HE VENIDO AQUÍ A HABLAR DE MI CINE

"El concierto/El concert" de Radu Mihaleanu

2010-03-17T01:58:36+01:00

Una curiosa y entrañable película con tono de fábula, de humor surrealista eslavo en la línea del bosnio Emir Kusturica, aunque más contenido, que nos cuenta la historia de un ex director de orquesta soviético que dirigía la del mítico teatro Bolshoi de Moscú (sí, el del famoso ballet), que en 1977 fue degradado por criticar públicamente a Leonid Breznev, el cual pretendía apartar de la formación a los músicos de origen judío. En el Moscú actual, Andrei Filipov (Aleksei Guskov), relegado a ser un simple empleado de la limpieza en el propio teatro Bolshoi, descubre por casualidad una oferta del mítico Théatre de la Châtelet de Paris para dar allí un concierto, y con la ayuda de los antiguos músicos de la orquesta, que ahora sobreviven como pueden, después de muchas peripecias a cual más surrealista, van a la capital francesa. Eso sí, convencen a un ex miembro de la temible KGB y que fue el que les delató, Ivan Gabrilov (Valeriy Barinov), para que les represente. Eso sí, Filipov elige a la violinista francesa Anne-Marie Jacquet (Mélanie Laurent, “Malditos bastardos”, “Paris”…) para interpretar la parte de violín solista del concierto de Tchaikovsky que tocarán. Hay algo del pasado personal de todos ellos en esta elección, que no contaré, claro. El cineasta, Radu Mihaleanu, judío rumano, ya ha hecho películas sobre su manera de ser muy diferentes, desde la aparentemente festiva “El tren de la vida”, una especie de cruce entre Emir Kusturica y el Roberto Benigni de “La vida es bella”, a “Vete y vive”, visión sobre los judíos etíopes a los cuales el Gobierno israelí ayudó a dejar el país africano para venir a Israel. De lo mejor de la película, sin duda, son los actores rusos, en especial los secundarios, pero me quedo con el personaje del músico Sacha Grossmann (Dmitri Nazarov), al cual el actor le da una humanidad innegable. También destacar los franceses secundarios, como François Berléand (“Los chicos del coro”, “Borrachera de poder”…), actor que nunca fue de mis favoritos, pero que resulta aceptable como el director de la Châtelet, o la veterana Miou Miou (“La lectora”) como una amiga de la violinista. Original muestra de cine, surrealista y extraño aparentemente, pero apto para el gran público. Y la escena del concierto, tan perfecta como la de la Novena Sinfonía de Beethoven en “Copyng Beethoven”.

EL CONCIERTO: * * * *

“EL CONCERT” de Radu Mihaleanu

Una curiosa i entranyable pel·lícula amb to de faula, d'humor surrealista eslau en la línia del bosnià Emir Kusturica, encara que més contingut, que ens explica la història d'un exdirector d'orquestra soviètic que dirigia la del mític teatre Bolxoi de Moscou (sí, el del famós ballet), que el 1977 va ser degradat per criticar públicament al Leonid Breznev, el qual pretenia apartar de la formació als músics d'origen jueu. Al Moscou actual, l’Andrei Filipov (Aleksei Guskov), relegat a ser un simple treballador de la neteja al mateix teatre Bolxoi, descobreix per casualitat una oferta del mític Théatre de la Châtelet de París per fer-hi un concert, i amb l'ajut dels antics músics de l'orquestra, que ara sobreviuen com a poden, després de moltes peripècies d’allò més surrealista, van cap a la capital francesa. Això sí, convencen un ex membre de la temible KGB i que va ser el que els va delatar, l’Ivan Gabrilov (Valeriy Barinov), perquè els hi representi. Això sí, en Filipov tria la violinista francesa Anne-Marie Jacquet (Mélanie Laurent, “Maleïts bastards”, “París”…) per interpretar la part de violí solista del concert d’en Tchaikovsky que tocaran. Hi ha alguna cosa del passat personal de tots ells en aquesta elecció, que no comptaré gens, és clar. El cineasta, en Radu Mihaleanu, jueu romanès, ja ha fet pel·lícules sobre el seu tarannà molt diferents, des de l'aparentment festiva “El tren de la vida”, una mena de barreja entre l’Emir Kusturica i el Roberto Benigni de “La vida és bella”, a “Fot el camp i viu”, visió sobre els jueus etíops als quals el Govern israelià va ajudar a deixar el país africà per venir-se cap a Israel. Del millor de la pel·lícula, sens dubte, són els actors russos, en especial els secundaris, però em quedo amb el personatge del músic Sacha Grossmann (Dmitri Nazarov), al qual l'actor li dóna una humanitat innegable. També destacar els francesos secundaris, com en François Berléand (“Els nois del cor”, “Embriaguesa de poder”…), actor que mai no va ser dels meus favorits, però que resulta acceptable com el director de la Châtelet, o la veterana Miou Miou (“La lectora”) com una amiga de la violinista. Original mostra de cinema, surrealista i estrany aparentment, però apte per al gran públic. I l'escena del concert, tan perfecta com la de la Novena Simfonia de Beethoven a “Copyng Beethoven”.

