EL CINE DE NUESTRAS VIDAS

(El cinema de les nostres vides)

JulianJuanLacasaWoodyAllen | Miércoles, 21 de noviembre de 2007

“LAS HERMANAS ENFADADAS/LES GERMANES ENFADADES” de Alexandra Leclère

La comedia francesa actual siempre ha sabido salirse de lo previsible, al menos las que yo he visto, y que el público del Estado español no parece apreciar mucho, ya que la mayoría pasan sin pena ni gloria por los cines españoles y quedan para cinéfilos en los cines de versión original. No, si tendrá razón el director galo Francis Veber (“Salir del armario”, “La cena de los idiotas”…), que dijo un día: “Para un francés, el público español es de los más difíciles de complacer por que está muy intoxicado por el cine americano”. Palabras duras, pero lúcidas: si una comedia no americana no es igual que “Los padres de ella”, entonces despídete. Y esta comedia, con dos grandes actrices, Isabelle Huppert (“La pianista”) y Catherine Frot (“Como en las mejores familias”), es un buen ejemplo de comedia inteligente pero para nada intrascendente ni de encefalograma plano. Habla de dos hermanas, Louise (Frot) y Martine (Huppert), muy diferentes ambas: una es vital e ingenua, y la otra malhumorada y de vuelta de todo. La primera, peluquera, viene de Le Mans a París para una cita con un editor, que le va a publicar una novela que ha escrito. La otra es una aburrida ama de casa burguesa con un marido con el gesto tan adusto como ella (François Berléand, el malo de “Los chicos del coro”). Con la llegada de Louise a París, Martine ve alterada su “tranquila” vida. Ingeniosos diálogos entre divertidos, lúcidos y amargos. Isabelle Huppert explota muy bien eso que borda: su cara de palo, de lo que pocas actrices saben hacerlo propio. Ojo, es un humor no apto para partidarios de lo intrascendente ni tampoco para todos los públicos, sin concesiones fáciles. Dos actrices como estas dan perfectamente a dos personajes tan antagónicos. Hay un homenaje a “Los paraguas de Cherburgo” cuando ambas ven en la televisión a las hermanas Dorléac, Catherine Deneuve y su fallecida hermana gemela, Françoise Dorléac.

LAS HERMANAS ENFADADAS: * * *

“LES GERMANES ENFADADES” d’Alexandra
Leclère

21/11/2007 17:06

La comèdia francesa actual sempre ha sabut sortir-se del previsible, almenys les que jo he vist, i que el públic de l’Estat espanyol no sembla apreciar gaire, ja que la majoria passen sense pena ni glòria pels cinemes espanyols i queden per a cinèfils als cinemes de versió original. No, si tindrà raó el director gal Francis Veber(“Sortir de l’armari”, “El sopar dels idiotes“…), que va dir un dia: “Per a un francès, el públic espanyol és dels més difícils de complaure perquè està molt intoxicat pel cinema americà”. Paraules dures, però lúcides: si una comèdia no americana no és igual que “Els pares d’ella”, llavors acomiada’t. I aquesta comèdia, amb dues grans actrius, l’Isabelle Huppert(“La pianista”) i la Catherine Frot(“Com en les millors famílies”), és un bon exemple de comèdia intel·ligent però per a res intrascendent ni d’encefalograma pla. Parla de dues germanes, la Louise(Frot) i la Martine(Huppert), molt diferents totes dues: una és vital i ingènua, i l’altra malhumorada i de tornada de tot. La primera, perruquera, ve de Le Manscap a París per a una cita amb un editor, que li publicarà una novel·la que ha escrit. L’altra és una avorrida estima de casa burgesa amb un marit amb el gest tan adust com ella (François Berléand, el mal de “Els nois del cor”). Amb l’arribada de la Louisea París, la Martineveu alterada la seva “tranquil·la” vida. Enginyosos diàlegs entre divertits, lúcids i amargs. L’Isabelle Huppertfa explotar molt bé això que broda: la seva cara de pal, del que poques actrius saben fer-lo propi. Compte, és un humor no apte per a partidaris de l’intrascendent ni tampoc per a tots els públics, sense concessions fàcils. Dues actrius com aquestes donen perfectament dos personatges tan antagònics. Hi ha un homenatge en “Els paraigües de Cherburg” quan ambdues veuen a la televisió les germanes Dorléac, la Catherine Deneuvei la seva germana morta bessona, la Françoise Dorléac.