EL CINE DE NUESTRAS VIDAS

(El cinema de les nostres vides)

“EL GRAN DICTADOR” de Charles Chaplin

El más grande cómico del cine de todos los tiempos, el británico Charles Chaplin, vivió su época dorada en Hollywood desde que de joven emigró a Estados Unidos hasta el año 1952, en que debido a la caza de brujas de McCarthy, dejó este país para instalarse definitivamente en Suiza. Su cine nunca fue complaciente con el “american way of life”, y la que nos ocupa aquí empezó a labrarle enemistades en Hollywood y entre los del Comité de Actividades Antiamericanas. Tampoco debía gustarles a Franco y a sus compinches, pues estuvo prohibida en España hasta 1976. Lo de que fuera prohibida en la Alemania nazi y de que al gran payaso catalán Charlie Rivel le prohibieran desde entonces imitar a Chaplin por ello, es secundario… Consecuencias de una gran película en la que Chaplin, en la última que utilizaba a su inmortal personaje del vagabundo, sin nombre en los EEUU pero bautizado como Charlot en Francia, y en la primera en la que hablaba (nunca se sintió a gusto en el cine sonoro, como Buster Keaton, Einsenstein y otros), hace una aguda sátira del nazismo y su manera de ser absurda en sí misma. Chaplin confesó años después: “Si hubiera sabido de los campos de concentración alemanes, no podría haber hecho ‘El gran dictador’. Nunca hubiera tomado a broma la demencia homicida de los nazis. Pero sí estaba decidido a ridiculizar su absurda mística en relación con una raza de sangre pura”. Toda la película es una magnífica sátira del nazismo, quizá algo ingenua vista hoy en día, pero supo mostrar la ridícula manera de ser de aquel horrible dictador y el no menos horrible Régimen nazi en escenas antológicas: el baile con el globo terráqueo, el primer discurso de Hynkel en pseudoalemán, el tren en la estación que no acaba de parar… y sin olvidar a Jack Oakie como una inolvidable réplica a Chaplin con su imitación de un pseudo-Mussolini, que también daba escenas antológicas. Y no menos fue el discurso final de Chaplin, que olvidaba decirlo, interpreta dos papeles: su vagabundo es aquí un humilde barbero, que en la Primera Guerra Mundial queda amnésico y cuando sale del Hospital, su país, Tomania, está oprimido por el terrible Astolfo Hynkel, también interpretado por Chaplin, en una admirable variedad de registros. Le acompañan Hanna (Paulette Goddard, entonces esposa de Chaplin), enamorada del barbero; y los habitantes del ghetto judío de la ciudad, como Jaeckel (Maurice Moskovich) y otros. Chaplin produce, dirige, escribe y compone la banda sonora. Un maestro para todos los cineastas, cuyo personaje de Charlot es la imágen del cine, y que inspiró la muy estimable “La vida es bella” de Roberto Benigni, ganadora de 3 Óscars en 1998.  No nos olvidemos de su inolvidable y sincero discurso final.

EL GRAN DICTADOR: * * * * *

El més gran còmic del cinema de tots els temps, el britànic Charles Chaplin, va viure la seva època daurada a Hollywood des que de jove va emigrar als Estats Units fins a l’any 1952, en el qual a causa de la cacera de bruixes d’en McCarthy, va deixar aquest país per instal·lar-se definitivament a Suïssa. El seu cinema mai no va ser complaent amb l’”american way of life“, i la que ens ocupa aquí va començar a llaurar-li enemistats a Hollywood i entre els del Comitè d’Activitats Antiamericanes. Tampoc no els havia d’agradar al Franco i als seus amics, ja que va estar prohibida a Espanya fins al 1976. Allò que fos prohibida a l’Alemanya nazi i que al gran pallasso català Charlie Rivel li prohibissin des de llavors imitar Chaplin és per això que, és secundari… Conseqüències d’una gran pel·lícula en la que en Chaplin va ser l’última que utilitzava el seu immortal personatge del rodamón, sense nom als EUA però batejat com en Charlot a França, i la primera a la qual parlava (mai no es va sentir de gust en el cinema sonor, com en Buster Keaton, Einsenstein i d’altres), fa una aguda sàtira del nazisme i el seu tarannà absurd per si mateix. En Chaplin va confessar anys després: “Si hagués sabut de la existencia dels camps de concentració alemanys, no podria haver fet pas ‘El gran dictador’. Mai no hauria fet broma de la demència homicida dels nazis. Però sí que estava decidit a ridiculitzar la seva absurda mística en relació amb una raça de sang pura”. Tota la pel·lícula és una magnífica sàtira del nazismo, vista potser una mica ingènua avui en dia, però va saber ensenyar el ridícul tarannà d’aquell horrible dictador i el Règim no menys horrible nazi en escenes antològiques: el ball amb el globus terraqüi, el primer discurs d’en Hynkel en pseudos-alemany, el tren a l’estació que no acaba de parar… i sense oblidar en Jack Oakie com una inoblidable rèplica al Chaplin amb la seva imitació d’un pseudo-Mussolini, que també feia d’escenes antològiques. I no menys va ser el discurs final d’en Chaplin, que oblidava dir-lo, interpreta dos papers: el seu rodamón és aquí un humil barber, que en la Primera Guerra Mundial queda amnèsic i quan surt de l’Hospital, el seu país, Tomania, està oprimit pel terrible Astolfo Hynkel, també interpretat per en Chaplin, en una admirable varietat de registres. Li acompanyen la Hanna (Paulette Goddard, llavors la muller d’en Chaplin), enamorada del barber; i els habitants del gueto jueu de la ciutat, com en Jaeckel (Maurice Moskovich) i d’altres. En Chaplin produeix, dirigeix, escriu i fa la banda sonora. Un mestre per a tots els cineastes, el personatge dels quals d’en Charlot és l’imatge mateixa del cinema, i que va inspirar la molt estimable “La vida és bella” d’en Roberto Benigni, guanyadora de 3 Óscars el 1998. No ens oblidem del seu inoblidable i sincer discurs final.

EL GRAN DICTADOR: * * * * *

Tráilers:

http://es.youtube.com/results?search_query=El+gran+dictador&search=Buscar</FONT>

http://es.youtube.com/results?search_query=The+great+dictator&search=Buscar</FONT>

http://es.youtube.com/results?search_query=Le+dictateur&search=Buscar</FONT>