EL CONCERT: * * * *

http://www.imdb.com/title/tt1320082/

http://www.youtube.com/watch?v=SEIlRHiExYc&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=h0UUrar3uGg&feature=player_embedded

"Los hombres que miraban fijamente a las cabras/Els homes que fiten les cabres" de Grant Heslov

2010-03-17T01:46:57+01:00

A veces hay buenas ideas en el cine que son desaprovechadas de una manera quizá no deseada por el cineasta de turno, pero tengo que lamentar que sí hay ideas desaprovechadas, y con el agravante de tener grandes estrellas del cine para encarnarlas, no logrando finalmente ese propósito en su totalidad. Trata de una extraña unidad del Ejército de los EEUU, que existió en realidad, inspirada en extrañas teorías “hippies”, llamada “Nuevo Ejército de la Tierra”. Su fundador era Bill Django (Jeff Bridges, Óscar este año por “Corazón rebelde”), que conoció a Lyn Cassady (George Clooney). Todo va bien hasta que el envidioso discípulo Larry Hooper (Kevin Spacey, “American Beauty”) le quita el puesto. Años más tarde, la historia sale de nuevo por que Cassady, en un hotel de Kuwait durante la invasión de Iraq del 2003, un periodista británico, Bob Wilton (Ewan McGregor, “El sueño de Cassandra”), se encuentra casualmente con él. Y acaban yendo juntos a Iraq viviendo mil y una desventuras en un estilo de película “buddy movie”. Sólo algunas escenas aisladas y el interés de ver cómo acaba esta absurda historia te anima a seguir. El director de la película es un tal Grant Heslov, que empezó como el típico actor secundario en películas y series, de cara peculiar, del cual no te acuerdas luego por que siempre era pequeño su papel. El título de la película es un método que consiste en mirar fijamente a una cabra, hasta que la pobre cae fulminada, no sé si por los poderes psíquicos de quien la mira o de puro aburrimiento, que eso también mata.

LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS: * *

“ELS HOMES QUE FITEN LES CABRES” de Grant Heslov

Sovint, n’hi ha de bones idees al cinema que són desaprofitades d'una manera potser no desitjada pel cineasta de torn, però he de lamentar que sí n’hi ha d’idees desaprofitades, i amb l'agreujant de tenir grans estels del cinema per encarnar-les, no aconseguint finalment aquest propòsit en la seva totalitat. Tracta d'una estranya unitat de l'Exèrcit dels EUA, que va existir en realitat, inspirada en estranyes teories “hippies”, amb el nom “Nou Exèrcit de la Terra”. El seu fundador era en Bill Django (Jeff Bridges, Óscar aquest any per “Cor rebel”), que va conèixer al Lyn Cassady (George Clooney). Tot va bé fins que l'envejós deixeble Larry Hooper (Kevin Spacey, “American Beauty”) li treu el lloc. Anys més tard, la història surt novament per que en Cassady, a un hotel de Kuwait durant la invasió de l'Iraq del 2003, un periodista britànic, en Bob Wilton (Ewan McGregor, “El somni de Cassandra”), s’hi troba casualment amb ell. I acaben anant tot junts cap a l'Iraq, tot vivint mil i unes desventures en un estil de pel·lícula “buddy movie”. Només algunes escenes aïllades i l'interès de veure com acaba aquesta absurda història t'anima a seguir-la sencera. El director de la pel·lícula és un tal Grant Heslov, que va començar com el típic actor secundari en pel·lícules i sèries, de cara peculiar, del qual ni tant sols te'n recordes després, perquè sempre era petit el seu paper. El títol de la pel·lícula és un mètode que consisteix en fitar una cabra, fins que la pobreta cau a terra fulminada, no sé si pels poders psíquics de qui se la fita o de pur avorriment, que això també pot matar.

ELS HOMES QUE FITEN LES CABRES: * *

http://www.imdb.com/title/tt1234548/

http://www.youtube.com/watch?v=dZY6FoIad0A&feature=player_embedded

www.youtube.com/watch? v=T4nzXt4QaYk

"Un profeta" de Jacques Audiard

2010-03-10T02:29:10+01:00

En Francia la comparan con “El Padrino”, lo cual me parece exagerado, pero no se le puede negar a esta película, “Un profeta”, su calidad, su riesgo, su extraordinario personaje protagonista con un actor tan adecuado para encarnarlo sin ser una estrella del cine pero tampoco un don nadie, su visión nada maniquea y lejos totalmente de los tópicos del cine americano para mostrarnos una historia carcelaria real como la vida misma. Arrasó en los Premios César, con nueve premios. Su protagonista, Tahar Rahim, ganó dos, Mejor Actor Revelación y Actor Protagonista. También tuvo nominaciones al Óscar y al Globo de Oro, además de ganar en los BAFTA británicos. Un delincuente insignificante, Malik El Djebena (Rahim), va a parar a una prisión, condenado por seis años. Allá se encuentra con el corso César Luciani (Niels Arestrup, “De latir, mi corazón se ha parado”), que tiene montada su propia banda en la cárcel y con más poder que el propio alcaide, que le propone algo terrible: tiene que asesinar a un recluso que le ha pedido sexo a cambio de droga, o si no, él mismo morirá. Aquí empieza una espiral que culminará cuando Malik tenga el “régimen abierto” (permiso para salir de la cárcel los fines de semana). Realismo sin concesiones, que tiene su escena más impactante en la del asesinato del recluso, verdaderamente espeluznante, pero luego deriva hacía una historia más calmada, sin dejar el realismo descarnado. Eso sí, nada de moralina, lo tiene claro aquí el director Jacques Audiard (prestigioso director y guionista, hijo de un igualmente prestigioso guionista de hace varias décadas). Tanto Tahar Rahim como Niels Arestrup bordan sus papeles, Rahim es perfecto para dar ese aire de inseguridad primero y coraje después.

