Un tema poco tratado en el cine español es la emigración española a otros países europeos durante los años 1950 a 1980, y no emigración política, sino por razones económicas, debida la mala situación española. El actor Carlos Iglesias, famoso por su Benito de la mediocre serie “Manos a la obra”, escribió un guión inspirándose en sus experiencias como emigrante en Suiza cuando era niño. Si al final ha dirigido la película además de protagonizarla, ha sido por que el productor se lo propuso. El estilo elegido es el de los productos que él ha protagonizado, la comedia populachera a lo Mariano Ozores, aunque sabiamente en muchos momentos evita esos odiosos tics y muestra un convincente retrato de la vida de cualquier emigrante español en la Suiza de 1960, a la que llegan dos hombres españoles, que al no encontrar trabajo en su país llegan al país helvético. Lo encuentran rápido y empiezan a ganar dinero. El protagonista puede traerse a su mujer y a su hijo a vivir. Al principio la adaptación es difícil, por el idioma, la comida, las costumbres y la cultura, pero el padre y el hijo se adaptan bien, menos la mujer (Nieve De Medina), incapaz de adaptarse ni siquiera a hablar alemán con el tendero suizo en donde compra la carne. Aunque a veces tenga todo mucho tono de sainete, como la escena de la zona nudista en uno de esos enormes y hermosos lagos suizos, nos recuerda la diferencia entre la gris y triste España de la época y la luminosa y mucho más moderna Suiza. Iglesias acierta al presentar a españoles y a suizos en sus idiomas, subtitulando los muchos diálogos en alemán, para darle verosimilitud. Y al contrario de aquellas películas del franquismo como “Lo verde empieza en los Pirineos” o “¡Vente a Alemania, Pepe!”, no recurre al patriotismo barato y muestra el pesar de los protagonistas cuando tienen que volver a Madrid, ya adaptados perfectamente a la vida suiza y que les cuesta reintegrarse en la triste y mediocre España que se reencuentran, a años luz de la luminosa y moderna Suiza (la de los años 1960, claro, nada que ver con la actual). Otros se quedan en aquel país y forman familia, claro. Un contraste de costumbres y países escaso en el conservador cine hispano.
UN FRANCO, 14 PESETAS: * * *
“UN FRANCO, 14 PESETAS” de Carlos Iglesias
Un tema poc tractat al cinema espanyol és l’emigració espanyola a d’altres països europeus durant els anys 1950 als 1980, i no pas emigració política, sinó per raons econòmiques, deguda a la dolenta situació a l’Estat espanyol. L’actor Carlos Iglesias, famós pel seu personatge del Benito a la mediocre sèrie “Manos a la obra”, va escriure un guió inspirant-se en les seves experiències com a emigrant a Suïssa quan era un nen. Si finalment ha dirigit la pel·lícula, a més de protagonitzar-la, ha estat perquè el productor l’hi va proposar. L’estil triat és el dels productes que ell ha protagonitzat, la comèdia grollera a la Mariano Ozores, encara que sàviament molt sovint evita aquests odiosos tics i ens mostra un convincent retrat de la vida de qualsevol emigrant espanyol a la Suïssa del 1960, a la qual hi arriben dos homes espanyols, que en no trobar feina al seu país, hi arriben cap al país helvètic. Ho troben ràpid i comencen a guanyar diners. El protagonista pot portar-se a la seva dona i al seu fill per viure-hi. Al principi, l’adaptació és difícil, per l’idioma, el menjar, els costums i la cultura, però el pare i el fill s’adapten bé, menys la dona (Nieve De Medina), incapaç d’adaptar-se ni tan sols a parlar alemany amb el botiguer suís on hi compra la carn. Encara que de vegades tingui tot molt to de sainet, com l’escena de la zona nudista en un d’aquests enormes i bonics llacs suïssos, ens recorda la diferència entre la grisa i trista Espanya de l’època i la lluminosa i molt més moderna Suïssa. En Iglesias encerta al presentar a espanyols i a suïssos en les seves llengües, subtitulant els molts diàlegs en alemany, per a donar-li versemblança. I al contrari d’aquelles pel·lícules del franquisme com a “Lo verde empieza en los Pirineos” o “¡Vente a Alemania, Pepe!”, no recorréis gens ni mica al patriotisme barat i mostra el pesar dels protagonistes quan han de tornar cap a Madrid, ja adaptats perfectament a la vida suïssa, i que els costa reintegrar-se novament a la trista i mediocre Espanya que es retroben, a anys llum de la lluminosa i moderna Suïssa (la dels anys 1960, és clar, res a veure amb l’actual). Uns altres es queden en aquell país i formen família, també. Un contrast de costums i països escàs al conservador cinema hispà.
UN FRANCO, 14 PESETAS: * * *
http://www.imdb.com/title/tt0479230/
http://es.youtube.com/watch?v=XQWbVmKVtao
http://es.youtube.com/watch?v=HATqbIiLcRc&feature=related
