Poco después de haber salido como actor en “Encuentros en la tercera fase” de Steven Spielberg, François Truffaut volvió a ponerse delante de la cámara en esta adaptación de relatos del escritor americano Henry James, aunque adaptación libre. Es una película sobre la presencia obsesiva de la muerte, que el maestro francés hizo al sentirse triste por las muertes de varios amigos y colegas en poco tiempo, a los que apreciaba mucho. Le hizo darse cuenta de que con sólo 46 años que tenía, mucha de la gente con la que hizo sus primeras películas, como “Tirad sobre el pianista”, ya habían fallecido. El redactor de necrológicas de una revista de poca tirada en una ciudad de provincias, “Le Globe”, de los años 1920, Julien Davenne (Truffaut), apenado desde la muerte de su mujer Julie, vive como un huraño, obsesionado con la muerte y con la ausencia de su querida esposa, algo que ataca la paciencia del jefe de su revista y de sus allegados. Está igualmente afectado por la reciente I Guerra Mundial, en donde combatió, vivió el horror de la contienda y vio morir en combate a muchos amigos, lamentando no haber muerto él. Conoce a Cécilia (Nathalie Baye, “Mi hijo”, “Una relación privada”…), con la que acaba haciendo una amistad y que un día, por casualidad, en el cementerio, encuentra una pequeña capilla abandonada. Para rendir homenaje a sus muertos, decide rehabilitarla y convertirla en una capilla con velas encendidas permanentemente. Pero una vez más su carácter huraño y su infinita pena por su esposa muerta imposibilitan el amor que podría haber entre ambos. Truffaut lleva con muchísima sensibilidad un tema tan difícil de tratar, apoyado por la fotografía de Néstor Almendros, colaborador suyo en varias películas, pero desgraciadamente el público le dio la espalda en la taquilla y el maestro galo, apenado, tuvo que hacer una quinta (y última) parte de las aventuras de Antoine Doinel para recuperar el dinero perdido, “El amor en fuga”, hecha con trozos de las anteriores películas del personaje y que tampoco le dejó satisfecho. Algunos echaron la culpa del fracaso al personaje protagonista, poco simpático para el público, ya que ese personaje exigía una complicidad total del espectador para entender su pena enorme, ya que de lo contrario, podía resultar antipático. Aunque Truffaut trató, como siempre, de hacerlo cercano, no funcionó para el espectador medio, pero pese a esto la película se ve como un clásico de su filmografía, en la época en que empezaba su decadencia.
http://www.imdb.com/title/tt0077315/
http://es.youtube.com/watch?v=VxsBXyt65Fo
http://es.youtube.com/watch?v=r71XGCgphaQ&feature=related
“L’HABITACIÓ VERDA” de François Truffaut
Poc després d’haver sortit com actor en “Encontres en la tercera fase” de Steven Spielberg, en François Truffaut va tornar a posar-se davant de la càmera en aquesta adaptació dels relats de l’escriptor americà Henry James, encara que adaptació lliure. És una pel·lícula sobre la presència obsessiva de la mort, que el mestre francès va fer en sentir-se trist per les morts de diversos amics i col·legues en poc de temps, als quals apreciava molt. Li va fer adonar-se que amb només 46 anys que tenia, molta de la gent amb la qual va fer les seves primeres pel·lícules, com “Tireu sobre el pianista”, ja hi havien mort. El redactor de necrològiques d’una revista de poc tiratge a una ciutat de províncies, “Le Globe”, durant els anys 1920, en Julien Davenne (Truffaut), apesarat des de la mort de la seva dona Julie, viu com un solitari, obsessionat amb la mort i amb l’absència de la seva benvolguda esposa, cosa que ataca la paciència de l’amo de la seva revista i dels seus afins. Està igualment afectat per la recent I Guerra Mundial, on va combatre, va viure l’horror de la contesa i va veure morir en combat a molts amics, lamentant no haver mort ell. Coneix a la Cécilia (Nathalie Baye, “El meu fill”, “Una relació privada”…), amb la qual acaba fent una amistat i que un dia, per casualitat, al cementiri, hi troba una petita capella abandonada. Per a retre homenatge als seus morts, decideix refer-la i esdevenir-la una capella amb veles enceses permanentment. Però un cop més, el seu caràcter solitari i la seva infinita tristesa per la seva esposa morta impossibiliten l’amor que podria haver entre tots dos. En Truffaut duu amb moltíssima sensibilitat un tema tan difícil de tractar, amb el suport per la fotografia del Néstor Almendros, col·laborador seu en diverses pel·lícules, però desgraciadament el públic li va donar l’esquena en la taquilla, i el mestre gal, apesarat, va haver de fer una cinquena (i última) part de les aventures d’Antoine Doinel para recuperar els diners perduts, “L’amor que s’escapa”, feta amb trossos de les anteriors pel·lícules del personatge, i que tampoc li va deixar satisfet. Alguns van donar la culpa del fracàs al personatge protagonista, poc simpàtic per al públic, ja que aquest personatge exigiria una complicitat total de l’espectador per a entendre la seva pena enorme, ja que al contrari, podia resultar antipàtic. Encara que en Truffaut va tractar, com sempre, de fer-lo proper, no va funcionar pas per a l’espectador mig, però malgrat això, la pel·lícula es veu com un clàssic de la seva filmografía, en l’època que començava la seva decadència.
L’HABITACIÓ VERDA: * * *
http://www.imdb.com/title/tt0077315/
http://es.youtube.com/watch?v=VxsBXyt65Fo
http://es.youtube.com/watch?v=r71XGCgphaQ&feature=related
http://es.youtube.com/watch?v=k1xbmSAamrc