UN PROFETA: * * * *

“UN PROFETA” de Jacques Audiard

A França, la comparen amb “El Padrí”, cosa que em sembla exagerada, però no se li pot negar a aquesta pel·lícula, “Un profeta”, la seva qualitat, el seu risc, el seu extraordinari personatge protagonista amb un actor tan adient per encarnar-ho sense ser una “star” del cinema, però tampoc ningú insignificant, la seva visió res de maniquea i lluny totalment dels tòpics del cinema americà, per mostrar-nos una història carcerària real com la vida mateixa. Va arrasar als Premis Cèsar, amb nou premis. El seu protagonista (Tahar Rahim) va guanyar dos, Millor Actor Revelació i Actor Protagonista. També va tenir nominacions a l'Óscar i al Globus d'Or, a més de guanyar als BAFTA britànics. Un delinqüent insignificant, en Malik El Djebena (Rahim), acabarà a una presó, condemnat per sis anys. Allà s’hi troba amb el cors César Luciani (Niels Arestrup, “De bategar, el meu cor s'ha parat”), que té muntada la seva pròpia colla gangsteril a la presó i amb més poder que no pas el mateix alcaid, que li proposa una cosa terrible: ha d'assassinar un reclús que li ha demanat sexe a canvi de droga, o si no, ell mateix morirà. Aquí comença una espiral que culminarà quan en Malik tingui el “règim obert” (permís per sortir de la presó els caps de setmana). Realisme sense concessions, que té la seva escena més impactant en la de l'assassinat del reclús, veritablement esborronadora, però després deriva cap a una història més calmada, sense deixar de banda el realisme descarnat. Això sí, res de moralina, ho té clar aquí el director Jacques Audiard (prestigiós director i guionista, fill d'un igualment prestigiós guionista de fa diverses dècades). Tant en Tahar Rahim com en Niels Arestrup broden els seus papers, en Rahim és perfecte per donar aquest aire d'inseguretat primer i coratge després.

UN PROFETA: * * * *

http://www.imdb.com/title/tt1235166/

www.youtube.com/watch?v=e7mE33zDWv0

http://www.youtube.com/watch?v=NMIlwwMUvls&feature=player_embedded

http://www.lafilacero.com/trailer/3108/un-profeta/

"Atraco perfecto (The killing)/Atracament perfecte (The killing)" de Stanley Kubrick

2010-03-10T02:20:04+01:00

El gran cineasta neoyorkino empezó con películas “pequeñas”, antes de subírsele a la cabeza su ego gigantesco, sin negar nunca su talento, pero supo como nadie hacer cine, cada una de sus apenas trece películas de su filmografía revolucionó el género que trató. El “cine negro” lo trató más de una vez, primero en “El beso del asesino” y luego en “Atraco perfecto”. Esta última, basada en una novela de Lionel White, y adaptada juntamente con el escritor Jim Thompson, es una excelente radiografía de la preparación de un atraco por parte de una banda a la caja fuerte de un hipódromo, uno de esos “atracos perfectos”, como dice el título español, que se prepara minuciosamente. Todos los miembros de la banda son peculiares, y cada uno es un arquetipo distinto. Del reparto, el más conocido es Sterling Hayden, que volvió a trabajar con Kubrick en la extraordinaria “¿Teléfono rojo? Volamos hacía Moscú”, demoledora sátira de humor negro sobre la paranoia anticomunista de la Guerra Fría, y uno de los “malos” de “El Padrino” de Coppola. Hayden es un ex presidiario, que quiere hacerse rico y salir de la miseria. Para ello trata con sus amigos ese atraco. Se recuerda mucho la imagen de la máscara de los atracadores, en especial la del propio Hayden, con maquillaje de payaso. Kubrick lleva todo con maestría, con suspense que no cede un momento, aunque el final sea inesperado y propiciado, me imagino, por la censura americana, el famoso “Código Hays”, que exigía que “el pecado debe ser siempre castigado”. No obstante, la maestría de Kubrick lo arregla bien.

