EL CINE DE NUESTRAS VIDAS

Jiri Menzel es un veterano cineasta checo que empezó al mismo tiempo que su colega Milos Forman antes de que este se exiliara a los Estados Unidos después de la invasión del país por los tanques del Pacto de Varsovia comunista. Empezó con películas como “Trenes rigurosamente vigilados”, pero aun sigue en activo. Nos llega ahora esta curiosa película basada en una novela de un escritor checo muy admirado por él, Bohumil Hrabal, del cual ya adaptó otras novelas, y hay una también curiosa historia de un personaje con tintes chaplinescos que sobrevive cambiando de trabajo cada dos por tres. Es una curiosa e interesante película, y el protagonista, Jan Díte, parco en palabras, lo expresa todo con sus ojos y su cara, claramente influenciado por Chaplin. Eso sí, lo encarnan dos actores, uno cuando es joven (Ivan Barnev) y el otro ya entrado en la madurez (Oldrich Kaiser). A base de continuos “flash-backs” nos cuenta cómo llegó a trabajar como camarero en un restaurante de lujo, un prostíbulo disfrazado de otra cosa y otros sitios, hasta que se enamora de una alemana de ideas nazis, Líza (Julia Dentsch). Estalla la guerra y después se convierte en dueño de un gran hotel, aunque llega el comunismo a Checoslovaquia y le lleva a la cárcel. Todo lo recuerda como habitante humilde de una casa de campo abandonada que fue antaño una cervecería alemana, ya allá por los años 1960. Lo más importante de la película es que trata de mostrarnos todo sin ningún tipo de moralismo, sólo mostrarnos un personaje cualquiera, cercano a nosotros aunque su manera de actuar no sea muy ética. Los desnudos y escenas de sexo son mostrados de manera lúdica, libertina tal vez, pero de manera saludable. Muchas escenas tienen ese estilo tan de la Europa del Este en la visión de lo cotidiano, sazonado con surrealismo que recuerda al cineasta bosnio Emir Kusturica. El título viene del “maître” de uno de los restaurantes en los que el prota trabajó, que siempre presumía de haber servido al Rey de Inglaterra. De lo más surrealista que destacaría, sería la escena del Rey africano que le dio a Jan Díte la medalla que lleva, todo un contraste de lujo exótico frente a la austeridad checa, incluso en lo puramente lujoso.

YO SERVÍ AL REY DE INGLATERRA: * * *

“JO VAIG SERVIR EL REI D’ANGLATERRA” de Jiri Menzel

En Jiri Menzel és un veterà cineasta txec que va començar al mateix temps que el seu col·lega Milos Forman, abans que aquest s’exiliés als Estats Units després de la invasió del país pels tancs del Pacte de Varsòvia comunista. Va començar amb pel·lícules com a “Trens rigorosament vigilats”, però encara continua en actiu. Ens arriba ara aquesta curiosa pel·lícula basada en una novel·la d’un escriptor txec ben admirat per ell, en Bohumil Hrabal, del qual ja va adaptar d’altres novel·les, i hi ha una també curiosa història d’un personatge amb tints chaplinescos que sobreviu canviant de feina cada dos per tres. És una curiosa i interessant pel·lícula, i el protagonista, en Jan Díte, parc en paraules, l’expressa tot amb els seus ulls i el seu rostre, clarament influenciat per en Chaplin. Això sí, ho encarnen dos actors, un quan és jove (Ivan Barnev) i l’altre ja entrat en la maduresa (Oldrich Kaiser). A força de continus “flaix-backs” ens conta com va arribar a treballar com a cambrer a un restaurant de luxe, un prostíbol disfressat d’una altra cosa i d’altres llocs, fins que s’enamora d’una alemanya d’idees nazis, la Líza (Julia Dentsch). Esclata la guerra i després s’esdevè l’amo d’un gran hotel, encara que arriba el comunisme a Txecoslovàquia i li duu a la presó. Tot s’ho recorda com l’habitant humil d’una casa de camp abandonada que va ser enguany una cerveseria alemanya, ja allà pels anys 1960. El més important de la pel·lícula és que tracta de mostrar-nos tot sense cap tipus de moralisme, només mostrar-nos un personatge qualsevol, proper a nosaltres, tot i que la seva manera d’actuar no sigui gens ètica. Els nus i les escenes de sexe són mostrats d’una manera lúdica, llibertina potser, però d’una manera saludable. Moltes escenes tenen aquest estil tan de l’Europa de l’Est en la visió del quotidià, assaonat amb un surrealisme que recorda al cineasta bosnià Emir Kusturica. El títol ve del “maître” d’un dels restaurants en els quals el prota va treballar, que sempre presumia d’haver servit al Rei d’Anglaterra. D’allò més surrealista que destacaria, seria l’escena del Rei africà que li va donar al Jan Díte la medalla que duu, tot un contrast de luxe exòtic enfront de l’austeritat txeca, fins i tot en el purament luxós.

JO VAIG SERVIR AL REI D’ANGLATERRA: * * *

http://www.imdb.com/title/tt0284363/

http://es.youtube.com/watch?v=oENkotxtefo

http://es.youtube.com/watch?v=IS6HhXVSbPw&feature=related