dissenyar en Saul Bass, així mateix el qui va dissenyar els de “Psicosi”, per exemple, i després amb l'escena antològica que acaba amb l'efecte visual original de barrejar un “zoom” cap endavant amb la càmera cap enrere quan en James Stewart (del que es compleix també el centenari del seu naixement, i el mateix passa, amb en Tati) estava penjant d'una cornisa. I el policia que intenta salvar-li cau al buit i es mata. Li veiem temps després, amb la seva núvia (Barbara Bel Geddes, després la mare del J. R. en la seriï “Dallas”), afligit de acrofòbia crònica (por a les altures). Un antic amic li encarrega que segueixi a la seva muller,
VERTIGEN: * * * * *
http://www.imdb.com/title/tt0052357/
http://es.youtube.com/watch?v=rkHn8PNGYaA
http://es.youtube.com/watch?v=MJTLZmpOqDM
http://es.youtube.com/watch?v=DqYDLGOlQD8
http://es.youtube.com/watch?v=DBMTC3x1xv4&feature=related
“PSICOSIS/PSICOSI” de Alfred Hitchcock
Podría haber elegido cualquiera, pero entre las muchísimas obras maestras de la filmografía de Alfred Hitchcock, elijo “Psicosis”, que tiene lo esencial de su cine sin desmerecer al resto. Claro que se le ha presentado como un “autor”, debido a la mitomanía a veces peculiar de los miembros de la “Nouvelle Vague”, y en especial la de ese genio que fue François Truffaut, que le rindió varias veces homenaje directo o indirecto, fuera en sus películas “Vivamente el Domingo” y “La novia vestida de negro” o bien contratando a Bernard Herrmann para hacerle sus bandas sonoras, como en “Fahrenheit
PSICOSIS: * * * * *
“PSICOSI” d'Alfred Hitchcock
Podria haver triat qualsevol, però entre les moltíssimes obres mestres de la filmografía d'Alfred Hitchcock, trio “Psicosi”, que té l'essencial del seu cinema sense desmerèixer a la resta. Clar que se li ha presentat com un “autor”, a causa de la mitomanía de vegades peculiar dels membres de la “Nouvelle Vague”, i especialment la d'aquest geni que va ser en François Truffaut, que li va fer diverses vegades l’homenatge directe o indirecte, fóra en les seves pel·lícules “Vivament Diumenge” i “La núvia vestida de negre” o bé contractant al Bernard Herrmann per fer-li les seves bandes sonores, com en “Fahrenheit
PSICOSI: * * * * *
Tràilers:
http://es.youtube.com/watch?v=_OqIxes1GUY
Sobre este blog
HE VENIDO AQUÍ A HABLAR DE MI CINE
JulianJuanLacasaWoodyAllen
Críticas de cine/Crítiques de cinema.
Mis páginas web/Les meves pàgines web:: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6322
También colaboro en/També tinc una col.laboració a: http://www.disemdi.com .
Tags
Categorías
Suscríbete
Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):
Archivos
- Febrero 2010
- Enero 2010
- Diciembre 2009
- Noviembre 2009
- Octubre 2009
- Septiembre 2009
- Agosto 2009
- Julio 2009
- Junio 2009
- Mayo 2009
- Abril 2009
- Marzo 2009
- Febrero 2009
- Enero 2009
- Diciembre 2008
- Noviembre 2008
- Octubre 2008
- Septiembre 2008
- Agosto 2008
- Julio 2008
- Junio 2008
- Mayo 2008
- Abril 2008
- Marzo 2008
- Febrero 2008
- Enero 2008
- Diciembre 2007
- Noviembre 2007
- Octubre 2007
- Septiembre 2007
- Agosto 2007
- Julio 2007
- Junio 2007
Secciones
Últimos Comentarios
- “Millenium 1, Los hombres que no amaban a las mujeres/Millenium 1, Els homes que no estimaven pas les dones” de Niels Arden Oplev 2 comentarios Delfina admingralque
- "La cinta blanca" de Michael Haneke 1 comentario Jesús
- “AMERICAN HISTORY X” de Tony Kaye 3 comentarios las cosas claras y el chocolate,,,, JulianJuanLacasaWoodyAllen LalaBoyano
- “El conflicto de los Marx/El conflicte de los Marx (Animal Crackers)” de Victor Heerman 1 comentario Professor Jacobus Sardònic
- "Dinero negro/De mica en mica s'omple la pica" de Carles Benpar 1 comentario carlos
- "Carros de fuego/Carros de foc" de Hugh Hudson 1 comentario ............................
- "CRISTÓBAL COLÓN: EL DESCUBRIMIENTO" y "1492, LA CONQUISTA DEL PARAÍSO" 35 comentarios ines ines yo Anónimo ARI
- "No sos vos, soy yo" de Juan Taratuto 1 comentario werner
- “PULP FICTION” de Quentin Tarantino 1 comentario admingralque
- “El general Della Rovere” de Roberto Rossellini 1 comentario Anónimo