ATRACO PERFECTO (THE KILLING): * * * *

“ATRACAMENT PERFECTE (THE KILLING)” de Stanley Kubrick

El gran cineasta novaiorquès va començar amb pel·lícules “petites”, abans de pujar-se-li al cap el seu ego gegantí, sense negar mai el seu talent, però va saber com a ningú fer cinema, cadascuna de les seves, amb prou feines, tretze pel·lícules de la seva filmografia va revolucionar el gènere que va tractar. El “cinema negre” el va tractar més d'un cop, primer de tot en “El petó de l’assasí” i després en “Atracament perfecte”. Aquesta última, basada en una novel.la d’en Lionel White, i adaptada, treballant plegats, amb l’escriptor Jim Thompson, és una excel·lent radiografia de la preparació d'un atracament per part d'una colla a la caixa forta d'un hipòdrom, un d'aquests “atracaments perfectes”, com diu el títol espanyol, que s’hi prepara minuciosament. Tots els membres de la colla són peculiars, i cadascú és un arquetip diferent. Del repartiment, el més conegut és en Sterling Hayden, que va tornar a treballar amb en Kubrick a l'extraordinària “Doctor Strangelove”, demolidora sàtira d'humor negre sobre la paranoia anticomunista de la Guerra Freda, i un dels “dolents” d’”El Padrí” de Coppola. En Hayden és un ex presidiari, que vol fer-se ric i sortir de la misèria. Per a això, tracta amb els seus amics aquest atracament. Es recorda molt la imatge de la màscara dels atracadors, en especial la del mateix Hayden, amb un maquillatge de pallasso. En Kubrick duu tot amb mestria, amb un suspens que no s’atura un moment, encara que el final sigui inesperat i propiciat, m'imagino, per la censura americana, el famós “Codi Hays”, que exigia que “el pecat ha de ser sempre castigat”. No obstant això, la mestria d’en Kubrick l'arregla bé.

ATRACAMENT PERFECTE (THE KILLING): * * * *

http://www.imdb.com/title/tt0049406/

http://www.youtube.com/watch?v=KQXokRldBUo&feature=player_embedded

"¡Disparadme!/Dispareu-me!" de Lamberto Lambertini

2010-03-02T20:02:27+01:00

De las películas que llegan a nuestro país casi a escondidas, y además con retraso, está esta co-producción entre varios países europeos, que cuenta el comienzo y caída de Joachim Murat, el cuñado de Napoleón Bonaparte, como virrey de Nápoles. Empieza la película con el fusilamiento de Murat, el cual ordena a los soldados que sea él mismo quien lo dirija, y empieza un largo “flash-back” que lleva al final aludido, acabando del mismo modo. Muestra la sociedad de entonces, con los partidarios y detractores de Murat, de los que le veían como un dios y los que, al contrario, le veían como un invasor, similar a lo que pasó con José I, es decir, Joseph Bonaparte, en España. Reparto internacional para una interesante película con minuciosa ambientación y que fue declarada “bien cultural” en Italia después de su estreno, ofreciendo una visión de la que carecía la inefable “Sangre de Mayo” de José Luis Garci. Sin ser nada del otro mundo, es estimable cómo muestra la sociedad napolitana de la época. Y el tono épico que le da a la muerte de Murat, algo que yo nunca había visto en el cine, le da incluso un tono romántico, según el romanticismo de la época, claro, la que destilaban obras maestras de la Literatura como “Guerra y paz” de Liev Tolstoi o “El gatopardo” de Tommaso Di Lampedusa. Están en el reparto el egipcio Omar Sharif (“El señor Ibrahim y las flores del Corán”), más otros desconocidos aquí.

¡DISPARADME!: * * *

“DISPAREU-ME!” de Lamberto Lambertini

De les pel·lícules que arriben cap al nostre país gairebé d'amagat, i a més amb retard, està aquesta co-producció entre diversos països europeus, que ens explica el començament i caiguda del Joachim Murat, el cunyat del Napoleó Bonaparte, com a virrei de Nàpols. Comença la pel·lícula amb l'afusellament d’en Murat, el qual ordena els soldats que sigui ell mateix qui el dirigeixi, i comença un llarg “flaix-back” que porta fins al final al·ludit, acabant de la mateixa manera. Mostra la societat de llavors, amb els partidaris i detractors del Murat, els que l’hi veien com un déu i els que, ben al contrari, l’hi veien com un invasor, similar al que va passar amb en Josep I, és a dir, en Joseph Bonaparte, a Espanya. Repartiment internacional per a una interessant pel·lícula amb una minuciosa ambientació i que va ser declarat “bé cultural” a Itàlia després de la seva estrena, oferint una visió que no tenia la inefable “Sangre de Mayo” de José Luis Garci. Sense ser res de l'altre món, és estimable com a mostra la societat napolitana de l'època. I el to èpic que li dóna a la mort d’en Murat, cosa que jo mai no hi havia vist en el cinema, li dóna fins i tot un to romàntic, segons el romanticisme de l'època, és clar, la que destil·laven obres mestres de la Literatura com a “Guerra i pau” de Liev Tolstoi o “El gatopardo” de Tommaso Di Lampedusa. Hi sòn al repartiment l'egipci Omar Sharif (“El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà”), a més d’altres, desconeguts aquí.

