EL CINE DE NUESTRAS VIDAS

(El cinema de les nostres vides)

“La habitación del hijo/L’habitació del fill” de Nanni Moretti

La pérdida de un ser querido, en este caso un hijo, se ha visto de diferentes maneras en el cine: el niño que se suicida desesperado por que su madre no le hace caso en la extraordinaria y con mucha crítica social “Europa 51” del maestro italiano Roberto Rossellini, en la reciente “Hace mucho tiempo que te quiero”, donde una mujer acusada de matar a su hijo de seis años (Kristin Scott-Thomas) confiesa que lo hizo por que la pobre criatura tenía una enfermedad degenerativa grave y que estaba ya desahuciado, para que no sufriera… Aquí Nanni Moretti, aunque con sus habituales visiones críticas de la sociedad italiana por en medio, nos muestra sin sensiblerías baratas y a la vez con mucha sensibilidad la odisea por la que pasa cualquier familia que pasa por perder trágicamente a un hijo por un accidente. Mi novia Nieves ha pasado por ello hace pocos días con su hijo, por eso le dedico esta crítica. Aparte de Moretti, destacan una brillante Laura Morante como su mujer en la ficción, que pasa de madre sorprendida por las travesuras de su hijo adolescente Andrea a estar afligida por su muerte. También un habitual de Moretti, Silvio Orlando, como uno de los muchos pacientes que pasan por la consulta del psiquiatra de Genova que encarna Moretti, y al que culpará finalmente, aun sin decirlo, de la muerte de Andrea, ya que aquel día el psiquiatra tiene que visitarle en su casa, mientras el chico se va con sus amigos a practicar submarinismo, y muere por fallarle las bombonas de oxígeno. Sobrecogedora la escena en el tanatorio, mostrada entre sencilla e implacable. La otra hija del psiquiatra, que practica baloncesto, pasa a ser la vigilada por el padre temerosa de que le pase también algo… Moretti ganó la Palma de Oro en Cannes justamente, y nos dio una lección de cómo mostrar algo tan terrible con la incisividad de Ingmar Bergman pero también con la suficiente sensibilidad y ternura. Incluso hay al final algo para el optimismo, al aparecer una amiga del hijo muerto. Le da veinte millones de vueltas a los telefilmes de sobremesa. El título se refiere a lo que toda familia que ha sufrido una pérdida así se enfrenta: pasar al lado de la habitación del hijo muerto, esperando a que él siga dentro y que todo haya sido sólo una pesadilla.

LA HABITACIÓN DEL HIJO: * * * * *

“L’HABITACIÓ DEL FILL” de Nanni Moretti


La pèrdua d’un ésser estimat, en aquest cas un fill, s’ha vist de diferents maneres al cinema: el nen que se suïcida desesperat per que la seva mare no li fa cas en l’extraordinària i amb molta crítica social “Europa 51” del mestre italià Roberto Rossellini, en la recent “Fa molt temps que t’estimo”, on una dona acusada de matar el seu fill de sis anys (Kristin Scott-Thomas) confessa que ho va fer perquè la pobra criatura tenia una malaltia degenerativa greu i que estava ja condemnat, perquè no sofrís… Aquí en Nanni Moretti, encara que amb les seves habituals visions crítiques de la societat italiana per al mig, ens mostra sense sensibleries barates i alhora amb molta sensibilitat l’odissea per la qual passa qualsevol família que passa per perdre tràgicament a un fill per un accident. La meva núvia Nieves ha passat per això fa pocs dies amb el seu fill, per això li dedico aquesta crítica. A part d’en Moretti, destaquen una brillant Laura Morante com la seva dona en la ficció, que passa de mare sorpresa per les entremaliadures del seu fill adolescent Andrea a estar afligida per la seva mort. També un habitual d’en Moretti, en Silvio Orlando, com un dels molts pacients que hi passen per la consulta del psiquiatra de Gènova que encarna en Moretti, i al que culparà finalment, tot i que sense dir-lo pas, de la mort d’Andrea, ja que aquell dia el psiquiatra ha de visitar-l’hi a casa seva, mentre el noi es va amb els seus amics a practicar submarinisme, i va morir per fallar-li les bombones d’oxigen. Esglaiadora l’escena al tanatori, mostrada entre senzilla i implacable. L’altra filla del psiquiatra, que practica bàsquet, passa a ser la vigilada pel pare, temeròs que li passi també alguna cosa… En Moretti va guanyar la Palma d’Or a Cannes ben justament, i ens va donar una lliçó de com mostrar una cosa tan terrible amb la incisivitat d’Ingmar Bergman però alhora amb la suficient sensibilitat i tendresa. Fins i tot hi ha al final un petit lloc per a l’optimisme, en aparèixer una amiga del fill mort. Li dóna vint milions de voltes als telefilmes de sobretaula. El títol es refereix al que tota família que ha sofert una pèrdua així s’enfronta: passar al costat de l’habitació del fill mort, esperant que ell pugui continuar a dins, i que tot hi hagi estat només un malson.



L’HABITACIÓ DEL FILL: * * * * *

http://es.youtube.com/watch?v=7OIk-enn_5Q

http://es.youtube.com/watch?v=8Gyr3EzB8mk&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=x5iNCtk0cqU&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=MqcrUsH_t88&feature=related