El denominado en el extranjero “el Fellini español”, y para mí el segundo mejor cineasta español de la Historia es Pedro Almodóvar (el primero es Luis García Berlanga y el tercero es Luis Buñuel). Pero como todos los maestros, en su filmografía de ya casi tres décadas tiene películas magníficas (“¿Qué he hecho yo para merecer esto?”, “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, “Hable con ella”, “Volver”…), pero también tiene otras películas menos logradas. La que comento aquí tiene la virtud de saber llevar bien la acción, sin aburrir y lograr que sigamos un argumento muy suyo y con suspense, mezcla de drama criminal y desbocado, con alguna escena erótica (como esa especie de “postura del 69” entre Liberto Rabal y Francesca Neri). Todo empieza en 1970, en un Madrid vacío de noche por el estado de excepción dictado por la dictadura franquista, que pilla a Isabel Plaza (Penélope Cruz) a punto de dar a luz. Tiene que llevarle su casera (Pilar Bardem) a la Maternidad en un autobús conducido por Álex Angulo. Veinte años después, el niño, ya crecido, Víctor Plaza (Liberto Rabal), tiene una extraña historia liada con Elena (Francesca Neri), y en medio los policías David (Javier Bardem) y Sancho (José Sancho). Acaba todo a tiros y David acaba herido grave, quedando parapléjico y desde entonces se convierte en una estrella del baloncesto en silla de ruedas. Víctor sale años después de la cárcel y se lía con la esposa de Sancho, Clara (Ángela Molina), insatisfecha y harta del bruto de su marido. Esta vez el guión de Almodóvar no es de una historia propia, sino que es una versión muy libre de una novela de la británica Ruth Rendell, adaptada del todo al universo personal almodovariano. Lo mejor de la película es la ambientación de las primeras escenas, las primeras de Pedro recreando escenarios no contemporáneos como el Madrid de 1970, autobús incluido. Lo peor es que esta vez no hay interpretaciones que destaquen del resto ni personajes con los que te encariñes o recuerdes sobre otros, como el que bordaba Blanca Portillo en “Volver” o el de Javier Cámara en “Hable con ella”. Francesca Neri demuestra ser mala actriz, a la que sienta fatal esa horrible peluca rubia rizada que lleva en la primera parte del filme, y Liberto Rabal no tiene ni de lejos el carisma y el talento de su abuelo, el gran Paco, al que se echa de menos. José Sancho está correcto, nada más (injustificado su Goya). Están mejor Javier Bardem y Ángela Molina como el ex policía parapléjico (son creíbles sus manejos con la silla de ruedas) y la esposa insatisfecha. Atención al paisaje del barrio madrileño de La Ventilla, próximo a las Torres Kio, cuyas casas pequeñas fueron entonces demolidas para construir la gran Avenida de Asturias que ahora atraviesa el mismo.
CARNE TRÉMULA: * * *
“CARNE TRÉMULA” de Pedro Almodóvar
El denominat en l’estranger “el Fellini espanyol”, i per a mi el segon millor cineasta espanyol de la Història és en Pedro Almodóvar (el primer és en Luis García Berlanga i el tercer és en Luis Buñuel). Però com tots els mestres, en la seva filmografía de ja gairebé tres dècades té pel·lícules magnífiques (“¿Què he hecho yo para merecer esto?”, “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, “Hable con ella”, “Volver”…), però també té d’altres pel·lícules menys assolides. La que hi comento té la virtut de saber dur bé l’acció, sense avorrir i assolir que vegem un argument molt seu i amb suspens, barreja de drama criminal i esbojarrat, amb alguna escena eròtica (com aquesta espècie de “posat del 69” entre en Liberto Rabal i la Francesca Neri). Tot comença el 1970, a un Madrid buit de nit per l’estat d’excepció dictat per la dictadura franquista, que enxampa a la Isabel Plaza (Penèlope Cruz) a punt de donar a llum. Ha de dur-li la seva casera (Pilar Bardem) a la Maternitat en un autobús conduït per l’Álex Angulo. Vint anys després, el nen, ja crescut, en Víctor Plaza (Liberto Rabal), té una estranya història embolicat amb l’Elena (Francesca Neri), i al mig els policies David (Javier Bardem) i Sancho (José Sancho). Acaba tot a trets i en David acaba ferit greu, quedant paraplègic i des de llavors s’esdevè una estrella del bàsquet en cadira de rodes. En Víctor surt anys després de la presó i s’embolica amb l’esposa de Sancho, la Clara (Ángela Molina), insatisfeta i farta del bèstia del seu marit. Aquesta vegada el guió d’Almodóvar no és d’una història pròpia, sinó que és una versió molt lliure d’una novel·la de la britànica Ruth Rendell, adaptada del tot a l’univers personal almodovarià El millor de la pel·lícula és l’ambientació de les primeres escenes, les primeres del Pedro recreant escenaris no contemporanis com el Madrid del 1970, autobús inclòs. El pitjor és que aquesta vegada no hi ha interpretacions que destaquin de la resta ni personatges amb els quals t’encapritxis o recordis sobre els altres, com el que brodava la Blanca Portillo a “Volver” o el del Javier Càmera en “Hable con ella”. La Francesca Neri demostra ser una dolenta actriu, a la qual cau fatal aqueixa horrible perruca rossa arrissada que duu a la primera part del film, i en Liberto Rabal no té ni des de lluny el carisma i el talent del seu avi, el gran Paco, al qual es troba a faltar. En José Sancho està correcte, res més (injustificat el seu Goya). Estan millor en Javier Bardem i l’Ángela Molina com el ex policia paraplègic (són creïbles els seus manejos amb la cadira de rodes) i l’esposa insatisfeta. Atenció al paisatge del barri madrileny de La Ventilla, proper a les Torres Kio, les cases petites del qual van ser llavors demolides per a construir la gran Avinguda d’Astúries, que ara travessa el mateix.
CARNE TRÉMULA: * * *
Tráilers:
http://es.youtube.com/watch?v=62J-EpeIeBI&feature=related
http://es.youtube.com/watch?v=X2TfgCMPs44&feature=related
Ficha de “CARNE TRÉMULA”:
http://www.imdb.com/title/tt0118819/