DISPAREU-ME!: * * *

http://www.imdb.com/title/tt0814115/

http://www.youtube.com/watch?v=PWElYS9toE8&feature=player_embedded

"Europa" de Lars Von Trier

2010-03-02T20:05:31+01:00

Lars Von Trier es de esos cineastas capaces de lo mejor y de lo peor, de lo más sublime y lo más sobrevalorado, de lo más innovador y de lo más tópico. Esta película, con un título que parece que trata de manera genérica la manera de ser de nuestro continente, tiene un argumento que podría haber merecido mejor planteamiento, si Von Trier no se hubiera dejado llevar por su famoso egocentrismo. Me explicaré: va de la llegada a Alemania de Leopold Kessler (Jean-Marc Barr), estadounidense de origen alemán, poco después del final de la II Guerra Mundial, y gracias a la influencia de su tío (Ernest Hugo Jaregaard), entra a trabajar como revisor de trenes de la compañía Zentropa. Pero se encuentra con el desprecio sin tapujos de su tío, el cual siempre le habla de usted y le trata como a alguien inferior, y la antipatía del resto de alemanes, que quizá le ven como encarnación de la humillación a la que se vieron sometidos los vencidos en la guerra. Conoce a la familia de los Hartmann y se enamora de Katharina (Barbara Sukova), con la que se casará. Pero sufre una decepción tras otra que le empezará a cansar y poner furioso, para llevarle a la tragedia. La fotografía es en blanco y negro con toques en color, fuese un pequeño objeto determinado o algunas secuencias. Pero el problema grave que tiene la película es que el argumento lo lleva Lars Von Trier por la senda del absurdo, que no sabes bien si lo que te cuenta es coherente o parece una pura tomadura de pelo. Por ello, la sensación final que te queda es decepcionante, ya que también se nota en todo el metraje una megalomanía nada disimulada, con pretensiones además, que parece que te está dando todo el rato lecciones morales, como si él se creyese un “ser superior”. Y las escenas en que sustituye el campo-contracampo por pantallas gigantes en donde pone los personajes que se ven en segundo término, podrían haber sido muy originales, que lo son, pero estaban metidas a destiempo (tan pronto era todo “convencional” como todo lo contrario), y todo ello se añadía a esas pretensiones desmedidas. Menos mal que luego él supo ser más coherente en sus obras maestras “Dogville”, “Manderley” y “El jefe de todo esto”. Ah, aun quedaban cuatro años para que creara su famoso movimiento Dogma. La voz en off de la V. O. es del gran actor sueco Max Von Sydow, uno de los favoritos de Ingmar Bergman. Entre los secundarios, destaca el veterano Eddie Constantine, actor y cantante estadounidense criado en Francia, como un general americano en Alemania. Ah, una curiosidad: la compañía de ferrocarriles de la película, Zentropa, es el mismo nombre de la productora cinematográfica de Von Trier.

EUROPA: * *

“EUROPA” de Lars Von Trier

En Lars Von Trier és d'aquests cineastes capaços del millor i del pitjor, del més sublim i el més sobrevalorat, del més innovador i del més tòpic. Aquesta pel·lícula, amb un títol que sembla que tracta d’una manera genèrica el tarannà del nostre continent, té un argument que podria haver merescut un millor plantejament, si en Von Trier no s'hagués deixat dominar pel seu famós egocentrisme. M'explicaré: va de l'arribada cap a Alemanya del Leopold Kessler (Jean-Marc Barr), nord-americà d'origen alemany, poc després del final de la II Guerra Mundial, i gràcies a la influència del seu oncle (Ernest Hugo Jaregaard), entra a treballar com a revisor de trens de la companyia Zentropa. Però s’hi troba amb el menyspreu sense embuts del seu oncle, el qual sempre li parla de vostè i li tracta com a algú inferior, i l'antipatia de la resta d'alemanys, que potser li veuen com a encarnació de la humiliació a què es van veure sotmesos els vençuts a la guerra. Coneix la família dels Hartmann i tot seguit s'enamora de la Katharina (Barbara Sukova), amb la qual es casarà. Però pateix una decepció darrera l’altra, que li començarà a cansar i posar furiós, per portar-li a la tragèdia. La fotografia és en blanc-i-negre amb tocs en color, fóra un petit objecte determinat o algunes seqüències. Però el problema greu que té la pel·lícula és que l'argument el porta en Lars Von Trier pel camí de l'absurd, que no saps bé si el que t’explica és coherent, o sembla nomès una presa de pèl. Per això, la sensació final que et queda és decebedora, ja que també s’hi veu en tot el metratge una megalomania gens dissimulada, amb pretensions a sobre, que sembla que t'està donant tota l'estona de lliçons morals, com si ell es cregués un “ésser superior”. I les escenes en què substitueix el camp-contracamp per pantalles gegants on posa els personatges que s’hi veuen en segon terme, podrien haver estat molt originals, que ho són, però eren posades fora d'hora (tant aviat era tot “convencional” com al contrari), i tot això s'afegia a aquestes pretensions desmesurades. Sort que després ell va saber ser més coherent en les seves obres mestres “Dogville”, “Manderley” i “L’amo de tot això”. Ah, encara restaven quatre anys perquè creés el seu famós moviment Dogma. La veu en off de la V. O. és del gran actor suec Max Von Sydow, un dels favorits d'Ingmar Bergman. Entre els secundaris, destaca el veterà Eddie Constantine, actor i cantant nord-americà criat a França, com un general americà a Alemanya. Ah, una curiositat: la companyia de ferrocarrils de la pel.lícula, Zentropa, és el mateix nom de la productora cinematogràfica d’en Von Trier.

EUROPA: * *

http://www.imdb.com/title/tt0101829/

http://www.youtube.com/watch?v=vrTI-SQmj4k&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=4eeeGA12OVQ&feature=player_embedded

"Pequeña Miss Sunshine/Petita Miss Sunshine" de Jonathan Dayton y Valerie Faris

2010-02-23T19:43:23+01:00

Contra esas películas que han dado al cine americano una fama de cine puritano, muy al gusto de la derecha de este país (siempre lo ponen como ejemplo), con gente como Frank Capra, de vez en cuando sale gente valiente dispuesta a dar un repaso a la “ejemplar familia americana”. Ya lo dan de manera muy sutil e inteligente la genial serie de dibujos animados “Los Simpson”, ya todo un clásico de la televisión, pero en el cine americano se ven pocos ejemplos, aun me acuerdo de la reciente “Up in the air” de Jason Reitman con George Clooney, que acaba sucumbiendo al mensaje de “buenas costumbres” de rigor. Una familia de clase media americana, los Hoover, va en coche hacía California para que la hija pequeña de seis años participe en un concurso infantil. Dicha familia es todo menos “normal”, menos “buenas costumbres”: la niña tiene un tío homosexual, profesor de Literatura especializado en la obra de Marcel Proust, que se quiso suicidar por que su novio le abandonó (Steve Carell, “Superagente 86, la película”), un abuelo malhablado y grosero que no tiene prejuicios en leer revistas porno delante mismo de su nieta (Alan Arkin)… Aparte, el matrimonio del cual es hija la niña protagonista (esta última, Abigail Preslin; ellos, Greg Kinnear –“Desenfocado”— y Toni Colette –“La boda de Muriel”—), un hermano mudo por decisión propia (Paul Dano)... Un viaje surrealista y con certeros ataques tanto a lo “políticamente correcto” como a la hipocresía de la gente supuestamente decente. La película obtuvo premios como el César (los Óscar franceses) a la Mejor Película Extranjera, lo cual demuestra su carácter transgresor. Lástima que no es redonda, pero demuestra que las familias disfuncionales son tan válidas como las “normales”, ya que sus componentes son honrados.

PEQUEÑA MISS SUNSHINE: * * *

“PETITA MISS SUNSHINE” de Jonathan Dayton y Valerie Faris

Contra aquestes pel·lícules que han donat al cinema americà una fama de cinema purità, molt al gust de la dreta d'aquest país (sempre el posen com a exemple), amb gent com en Frank Capra, de tant en tant surt de gent valenta disposada a fer una repassada a l'“exemplar família americana”. Ja ho fan de manera molt subtil i intel·ligent a la genial sèrie de dibuixos animats “Els Simpson”, ja tot un clàssic de la televisió, però al cinema americà s’hi veuen pocs exemples, fins i tot em recordo de la recent “Up in the air” de Jason Reitman amb en George Clooney, que acaba sucumbint al missatge de “bons costums” de rigor. Una família de classe mitja americana, els Hoover, va amb cotxe cap a Califòrnia perquè la filla petita de sis anys hi participi a un concurs infantil. Aquesta família és tot menys “normal”, menys “bons costums”: la nena té un oncle homosexual, professor de Literatura especialitzat en l'obra del Marcel Proust, que es va voler suicidar perquè el seu xicot li va abandonar (Steve Carell, “Superagent 86, la pel·lícula”), un avi malparlat i groller que no té prejudicis a llegir revistes pornos davant mateix de la seva néta (Alan Arkin)… A part, el matrimoni del qual és filla la nena protagonista (aquesta última, l’Abigail Preslin; ells, en Greg Kinnear –“Desenfocat”— i la Toni Colette –“La boda de la Muriel”—), un germà mut per decisió pròpia (Paul Dano)... Un viatge surrealista i amb precisos atacs tant a allò “políticament correcte” com a la hipocresia de la gent suposadament decent. La pel·lícula va obtenir premis com el César (l'Óscar francès) a la Millor Pel·lícula Estrangera, cosa que demostra el seu caràcter transgressor. Llàstima que no és rodona, però demostra que les famílies disfuncionals són tan vàlides com les “normals”, ja que els seus components són honrats.

PETITA MISS SUNSHINE: * * *

http://www.imdb.com/title/tt0449059/

http://www.youtube.com/watch?v=3XZmXQoatIA&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=Hyc_SJFtkho&feature=player_embedded

"8 Mujeres/8 Dones" de François Ozon

2010-02-23T19:37:53+01:00

Francia se fija muchas veces en cosas que le interesan del cine extranjero y las adapta a su propia idiosincrasia, sea el cine policiaco (el “polar” es un ejemplo) o el musical, género este último al que le ha dado un toque muy suyo. En los años 1960, hubo algunos musicales franceses, que incluso alguno contó con un maestro del musical americano, el actor Gene Kelly, en el reparto, como “Las señoritas de Rochefort”. Recuerdo que en la tragicomedia “Las hermanas enfadadas”, las protagonistas veían por televisión este mismo musical, con las hermanas Françoise Dorléac y Catherine Deneuve cantando en un número. Pues en el cine reciente, el cineasta François Ozon, que le gusta bucear en todos los géneros, llevó al cine una obra teatral de intriga de Robert Thomas convirtiéndola en un musical. Tiene la peculiaridad de que hay ocho canciones, por cada mujer que sale en el filme, por que cada una canta un clásico de la “chanson” francesa. El marido de una de las protagonistas aparece asesinado en una casa de campo aislada en medio de una tormenta de nieve, en la década de 1950, y tienen que averiguar entre todas quién es la asesina. Son cada una un arquetipo femenino de la época, desde la malhumorada tipo señorita Rottenmeier que hace Isabelle Huppert, casi una autoparodia, a la arpía bisexual de Fanny Ardant. Y cada una canta, como dije, una canción, con coreografía y todo. Se sigue fácilmente por su amenidad y el interés por descubrir a la asesina. El resto del reparto son Emmanuelle Béart, Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Virginie Ledoyen, Firmine Richard y Ludivine Sagnier. Ozon demostró el gusto por la intriga en su curiosa película “Swimmig pool”, con una fascinante y seductora Ludivine Sagnier que hizo popular su biquini a rayas y una no menos fascinante Charlotte Rampling como escritora a lo Agatha Christie. Dos personajes que no hubieran desentonado entre las féminas de “8 Mujeres”. Un musical parecido se hizo en España, “El otro lado de la cama”, con los actores cantando y bailando clásicos del pop español como “Las chicas son guerreras”.

8 MUJERES: * * *

“8 DONES” de François Ozon

França es fixa moltes vegades en coses que li interessen del cinema estranger i les adapta al seu propi tarannà, sigui el cinema policíac (el “polar” és un exemple) o el musical, gènere aquest últim a què li ha donat un toc molt seu. Els anys 1960, va haver-hi alguns musicals francesos, que fins i tot algun d’ells va comptar amb un mestre del musical americà, l'actor Gene Kelly, al repartiment, com “Les senyoretes de Rochefort”. Recordo que a la tragicomèdia “Les germanes enfadades”, les protagonistes hi veien per televisió d’aquest mateix musical, amb les germanes Françoise Dorléac i Catherine Deneuve cantant en un número. Ja que al cinema recent, el cineasta François Ozon, que li agrada bussejar en tots els gèneres, va portar al cinema una obra teatral d'intriga de Robert Thomas esdevenint-la un musical. Té la peculiaritat de què hi ha vuit cançons, per cada dona que hi surt al film, perquè cadascuna canta un clàssic de la “chanson” francesa. El marit d'una de les protagonistes hi apareix assassinat a una casa de camp aïllada enmig d'una tempesta de neu, a la dècada de 1950, i han d'esbrinar entre totes qui és l'assassina. Són cadascuna un arquetip femení de l'època, des de l’emprenyada tipus senyoreta Rottenmeier, que fa l’Isabelle Huppert, gairebé una autoparòdia, a l'harpia bisexual de la Fanny Ardant. I cadascuna canta, com vaig dir, una cançó, amb coreografia i tot. Es segueix fàcilment per la seva amenitat i l'interès per descobrir a l'assassina. La resta del repartiment son Emmanuelle Béart, Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Virginie Ledoyen, Firmine Richard i Ludivine Sagnier. L’Ozon va demostrar el gust per la intriga a la seva curiosa pel·lícula “Swimmig pool”, amb una fascinant i seductora Ludivine Sagnier, que va fer popular el seu biquini a ratlles, i una no menys fascinant Charlotte Rampling com a escriptora a l'Agatha Christie. Dos personatges que no haurien desentonat gens entre les fèmines de “8 Dones”. Un musical d’estil semblant es va fer a Espanya, “El otro lado de la cama”, amb els actors cantant i ballant clàssics del pop espanyol, com “Las chicas son guerreras”.

8 DONES: * * *

http://www.imdb.com/title/tt0283832/

http://www.youtube.com/watch?v=mMrNXOczujk&feature=player_embedded

"Recuerda/Recorda" (Spellbound) de Alfred Hitchcock

2010-02-17T01:42:31+01:00

El maestro del suspense tuvo en sus primeros años en Hollywood varias excelentes películas, y en esta tuvo la ayuda extra del pintor catalán Salvador Dalí, por aquel entonces residente en EEUU, para unas escenas oníricas antológicas. El húngaro Mirlos Rozsa (“El Cid”, “Ben-Hur”…) ganó el Óscar por una excelente banda sonora con peculiares sonidos aptos para describir la atormentada alma del protagonista (Gregory Peck), que llega a trabajar a un psiquiátrico y sufre amnesia, unido a una extraña fobia a cuando ve unos surcos o lo que se le parezca, que le provocan terror cerval. Constance (Ingrid Bergman) intenta ayudarle y se enamoran. El argumento irá complicándose cada vez más, intercalándose con las escenas oníricas, que con la música de Rozsa y la voz en off del protagonista describiéndolas tienen un toque inquietante y sugerente, muy al estilo del gran pintor ampurdanés, aunque sin llegar a su toque escatológico y provocador, que la censura hollywoodiense no habría permitido. El título original es muy diferente (“Spellbound”). No querría describir mucho de la película, mejor es verla. Sólo criticaré una escena que dio mucho de que hablar, por lo mal resuelta que estaba: una en que Peck y Bergman esquían, que se ven montañas nevadas al fondo, tanto en plano general como en primeros planos. Se rodó en un estudio, y lo del fondo era una pantalla. Se notaba muchísimo que era una pantalla. Un error del maestro bastante gordo, pero que no quita calidad a lo demás.

RECUERDA (SPELLBOUND) * * * *

“RECORDA (SPELLBOUND)” d'Alfred Hitchcock

El mestre del suspens va tenir als seus primers anys a Hollywood diverses excel·lents pel·lícules, i en aquesta va tenir l'ajuda extra del pintor català Salvador Dalí, en aquella època resident als EUA, per a unes escenes oníriques antològiques. L’hongarès Miklos Rozsa (“El Cid”, “Ben-Hur”…) va guanyar l'Óscar per una excel·lent banda sonora amb peculiars sons aptes per descriure la turmentada ànima del protagonista (Gregory Peck), que hi arriba a treballar a un psiquiàtric i pateix amnèsia, unit a una estranya fòbia a quan hi veu uns solcs o el que tingui de semblant, que el provoquen terror cerval. Constance (Ingrid Bergman) intenta ajudar-li i s'enamoren. L'argument anirà complicant-se cada cop més, intercalant-se amb les escenes oníriques, que amb la música d’en Rozsa i la veu en off del protagonista descrivint-les tenen un toc inquietant i suggerent, molt a l'estil del gran pintor empordanès, encara que sense arribar al seu toc escatològic i provocador, que la censura hollywoodiana no hauria permès gens. El títol original és ben diferent (“Spellbound”). No voldria descriure gaire de la pel·lícula, millor és veure-la. Només criticaré una escena que va donar molt de què parlar, per allò de molt malament resolta que estava: una en que en Peck i la Bergman esquien, que s’hi veuen muntanyes nevades al fons, tant en pla general com en primers plans. Es va fer a un estudi, i allò del fons era una pantalla. Es notava moltíssim que era una pantalla. Un error del mestre força gros, però que no treu qualitat a la resta.

RECORDA (SPELLBOUND) * * * *

http://www.imdb.com/title/tt0038109/

www.youtube.com/watch?v=619LGRlfMI0

http://www.youtube.com/watch?v=h_y6vdMjk0M&feature=player_embedded

"La soledad" de Jaime Rosales

2010-02-16T20:05:55+01:00

Es de las películas más sobrevaloradas que ha tenido el cine español en los últimos años, aunque no carece de valores fílmicos que pueden ser interesantes, pero para mi no están bien resueltos, y ello me llevó a la mayúscula decepción que tuve cuando la vi en el cine. Trata de mujeres en soledad, derrotadas por la vida: una es una madre soltera (Sonia Almarcha), otra una mujer mayor hastiada de la vida (Petra Martínez, “Nacidas para sufrir”)… Se hizo famosa esta película por el truco de la doble pantalla, para describir dos variantes de la misma escena, pero que unido al ritmo lento y cansino de la película, parecía más una excentricidad que otra cosa. La dirigió el catalán Jaime Rosales, que luego haría otra película casi experimental, “Tiro en la cabeza”, sobre los Guardias Civiles infiltrados asesinados por terroristas de ETA. “La soledad” intenta mostrar el hastío de la vida tal cual es, sin artificios, pero otros cineastas como Michael Haneke lo han resuelto mucho mejor, si a este se quería parecer Rosales en su manera de narrar, lenta, fría y distante, pero Haneke es más dinámico y cuenta más cosas, con más garra, como demostró en sus obras maestras “Caché” y “La cinta blanca”. Como anécdota, durante la proyección en el cine en donde estuve, a la mitad de película se paró el proyector y estuvo sin funcionar diez minutos. Un espectador salió corriendo de la sala y ya no volvió. Otros dudaban si hacer lo mismo. Yo, que estaba allí con mi ex novia, pensábamos irnos, pero por que nos gusta ver una película hasta el final, para eso hemos pagado entrada, y por respeto a los que la hicieron, nos quedamos. Los actores lo hacen bien y creíblemente, pero no pueden salvar una película fallida completamente, de las más aburridas que he visto.

LA SOLEDAD: * *

“LA SOLEDAD” de Jaime Rosales

És de les pel·lícules més sobrevalorades que ha tingut el cinema espanyol als darrers anys, encara que té de valors fílmics que poden ser interessants, però per a mi no estan ben resolts, i això em va portar a la majúscula decepció que vaig tenir quan la vaig veure al cinema. Tracta de dones en solitud, derrotades per la vida: una és una mare soltera (Sonia Almarcha), una altra és una dona més gran fastiguejada de la vida (Petra Martínez, “Nacidas para sufrir”)… Es va fer famosa aquesta pel·lícula pel truc de la doble pantalla, per descriure dues variants de la mateixa escena, però que unit al ritme lent i pesat de la pel·lícula, semblava més una excentricitat que no pas una altra cosa. La va dirigir el català Jaime Rosales, que després faria una altra pel·lícula gairebé experimental, “Tiro en la cabeza”, sobre els Guàrdies Civils infiltrats assassinats per terroristes d'ETA. “La soledad” intenta mostrar l'avorriment de la vida tal com és, sense artificis, però uns altres cineastes com en Michael Haneke l'han resolt molt millor, si a aquest es volia semblar Rosales en el seu estil de narració, lent, fred i distant, però en Haneke és més dinàmic i compte més coses, amb més força, com va demostrar en les seves obres mestres “Caché” i “La cinta blanca”. Com a anècdota, durant la projecció al cinema on hi vaig ser, a la meitat de pel·lícula es va aturar el projector i va estar sense funcionar deu minuts. Un espectador va sortir corrents de la sala i ja no va tornar. D’altres dubtaven si fer el mateix. Jo, que hi era allà amb la meva exnòvia, pensàvem anar-nos-en, però perquè ens agrada veure una pel·lícula fins al final, per a això hem pagat l’entrada, i per respecte a quins la van fer, ens van quedar-hi. Els actors el fan bé i creïblement, però no poden salvar una pel·lícula fallida completament, de les més avorrides que he vist.

LA SOLEDAD: * *

http://www.imdb.com/title/tt0812377/